Antoni Abad (Barcelona, 1958) és el president de la Cecot, la patronal vallesana de pimes, microempreses i autònoms. Ens rep a la seva seu, al centre de Terrassa, just el dia abans d'anar-se'n de vacances. Parlem d'esport i d'estiu, de Foment del Treball i les tensions amb el seu president, Gay de Montellà. Comentem l'"excessiva" intromissió de la política en el món empresarial, el procés català i la fuga de seus, que Abad considera que "va més enllà del reial decret" que facilita el trasllat d'empreses. Amb tot, acaba amb un avís: "A Espanya, la política decideix en nom de l’empresa; això no és normal".
Alguns el titllen de “l’aliat empresarial del procés”. Creu que s’ha polititzat massa la seva figura?
Partim del fet que estem tots molt etiquetats. Però la feina de Cecot i el que mou la seva junta és defensar el creixement econòmic, el progrés social i, en definitiva, fer propostes per mantenir i guanyar competitivitat-país. I anem etiquetats, però si jo repasso la nostra activitat d’aquests últims dos anys de Cecot, penso que mai hem anat més enllà de treballar i fer propostes dins del projecte “fer empresa”. I d’aquí no ens hem passat, tot i que altres sí.
Cecot no ha travessat la línia?
Jo penso que la frontera de no fer posicionaments polítics no l’hem travessada, entre altres coses perquè dins d’aquestes bases a Cecot ens sentim tots còmodes. Podem ser atrevits, perquè ho hem sigut sempre, però ja sé que tenim empresaris que pensen molt diferent entre ells, i fer empresa ens uneix.
Pel fet de dir que "la democràcia, als empresaris, no ens fa por", algú ja t'hi posa un segell
I per què se’ls acusa de fer-ho?
Pel fet de dir que “la democràcia, als empresaris, no ens fa por”, resulta que algú ja t'hi posa un segell.
Ja fa uns mesos que són fora de Foment del Treball...
El mes de juny, que vam fer junta de Cecot, suggerit per un comentari d’un soci, ens vam atrevir a treure una nota de premsa com si fos un resultat esportiu que deia Cecot 8.600 – Foment 0.
8.600?
8.600 milions d’euros que Cecot està defensant en termes de competitivitat empresarial i en termes de progrés i competitivitat de país, país com Espanya, perquè hi ha moltes coses que defensem per les empreses catalanes però moltes que defensem per totes les de l’estat espanyol, en recursos per a formació, etc. Aquests recursos ja fa anys que no retornen a Catalunya, que el ministre d’Hisenda ha fet servir per a altres finalitats o per a ajust de dèficit. I així, de la proactivitat expressada reiteradament en seu de Foment i no atesa per Foment, Cecot no s’atura.
I la política ajuda?
La ministra Fátima Báñez ja va dir que de tot el que estem demanant els últims anys, “hay 1.700 millones que se están reprogramando”, perquè vagin cap als treballadors de les empreses. Això per mi no és fer política. Nosaltres pensem que el que cal és fer polítiques per promoure el creixement econòmic, i respondre a l’objectiu social del creixement empresarial, i per això el color del govern no és el que ens preocupa, el que hem de tenir sempre és la millor relació possible amb els governs. Perquè amb ells tindrem més capacitat d’influència i de treball. Junts prenem millors decisions.
A Espanya no es dialoga des de la transició
Han aconseguit aquestes bones relacions amb el govern de Torra?
Notem molt bona receptivitat amb el govern català, la veritat és que sí. Estem molt esperançats amb aquesta dinàmica, que no es tracta només d’escoltar-nos, sinó d’anar més enllà, de treballar junts. Aquesta és una màxima que hem defensat sempre, però ara ja manifestem que amb ser escoltats no en tenim prou.
És fàcil el diàleg empresa-govern?
