El novembre del 2018, Nadia Calviño, ministra d’Economia i antiga directora general de Pressupostos de la Unió Europea, es va negar a respondre a un document de propostes de l’anomenada Nova Lliga Hanseàtica. “Són països petits amb un pes reduït”, va adduir. El karma, però, sempre torna. Ahir, aquests “països petits amb un pes reduït” van atorgar al seu rival la presidència de l’Eurogrup, que aplega els ministres d’Economia dels Estats de la zona euro. El nou president serà el conservador Paschal Donohoe, d’Irlanda, país de 4,9 milions d’habitants, un PIB tres vegades i mitja inferior al d’Espanya, i tants cops menystingut injustament com a “paradís fiscal” per la seva taxa fiscal plana. És la revolta dels petits (Holanda, Irlanda, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Letònia, Estònia i Lituània) contra els grans —Alemanya, França, Itàlia i Espanya, que van votar Calviño i van ser derrotats.

La Hansa era una aliança comercial medieval de ciutats d’aquells països. La Nova Lliga Hanseàtica ho ha celebrat amb un tuit on es veu algú que envia a Donohoe una gorra amb el lema MEGA: Make Eurogroup Great Again. És mig broma, esclar, però ja veus per on van. Són conservadors, contraris a la mutualització del deute públic, partidaris d’un mercat europeu més obert, d’un pressupost comunitari més petit i de reduir Brussel·les a la mínima expressió. Gran Bretanya era el seu germà gran. Tot dit.

Nacionalisme, jo?

Els diaris madrilenys ho tenen en portada com a peça principal, però s’ho agafen a la valenta: el biaix nacionalista i l’orgull provincià els encega. Amb un deix noventayochista i quevedesc, El País parla de “fracàs d’Espanya” malgrat el suport dels cosins de Zumosol —com volent dir que Espanya molt malament, però que el fracàs és també de l’eix francoalemany—. La mutualització del fracàs. La tuna mediàtica de la dreta, sempre amb el botó de repeat polsat, carrega contra Pedro Sánchez, a qui responsabilitzen del fiasco, que no es refien de Podemos, etcètera. Tot fa pinta de les portades de qualsevol de les vegades que Madrid ha estat rebutjada pels Jocs Olímpics, els cops que Espanya acaba penúltima a Eurovisió o el 5-1 d'Holanda al Mundial del Brasil.

Res a les portades indica que són aquests mateixos països revoltats els que demanen reduir i aplicar una condicionalitat més elevada al Pla de Reconstrucció postpandèmia, que vol dir més crèdits a tornar amb interessos i menys diners a fons perdut. Tampoc no volen ni sentir a parlar de bons europeus, que vol dir repartir els deutes entre tots. Cadascú es paga la seva festa, diuen aquests països hanseàtics. No és que hagi perdut “la candidata espanyola” (¿a qué quieres que te gane?) o que Pedro Sánchez nosequè. És que ha guanyat una altra manera de veure la UE i això afecta directament la teva butxaca.

Arrogància, incompetència

Cap diari recorda l’arrogància de Calviño el 2018 i, menys encara, què suposa per a la UE la desfeta de la candidata dels grans estats a mans dels països que encara en dèien “Wopke i els set nans”, per Wopke Hoekstra, el ministre d’Economia d’Holanda, el mateix que va acusar Itàlia i Espanya de malbaratar els diners públics en anys de bonança i pidolar a la resta de socis de la UE quan venen mal dades. Per sort, els ho recorda El Periódico, el diari que menys t’ho podies esperar, en una portada inversemblant amb un títol excel·lent: "Rebel·lió a la UE contra els països més grans". La Vanguardia ho deixa en una columna al costat —els fracassos tenen mala premsa.

Als diaris madrilenys els caldria fer menys escarafalls, deixar de buscar culpables de fora i qüestionar-se segons quines coses. Tampoc no és el primer cop que en passa una com aquesta. El 2015, el llavors president de l'Eurogrup, l'holandès Jeroen Dijsselbloem —socialista, però que d’Itàlia i d’Espanya deia el mateix que el conservador Hoekstra— va renovar el càrrec, tot desbancant Luis de Guindos, ministre d’Economia de Mariano Rajoy. Aquella mateixa legislatura, Espanya va perdre la cadira al Banc Central Europeu perquè el govern del PP no va voler donar suport a José Manuel Campa, culpable de ser exsecretari d'Estat amb la ministra socialista Elena Salgado. La incompetència de Magdalena Álvarez al Banc Europeu d’Inversions va ser superior a la que va mostrar com a ministra de Foment —i mira que era difícil. En fi, la cirereta del pastís: l’exministre popular Miguel Arias Cañete va fer d’home invisible com a comissari d’Energia entre 2014 i 2019. Calviño era, objectivament, un tros de candidata —Álvarez i Cañete junts no li arriben a la sola de la sabata— i ha rebut mala herència. Paguen justos per pecadors, d’acord. Aturar-se aquí és mirar el dit, però. La lluna és el que es veu a la portada d’El Periódico.

EPC

Portada d'El Periódico del dia 10 de juliol del 2020 

EP

Portada d'El País del dia 10 de juliol de 2020

EM

Portada d'El Mundo del dia 10 de juliol del 2020

ABC

Portada de l'ABC del dia 10 de juliol del 2020

LR

Portada de La Razón del dia 10 de juliol del 2020

LV

Portada de La Vanguardia del dia 10 de juliol del 2020

EPA

Portada d'El Punt Avui del dia 10 de juliol del 2020

ARA

Portada de l'Ara del dia 10 de juliol del 2020

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat