S'ha acomiadat del Consell de Ministres —i, segons expliquen uns quants dels presents, en un acte emotiu— la vicepresidenta del govern i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero. Dirigent populista com poques i insensible a les demandes catalanes, té dues condicions potser necessàries, tot i que segur que insuficients, per al seu pròxim destí: candidata a la presidència de la Junta d'Andalusia. Montero torna a fer política allà on la va iniciar, ja que en la seva biografia el seu primer càrrec rellevant va ser consellera de Sanitat i Consum entre el 2004 i el 2013, sota les presidències de Manuel Chaves i José Antonio Griñán, i consellera d'Hisenda i Administracions Públiques de la Junta d'Andalusia entre el 2013 i el 2018 amb Susana Díaz de presidenta. La moció de censura guanyada per Pedro Sánchez el 2018, amb el suport imprescindible dels partits independentistes catalanes, la va catapultar directament a Madrid, com a ministra d'Hisenda, càrrec al qual va sumar, primer i durant dos anys, el de ministra portaveu i, més tard, el de vicepresidenta. Amb la marxa de Montero, només queden des de l'inici la ministra de Defensa, Margarita Robles; el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, i el ministre d'Agricultura, Pesca i Alimentació, Luis Planas.

En el seu bagatge hi ha una fita que, esperem, ningú aconsegueixi superar en el futur: des dels pressupostos aprovats per al 2023, cap compte públic no ha superat la cotilla del Congrés dels Diputats, i fa tres anys que estem amb pròrrogues. Des del 2018, els últims aprovats per Mariano Rajoy i gestionats en el segon semestre pel PSOE, la ministra només ha tirat endavant tres pressupostos. En altres temps, o ara, fins i tot en altres països, amb un de sol ja es desencadena una crisi política. Malgrat que hi ha moltes arestes en la seva biografia com a ministra —ha liderat una etapa de constants pujades d'impostos que no s'ha traduït en una mínima millora important dels serveis públics, s'ha vist immersa en casos de corrupció que afecten antics alts càrrecs i persones del seu entorn al ministeri i ha incomplert la transposició d'una directiva europea que permetria als autònoms amb facturació inferior a 85.000 euros quedar exempts de l'IVA, per citar-ne tres—, cal destacar que ha aguantat el bastió de la intransigència en les negociacions amb Catalunya.

A ella se li deu un acord de finançament autonòmic que, tal com està plantejat, mai no veurà la llum, per més que tingui el suport de PSC i Esquerra. Un model pretesament singular en el seu origen i que avui només amb visió borrosa pot ser considerat així. Ja pot venir la legió de haters corresponents a dir el contrari, però és que és així. La seva última batalla —que per ara ha guanyat— ha estat la seva resistència a la cessió del 100% de l'IRPF a Catalunya, utilitzant com a argument la defensa del sistema de finançament comú i la preservació de la solidaritat interterritorial. Montero sosté que la gestió tributària ha de seguir un model que beneficiï totes les comunitats per igual, i rebutja el que considera privilegis. Amb aquest plantejament, sosté que el sistema actual ja assegura la suficiència financera de Catalunya, i aporta milers de milions addicionals a les competències que gestiona.

A Montero se li deu un acord de finançament autonòmic que, tal com està plantejat, mai no veurà la llum, per més que tingui el suport de PSC i Esquerra

Montero emprèn viatge a Sevilla i aquesta serà la seva bandera electoral: que no ha cedit amb Catalunya. I tindrà raó. I si no, que algú expliqui si hem reduït res en el dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya, parapetada en el risc d'un greuge comparatiu. Mai una mentida havia sonat tan bé i s'havia fet tanta demagògia per a la vicepresidenta; les balances fiscals són un instrument que afavoreix el retret entre comunitats autònomes i no reflecteixen la realitat de la solidaritat territorial. En conseqüència, aigua passada no mou molí. Total, diuen que no són 21.000 milions d'euros i que Catalunya ho calcula amb el mètode del benefici respecte al flux monetari, que genera resultats molt diferents i confusos per al ciutadà. Però si aquests arguments no són suficients, sempre en tenen un tercer o un quart. Potser, el substitut o la substituta de Montero no serà millor, però, com diu el refrany, bon vent i barca nova, que prou feina tindrà per no perdre bous i esquelles en les eleccions andaluses del pròxim 17 de maig.