L'aprovació de la llei d'amnistia pel Tribunal Constitucional és, sobretot, un gran èxit polític de l'independentisme que va portar en primer lloc un dels poders de l'Estat, el legislatiu, les Corts Generals, a aprovar-la i ara el TC a recolzar la seva constitucionalitat. Es podrà veure, des de molts angles possibles, la importància de la decisió del Constitucional i fins i tot confrontar-la amb la decisió pràctica dels casos pendents al Tribunal Suprem, que ja ha advertit que res no canviarà amb l'exili del president Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, igual que amb les inhabilitacions que pesen sobre Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa. No es tracta només de posar en relleu el que s'ha aconseguit, o més aviat el que s'ha arrencat a l'Estat, com és una llei d'amnistia. És el mateix Tribunal Constitucional el que, en una de les reflexions fetes en diferents moments de la seva sentència, assenyala que la llei respon a la concurrència de circumstàncies excepcionals que l'ordenament jurídic no pot resoldre amb els instruments ordinaris i deixa constància que són els fets que van desencadenar el procés independentista els que són, òbviament, a l'origen de la llei.

Són importants aquestes dues reflexions perquè el Constitucional és plenament conscient que el que s'està jutjant és el referèndum i la declaració d'independència, l'obertura de processos penals i sancionadors per part de diferents tribunals a les autoritats competents, la crisi constitucional que se'n va derivar i la fractura que va produir, donant lloc a antagonismes extrems. Sumant aquí, clarament, el relat socialista quan parla de la fractura social a Catalunya, afectant greument la convivència ciutadana, dividint la societat i erosionant, en suma, el teixit social i l'estabilitat política a Catalunya i a la resta d'Espanya. Per puntualitzar, arran de tot això, el següent: "El fins aquí descrit ha de ser, inevitablement, una de les claus del nostre enjudiciament. El context i l'evolució a través del temps són crucials per a una comprensió completa i profunda de tot acte, amb l'objectiu de no interpretar una cosa de forma incompleta, superficial i fins i tot errònia".

Totes les decisions interpretatives de la Constitució són polítiques i acaben responent a uns equilibris de majories i minories

La decisió del Tribunal Constitucional té molt de política, però no per això cal esquinçar-se les vestidures. Totes les decisions interpretatives de la Constitució són polítiques i acaben responent a uns equilibris de majories i minories. I això no passa només a Espanya, sinó a qualsevol país del món. Esquinçar-se les vestidures en públic com estan fent el Partit Popular o l'expresident Felipe González són actes d'un enorme cinisme. Els populars acabaran arribant al govern espanyol, però, a aquest pas, només trobaran Vox com a aliats i semblen no haver après de les seves experiències a governs autonòmics. Tinc un especial interès a conèixer com acaba l'esmena que el líder del PP català, Alejandro Fernández, intenta portar al congrés del partit de la primera setmana de juliol, a Madrid, en la qual planteja vetar acords de govern amb Junts i vol que sigui recollit a la ponència del conclave dels populars. També produeix una certa vergonya cap a la seva pròpia biografia escoltar com González parla de la llei com a autoamnistia de la vergonya i acte de corrupció política. Quanta raó tenia quan parlava dels expresidents com a gerros xinesos, que són valuosos, però un no sap on col·locar-los.

Amb la sentència del Constitucional a la mà, ara només queda exigir al Suprem que la compleixi i confiar que si desobeeix el que s'hi diu tindrà el correctiu jurídic que li correspon. No hauria de ser normal regularitzar com una cosa habitual que n'hi ha uns quants, en aquest cas magistrats del Suprem, que poden fer el que volen perquè amb ells el dictaminat pel Constitucional no hi va. La decisió del Constitucional, encara que aprovada per sis a quatre, és prou clara sobre la constitucionalitat de la llei, excepte en un parell de qüestions molt menors en què adverteix de la seva interpretació. La batalla política continuarà i ja l'han avançat una facció dels socialistes que més aviat semblen agents dobles dels populars. La resta del PSOE ja va acceptar passar aquest tràngol amb la investidura de Sánchez i ara el que farà és treure pit i posar-se al capdavant. Està bé, però no oblidem que n'eren contraris i que només les majories parlamentàries van modificar la seva posició. I no és un retret, però la memòria encara serveix per a alguna cosa.