Segons el Govern espanyol i molts experts, Espanya està en plena recuperació... perquè el PIB augmenta. La situació a Espanya —que, si fa no fa, és extrapolable a la resta d'Europa— és aquesta:

  • El 2017 els ingressos per cotitzacions van ser inferiors a les despeses en pensions en 25.000 milions d’euros. Com que el govern espanyol va retirar 8.000 milions de la caixa de reserva, el dèficit oficial es va enfilar a 16.000 milions.
  • De mitjana, el nombre de pensionistes augmenta en 150.000 l'any. Al llarg dels propers 30 anys es jubilaran 100.000 persones més cada any (els anomenats babyboomers). En total tindrem 250.000 jubilats més l'any. A dia d’avui la despesa en pensions suposa el 40% de la despesa pressupostària. Passeu comptes.
  • Avui comptem 108 milions d'hores de treball menys a la setmana que el 2006, i cobrant un salari mitjà més baix, cosa que repercuteix en la cotització mitjana per treballador, que es manté a la baixa: el 2012 era de 6.145 € l’any; el 2017, de 5.902 €.
  • Comptat i debatut, les pensions perden poder adquisitiu: el 2017 a Espanya era el 0,85% de mitjana (l’augment de les pensions del 0,25% menys l’inflació de l’1,1%). Així, el 2019 continuarà amb un 0,5% addicional aproximadament a causa de l'ajust per esperança de vida (factor de sostenibilitat).
  • Les pensions fan una funció per la qual no van ser dissenyades: complementar rendes. En més o menys mesura, el 40% de les famílies espanyoles necessiten l'ajuda d'almenys la pensió d'un avi per arribar a final de mes.
  • Cal tenir en compte, a més, que la taxa de reemplaçament (que indica si la població es manté) és de les més grans d'Europa: el 82%. França, Portugal, Itàlia, Alemanya o el Regne Unit les tenen al 55%, 74%, 69%, 37% i 30%, respectivament. Quin seria l'import de les pensions a Espanya si aquesta taxa de reemplaçament fos més baixa?

Aquest sistema és sostenible?

Aquest sistema no és sostenible perquè ja no es compleixen els supòsits que es van fer quan va acabar la Segona Guerra Mundial a Europa, quan es va posar en marxa el sistema de pensions: (1) plena ocupació, (2) demanda de feina creixent, (3) salaris a l'alça indexats a la inflació i (4) esperança de vida de com a màxim deu anys més enllà de la jubilació.

En conseqüència, el sistema no és capaç de generar els ingressos que necessita per pagar un nombre creixent de pensions, és a dir, una despesa més gran en pensions, al marge del debat de si les pensions a Espanya són altes o baixes, suficients o insuficients, perquè la realitat és que les pensions no es poden finançar.

Què es pot fer per salvar aquest sistema?

Penso que a llarg termini el sistema no es podrà salvar perquè, com hem dit abans, els supòsits de partida no es compleixen. A això hi afegim que la tendència de la demanda de feina decau per la creixent substitució de treball per la tecnologia.

Dit això, si per “salvar” entenem mantenir la mateixa estructura durant un nombre d'anys limitat, la solució exigeix “trobar” uns 30.000 milions d'euros addicionals, en termes constants, cada any. S’han fet propostes de traslladar les pensions no contributives als Pressupostos Generals, però llavors caldria trobar uns 16.000 milions als Pressupostos, bé amb impostos nous, bé reduint altres despeses. Una quantitat d'aquest abast, però, només pot sortir de la persecució del frau fiscal, que suma entre 40.000 i 90.000 milions anuals.

Altres temptatives, com la idea del PSOE de l’impost a les transaccions bancàries (ingressaria 2.000 milions) o eliminar bonificacions per cotitzacions (4.000 milions) només són pegats per sortir del pas que no resolen res. A més, poden tenir efectes no desitjats. Qui acabaria pagant l'impost a la banca? Doncs els usuaris.

Cobrarem menys del que crèiem?

L'actual sistema de pensions europeu és molt bo, però propi d'una època i unes circumstàncies que ja no hi ha ni hi tornarà a haver mai. Es poden resumir en dues: la importància fonamental i necessàriament inqüestionable del factor feina, i la Guerra Freda, que implicava que la classe obrera havia de romandre tranquil·la.

Si a tot això hi afegim que l’actual mercat de treball i la seva previsible evolució determinaran una estructura salarial i unes bases de cotització baixes, hem de suposar que els imports de les pensions cauran. No només per a noves pensions, sinó per a totes: les pensions es paguen amb els diners que hi ha al calaix, i el que no es farà, en igualtat de drets, serà pagar una quantitat a unes persones i una altra a d'altres perquè van néixer més tard. Penso que es repartirà i que els imports mitjans de les pensions seran decreixents.

Alternatives?

Espanya avui disposa de 18,4 milions d'afiliats a la Seguretat Social i 9,57 milions de pensionistes (5,88 milions són jubilats). El nombre d'afiliats tendeix a oscil·lar per la temporalitat laboral, però suposem que tendeix a pujar. També ho farà el nombre de pensionistes. Encara que no resol els errors del sistema actual, aposto per perseguir el frau fiscal perquè té recorregut, al marge de treballar per aconseguir normes fiscals homologables a nivell europeu.

D’altra banda, pensant en termes individuals, suggereixo que cadascú continuï treballant tant de temps com pugui perquè, si no es disposa de prou patrimoni, la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes serà significativa. Per descomptat, els que puguin, que estalviïn, malgrat que el 55% d’espanyols no poden afrontar un imprevist que se'ls presenti i la major part de la ciutadania no pot estalviar o només pot fer-ho en una quantitat insuficient.

Per tot plegat, un pla de pensions que complementi significativament la pensió només serà possible per a un nombre molt reduït de persones: les que ja el fan servir per reduir la quota de l'IRPF i que, segurament, no necessitaran complementar la pensió perquè ja ho tenen resolt; és a dir, persones per qui la rendibilitat del pla de pensions només és fiscal.

Som, de fet, en una situació tan precària que a una persona entre els 25 i els 35 anys d’edat li interessaria que el sistema de pensions fes fallida demà mateix i que cadascú es busqués la vida, perquè aquestes persones ara paguen amb les seves cotitzacions les pensions dels actuals pensionistes, però ells no tindran accés a una pensió o, si en tenen, serà testimonial.

Cal regionalitzar les pensions?

Aquest tema sempre s'ha marginat perquè té profundes implicacions polítiques. Aviam. La renda de pobresa a Navarra és d'11.000 € anuals i a Andalusia, de 6.000 €. Són els dos extrems. La pensió mitjana a Espanya és de 932 € i la pensió de jubilació mitjana, de 1.077 €. Aquests imports no donen per al mateix a Navarra que a Andalusia, perquè els poders adquisitius són molt diferents a ambdues regions.

Ara bé, a totes dues regions, si la base de cotització és la mateixa, l'import de la pensió resultant també ho és. Aquest és un terreny que penso que caldria explorar. (Recordeu que un nombre creixent de pensionistes alemanys es trasllada a Polònia perquè allí la pensió alemanya rendeix molt més). D'altra banda, i sobre la base que la caixa de la Seguretat Social és única, hi ha regions en situació menys dolenta que d'altres si s'analitza l'estat de la seva Seguretat Social. Aquí també es presenten possibilitats d'alleugerir el sistema d'unes situacions gairebé autosostenibles i dedicar més esforços a la resta.

Ara pensem-hi.

Aquest article es va publicar en castellà a Santiago Niño-Becerra.