A Espanya no es dialoga des de la transició. La política ens mira per sobre, i això no és normal. Als països que van bé, la política i la representació de les empreses estan al mateix nivell i fan diàleg permanent i discret. En canvi, aquí, resulta que la política ja decideix per nosaltres. I potser és molt atractiu si ets polític, però això no és ni normalitat ni homologable internacionalment.
A Espanya, la política decideix per nosaltres; això no és normal
Estem perdent el temps?
És el que els diem: que ja n’hi ha prou, que es perd el temps, que no s’estan prenent decisions. Als altres països es fan coses. Vist des de l’òptica dels empresaris, sembla que només ens dediquem a posar problemes a les solucions. No pot ser que amb l’accelerat que va el progrés econòmic i l’impacte de les tecnologies, nosaltres no responguem amb agilitat.
Un exemple.
La B-40. No pot ser que porti una dècada de retard, perquè això és competitivitat en vena. Fa uns anys ens vam reunir amb la ministra de Foment d’aquell moment, Ana Pastor, i li vam portar un estudi que tenim sobre l’impacte de la B-40 en termes de retorn econòmic. Jo li vaig dir: “Ministra, yo le reto a que me diga que tiene una inversión en España con más retorno que la B-40”. Sé que la vaig convèncer. I amb això, jo m’he jugat una cervesa amb un ex-alt càrrec del govern de Catalunya que abans del desembre del 2019, el tram Martorell-Abrera-Terrassa i les connexions amb la C-16 estarà acabat. Ell m’ho va acceptar a la contra, però ja ho veurem.
Perquè és important la B-40?
Poso dos exemples: aquesta connexió en direcció al Baix Llobregat, quan s’hi arriba hi ha la planta logística de Mercadona i la Seat. Això és molt transcendent per al Vallès, i si hi ha aquesta infraestructura, tota aquella part del Vallès Occidental és com si fos un polígon per a la Seat. Això és molt transcendent, és creixement, competitivitat, llocs de treball qualificats, etc.
Hem de treballar perquè hem d’anar per aquí. Estem tots etiquetats. No estic gens d’acord que el nostre full de ruta i tot el que portem fins aquests 8.600 milions no siguin per temes empresarials.
En una frase. Què espera del govern de Sánchez?
Que em faci guanyar la cervesa.
Alguna cosa més?
Només vull valorar que els Pressupostos Generals de l’Estat del 2019 responguin realment a les prioritats del creixement econòmic, de formació, de natalitat, d’immigració, etcètera. O posem tot això en marxa i ens anem preparant, o tenim un problema enorme. Que el Estado està per servir-nos, i no al revés. Només demanem modernitat. I realisme.
Volem els pressupostos que necessitem, sense oblidar que els pressupostos de l'Estat fa anys que ens discriminen negativament
El govern estatal discrimina Catalunya?
El creixement econòmic de Catalunya, que està per sobre de la mitjana espanyola, no és altra cosa que l’obstinació dels treballadors de les empreses d’aquest país de tirar endavant, perquè o no hi havia possibilitats d’ajudar, o perquè alguns que les podien tenir han jugat a perjudicar. Però ara ja hem arribat a una constatació: ja hem fet prou miracles des dels sectors professionals i empresarials. Ara els toca a l’Estat i la Generalitat respondre en pressupost pel que són les prioritats que han de fer més competitiu el país. I això és el que estem traslladant als consellers i conselleres. Volem els pressupostos que necessitem, i no oblidem que els pressupostos de l’Estat fa anys que discriminen negativament. Ja n’hi ha prou. S’ha de prioritzar racionalment. I s’han pres algunes decisions que no són raonables econòmicament parlant, i els diners no són seus, són de tots.
I aquestes prioritats quines són?
Clarament innovació, transparència, tecnologia, recerca aplicada, internacionalització i exportació.
La discriminació amb l’electricitat. Què passa?
Quan parlem de discriminació amb tarifes elèctriques d’alta tensió, afecta més empreses de Catalunya que enlloc més. És la nostra història i la nostra tradició industrialista, però hi ha molts altres territoris a Espanya que també estan discriminats. I això ha estat plantejat moltes vegades en seu de Foment i no s’atén, però Cecot no s’atura i ara hi ha un expedient a Brussel·les per “possible ajuda d’Estat indeguda”, que ha quedat evidenciada amb el suport del PNB als pressupostos del PP perquè hem descobert una disposició addicional de 40 o 45 milions pel País Basc per compensar ajudes. I hem de tenir tarifes elèctriques i de gas de les més cares d’Europa? Haurien de ser preus competitius.
En quin punt està la demanda?
L’expedient està obert a Brussel·les i hi ha una raonable esperança que això es pugui traduir en un fre a les discriminacions en funció de la tarifa que reps, perquè no hi ha cap base tècnica per defensar-ho.
El decret per traslladar les seus de manera exprés afecta també totes les empreses d'Espanya
I sobre la fuga d’empreses, què me’n diu?
Això també afecta totes les empreses d’Espanya, i ja vam dir al senyor Luis de Guindos: “Senyor ministre, vostè ha fet un reial decret dient que es poden fer canvis de domicili exprés i que no cal que els socis consultin els altres socis, quan resulta que els estatuts de les pimes diuen que els trasllats de domicili, i més si són fora de la província, tots requereixen de majoria de socis. Per què ara ens canvia els estatuts de totes les empreses d’Espanya?”.
També vam proposar al ministre que, com que ell també s’havia tret el decret així de manera 'exprés', es fes una excepció i que això fos només per empreses cotitzades, perquè al final era per dues empreses concretes que sabem tots. Vam proposar que fes això i els altres, si volen traslladar la seu, ja faran els mecanismes de sempre. Jo crec que això és defensar les empreses catalanes i de tot Espanya.
I això no va agradar?
Va resultar que Foment, després de trobar-se per primera vegada amb Torra, va fer unes declaracions dient que seria bo que aquest decret es derogués. Però alhora, resulta que el fet que nosaltres escrivíssim a De Guindos per demanar que les pimes seguissin gaudint dels estatuts que ja tenien atorgats és un dels dos motius per l’expulsió, no sé si temporal, de Foment. Però penso que devíem fer les coses ben fetes si ara Foment està demanant que es derogui el reial decret.
La solució al trasllat de seus és derogar aquest decret?
Això és el que diuen des de Foment i que no compartim, que és que un cop derogat, tornaran moltes empreses. No és veritat. Nosaltres creiem que si les empreses volien marxar o es volien quedar, això va molt més enllà del reial decret. És la voluntat dels socis i dels gestors; ho era per marxar i ho serà per tornar. Aquest decret ens afectava a tots, no hi havia cap necessitat que es fes d’aquella manera i s’hauria de derogar, però ara resulta que és un dels dos arguments que va acabar amb la nostra expulsió.
Crec que si les empreses volien marxar o quedar-se, va més enllà del reial decret
I el segon argument era que s’extralimiten?
Bé, que ens extralimitem en un aspecte: la Taula per la Democràcia. La Taula per la Democràcia és una plataforma molt transversal per les conseqüències post 1-O, però que era tan transversal que fins i tot hi havia CCOO, UGT i Pimec i després l’ANC, Òmnium, i tants altres.
Què va passar?
Es va convidar a Cecot a incorporar-s’hi, i Cecot va dir: digueu-ho a Foment, que és la nostra cúpula. I sabem que es va convidar a Foment, però els membres de la junta de Foment, si no els ho hagués explicat jo, no ho sabrien.
Segons com anessin les coses políticament, havíem de donar una resposta que no afectés el creixement i funcionament de les empreses
I per què era important que hi fossin?
Perquè els sindicats volien que hi fóssim. Perquè segons com anessin les coses políticament, havíem d’intentar donar una resposta que, deixant la màxima llibertat a tots els ciutadans a expressar-se en el sentit que sigui, no afectés o afectés el mínim possible el creixement i funcionament de les empreses.
