De l'any 2025, que avui s'acaba, l'únic bon record que li pot quedar a Pedro Sánchez és que ha resistit a la Moncloa. Més aviat, s'ha atrinxerat entre les quatre parets del palau en un difícil i poc comprensible aïllament de la realitat exterior. A Pedro Sánchez li ha fallat tot, fins a quedar al descobert el pitjor d'un president en exercici i aferrat al càrrec: la seva esposa i el seu germà estan imputats, el seu fiscal general va ser condemnat pel Suprem el mes de novembre passat, els seus dos secretaris d'organització —Ábalos i Santos Cerdán— han estat imputats i empresonats, col·laboradors seus i dirigents del PSOE han hagut de dimitir per assetjament sexual i emergeix una caixa B socialista en la qual s'ingressava i es pagava diners.

Dels set presidents que ha tingut Espanya des de les primeres eleccions del 1977, quatre van plegar del càrrec sense casos de corrupció durant el seu mandat —Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero—; dos van viure en carn pròpia com la corrupció els assetjava mentre eren a la Moncloa —Felipe González i Mariano Rajoy—, sent desposseït aquest últim del càrrec en una moció de censura. I queda Pedro Sánchez, la situació del qual no és comparable a cap dels seus antecessors per la seva gravetat i per la seva amenaça d'incomplir les seves obligacions parlamentàries —presentació de pressupostos, per exemple—, i per reorientar polítiques històriques com la del Sàhara, lliurat sense cap explicació al Marroc el 2022. Justament aquesta setmana hem sabut que França sospita que el Marroc està darrere de l'espionatge a Sánchez amb Pegasus. Casualitat? Segur que no.

A aquest caos judicial en què es troba, i que inexorablement anirà avançant els pròxims mesos, a pitjor, és clar, s'hi suma la pèrdua de la majoria parlamentària d'investidura amb què va poder anar tirant a l'inici de la legislatura. La ruptura més evident ha estat amb Junts per Catalunya, que, formalment, no manté cap diàleg amb el PSOE, tot i que els seus errors en la gestió del diàleg amb els socialistes —ara sí, ara no, ara potser— els han deixat en un terreny erm i improductiu que ha disminuït el seu calador de vots i la inquietud en molts quadres del partit. La irrupció d'Aliança Catalana i les pessimistes enquestes han fet la resta.

A la tornada de les vacances, coneixent Pedro Sánchez, intentarà obrir de nou el tauler polític espanyol

L'últim exemple, el baròmetre municipal de Barcelona, ha situat Junts quart en intenció de vot directe, molt lluny del PSC, Esquerra i Comuns, i a darrere d'Aliança Catalana. Més enllà de les desviacions que pugui tenir, la veritat és que seria passar de guanyador a quart classificat. El fet que un any abans de les eleccions del 2023 els pronòstics fossin igual de pessimistes no serveix com a exemple perquè hi havia Xavier Trias a la recambra, que va tirar-se la campanya a l'esquena i va capgirar els pronòstics. Ara Trias, amb 79 anys, no hi és. No hi ha una figura comparable a l'imaginari municipal barceloní. Han sortit noms com l'expresident Artur Mas o l'exconseller Jaume Giró, però no semblen ser els plans de la cúpula de Junts. La qüestió, a parer meu, és molt senzilla: Junts vol sortir a disputar la victòria a Barcelona per molt, molt, difícil que sigui o simplement aspira a participar-hi?

A la tornada de les vacances, coneixent Pedro Sánchez, intentarà obrir de nou el tauler polític espanyol. De fet, ja té concretada una reunió a mitjans de mes amb Oriol Junqueras per abordar el tema del finançament. Encara que costa de veure-hi un acord, hi serà. Veurem fins on aguanta l'Excel sense que saltin les costures i PSOE i ERC puguin vendre a les seves respectives parròquies un bon acord. Quedaran Podemos i Junts. Estic segur que durant aquests dies de descans a la parròquia d'Encamp, Andorra, Sánchez, a més d'esquiar, ha donat voltes a les necessitats d'ERC i de Junts.

Ho anirem veient i li ho explicarem a El Nacional, des d'on li desitgem un molt bon 2026.