Davant la decisió dels polítics espanyols de reprimir la societat catalana l'octubre de 2017, arriba ara el que sembla un afany tàctic del govern del PSOE: l'indult per als nou líders capturats del procés. A saber, els sis membres del Govern -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Quim Forn i Dolors Bassa-, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els líders de les entitats sobiranistes, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

A Madrid, uns clamen en contra d'estroncar les ferides causades per l'abús jurídic que va significar el judici convocant manifestacions i recollint firmes, i altres, els suposadament moderats, es debaten sobre com haurien de ser els indults que ara impulsa Pedro Sánchez. A cap dels dos bàndols no s'aprecia intenció d'esmena sobre com l'Estat va abordar les reiterades peticions dels líders catalans —des del president Pasqual Maragall el 2003 amb la seva proposta d'Estatut que seria mutilat amb escarni, fins a Carles Puigdemont, que va exercir el càrrec el 2016 i 2017— perquè la ciutadania de Catalunya pogués decidir el seu futur de manera lliure i democràtica.

Cap partit d'àmbit espanyol no va proposar res de transcendent en aquest sentit. Tots ells, per tant, són responsables que Espanya hagi entrat en un túnel repressiu la sortida del qual és encara avui molt llunyana. Les institucions de l'Estat continuen perseguint l'independentisme català amb acarnissament, com ho demostren les reclamacions dineràries i milionàries del Tribunal de Comptes al Govern per la política exterior i al Diplocat. Tot això, des de 2011.

La força social i electoral de l'independentisme és avui tan sòlida com ho era el 2017 quan es va celebrar el referèndum de l'1 d'octubre i la declaració d'independència del Parlament de Catalunya. Per cert, mai anul·lada per la Cambra catalana. Els efectes de la repressió no han debilitat la seva força electoral -tampoc els enfrontaments dels partits independentistes-, ja que han guanyat les eleccions des del 2015. Això sense comptar que, el 2012, Artur Mas va decidir donar un gir a la política catalana, amb el suport d'Oriol Junqueras, per encaminar-la cap a l'execució del dret a decidir pel qual havien clamat la majoria dels catalans a la Diada d'aquell any. Les enquestes demostren que el dret a decidir té actualment el 80% de suport ciutadà.

No hi ha una dissociació entre els catalans i els seus líders independentistes, com es pretén fer creure a Madrid. Els partits independentistes tenen una folgada majoria parlamentària i el 52% dels vots, encara que l'avui primer partit de l'oposició, el PSC, quedés en primera posició en les últimes eleccions del mes de febrer. Els partits independentistes no deixaran de ser-ho pel fet que els seus líders estiguin empresonats. Tampoc perquè el PSOE de Pedro Sánchez (que ni de bon tros no representa tot el socialisme espanyol) hagi decidit carregar amb el risc d'un indult parcial i reversible als presos, amb la intenció d'arraconar encara més a la dreta Pablo Casado i assegurar-se el suport d'ERC.

Els espanyols de bé haurien d'admetre que el règim constitucional de 1978 està en crisi. Començant perquè ha quedat demostrat que la monarquia es va beneficiar de la corrupció generalitzada a Espanya, i perquè el nacionalisme espanyol és cada dia més intransigent. La covardia dels polítics espanyols, la seva ofuscació per beneficiar-se de la centralització de recursos i serveis no només és una forma d'explotació dels altres, sinó que ha generat un desenvolupament desigual, ha empobrit territoris rics com Catalunya, a més d'alimentar les ànsies de llibertat, d'autodeterminació de molts catalans que progressivament han anat decantant-se per la independència.

La repressió —que ningú, ni els que avui justifiquen a Espanya les bondats de l'indult, no rebutja— no podrà contenir aquesta tendència. El mal causat per la repressió requereix alguna cosa més que una simple mesura de gràcia parcial. Reclama política i una negociació seriosa entre l'Estat i els independentistes per trobar conjuntament la solució democràtica al conflicte. Tampoc no ajuden les lliçons des de 600 quilòmetres sobre el que s'entén per una democràcia sòlida, que no és ni de bon tros l'espanyola, per més que ho reiteri amb esforç la seva classe dirigent en referir-se als catalans des d'una falsa superioritat.

Estaria bé que els espanyols entenguessin d'una vegada per sempre una cosa molt senzilla. Si els partits independentistes són legals a Catalunya i en altres territoris, aquests partits tenen dret a portar el seu objectiu fins a les seves últimes conseqüències quan obtenen la força parlamentària que avui aquests partits tenen a Catalunya. L'anomalia, en tot cas, és que la resposta de l'Estat a les reiterades peticions d'acordar un referèndum, com s'ha fet en altres parts del món, sigui sempre negativa.

El que impedeix d'arribar a una solució democràtica continua sent la preeminència a Espanya d'un nacionalisme espanyolista, centralista i militarista (encara que ara l'exerceixin la policia i els jutges) que no ha evolucionat davant dels canvis imposats per la metamorfosi del que s'entén per sobirania al segle XXI i a moltes parts del món. A Espanya, en canvi, es continuen aclamant els pronunciaments com si fóssim al segle XIX.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat