Titllar algun territori de paradís fiscal està passat de moda: ara és més trendy acusar-lo de “dúmping fiscal”.

Si bé cada concepte vol dir una cosa diferent, ambdós s’acostumen a usar indistintament per posar de manifest que un territori té impostos més baixos.

Sobre aquests termes, m’agradaria aclarir algunes qüestions. En primer lloc, els paradisos fiscals solien ser territoris opacs, gents col·laboradors amb altres països en qüestió d’intercanvi d’informació, amb fortes lleis de protecció per a qui hi tenia interessos econòmics, i amb tributació nul·la o de baixa intensitat. Molts d’aquests paradisos solien ser illes i territoris extremadament petits amb limitadíssimes possibilitats de desenvolupament econòmic fora del sector bancari, ja que per obrir un banc només es necessitava un despatx i una caixa forta.

Ser una economia opaca no compensa: les lleis de blanqueig de capitals i de persecució del terrorisme des dels atemptats de l’11S han propiciat un “Big Brother” bancari a l’abast de moltes hisendes 

Sobre els paradisos fiscals se n’ha escrit molt. És sa recordar que actualment la OCDE en reconeix dos (Nauru i Niue), i que Espanya va començar amb una llista de més de quaranta paradisos fiscals que ha anat reduint gràcies a la signatura bilateral de Convenis per evitar la Doble Imposició. De fet, la qüestió paradisíaca ha decaigut tant que ja no ho és ni el mític Principat d’Andorra. Avui, ser una economia opaca no compensa perquè les lleis de blanqueig de capitals i de persecució del terrorisme que han proliferat des dels atemptats de les Torres Bessones de l’11S han propiciat un “Big Brother” bancari a l’abast de moltes hisendes, que han fet desistir els qui buscaven aquells refugis.

En segon lloc, voldria aclarir que es considera “dúmping” tota pràctica abusiva i deslleial que manipuli preus a la baixa, inclús venent per sota de cost, per eliminar-ne els competidors. Aplicar el concepte “dúmping” a territoris com la Comunitat de Madrid, Irlanda o Portugal com a mínim ens hauria de fer pensar: si abaixen els impostos és perquè poden, bé perquè gaudeixen de suficient pressupost com per alleugerir la càrrega del contribuent, bé perquè tenen un pla a mitjà o llarg termini per a crear activitat econòmica en comptes d’escanyar-la. Perquè, amics i amigues, per a crear activitat econòmica, o l’estat desemborsa grans quantitats de diners en forma d’inversió –qüestió difícil en la situació actual del dèficit i del deute d’algunes economies– o allibera rendes i atreu capitals per la via de la reducció dels impostos.

Si a Catalunya algun dia es poden reduir els impostos, espero que cap català s’autoacusi de dúmping

La qüestió és que les administracions que opten per escanyar els seus administrats amb impostos han engegat una ofensiva contra els territoris que, exercint la seva sobirania fiscal, adopten una estratègia diferent a la que exercia el sheriff de Nottingham amb els soferts conciutadans de Robin Hood. L’argument cau pel seu propi pes: el resultat obtingut entre uns i altres és molt diferent i sembla que Irlanda i Portugal estan fent bé els seus deures.

El curt-terminisme de quadrar els comptes mai pot ser una solució sostenible, i si a Catalunya algun dia es poden reduir els impostos, espero que cap català s’autoacusi de dúmping.

Anna Rossell és economista