I una altra cosa curiosa: Cecot no és l’única organització de Foment que estava a la Taula per la Democràcia, però només se’ns va assenyalar a nosaltres. Per quins motius? Perquè som molt actius defensant les empreses, no fem política... Si hi ha altres motius, els desconec.
Alguns han posat elements extraordinaris com a guió per prendre decisions empresarials, i aquests estan fent política
I què creu que s’hauria de fer, doncs, perquè les empreses tornin?
Relativitzem. Parlem de milers d’empreses, però realment, d’empreses que hagin començat el procés i l’hagin acabat són poques. A partir d’aquí són els socis i els gestors els que decidiran el retorn i quan. El més important és que l’activitat, els centres de decisions, les fàbriques es quedin a Catalunya.
A sant de què ve tot això? És perquè ens imaginem amenaces o coneixem alguns fets... algú està pervertint el que seria el desitjable en termes empresarials, que és que només funcionés la raó de “perquè tinc les coses aquí, perquè tinc aquest proveïdor, o perquè tinc aquest client”. El que és en termes de servei, producte, preus, etcètera. Hi ha hagut elements extraordinaris que algú els ha posat com a guió per prendre decisions, perquè aquests estan fent política. I quan la política es posa en el guió de la presa de decisions empresarials, malament.
Una previsió de tot plegat?
Ja veurem què faran aquestes empreses, el que desitjo és que continuem entenent que Catalunya és una zona on es pot treballar i progressar molt bé i celebrem que moltes empreses estrangeres ho continuïn veient d’aquesta manera, perquè de bones notícies aquest primer semestre n’hem tingut moltes.
Les cúpules empresarials no estan per fer política, estan per servir les empreses
Creu que la relació amb Foment està trencada del tot?
El que va impulsar que es fes una votació ―la d’expulsar Cecot― sobre una proposta que no és ni estatutària, és el president d’aquella entitat (Gay de Montellà). A partir d’aquí, aquest senyor, sabia llavors i sap ara que el seu mandat acaba a finals d’aquest any. Per tant, molts li van preguntar, i jo també, quins motius hi havia perquè ara donin un relat, que a més aprofita coses que no s’aguanten objectivament, per expulsar-nos. Ja veurem el futur i què som capaços de fer. Fins aquí, Cecot continua defensant els interessos empresarials amb la mateixa força que ho havia fet fins ara.
Gay de Montellà ha anat al seu aire amb tot
Creu que Gay de Montellà ha fet massa política?
Ha anat al seu aire amb tantes coses, que he acabat fent d’espectador. Igual que molts d’altres, alguns molt esgarrifats. És molt curiós això, però ha anat al seu aire completament. Com a president d’una entitat empresarial important, jo el que més agraeixo és tenir un comitè executiu d’empresaris de tant nivell, perquè tenir un entorn de persones que tenen tant coneixement i poder-ho parlar tot és un privilegi. I al costat tens una junta que ho ha de beneir, però el millor d’això és que hi ha debat, hi ha contrast. És la dinàmica que has de voler. Per a mi tot això és molt diferent d'aquest ‘anar fent’ de Gay de Montellà. Tant me fa el nom que sigui, però una presidència en què vas fent al teu aire, em sembla que al segle XXI desentona.
Manté la voluntat de presentar-se a les eleccions de Foment del Treball?
Mantinc que aquest és un tema viu.
Què vol dir?
Vull dir que tot això ho haurem de parlar, perquè per guanyar cal veure que hi ha una part dels socis de Foment que volen canviar realment Foment. No es tracta d’altra cosa que orientar Foment en termes de defensar el teixit empresarial. Amb el mateix enfocament amb què treballa Cecot, és amb el qual ens hem de plantejar si hi ha prou base com per entendre que les cúpules no estan per fer política, estan per servir les empreses. I si es visualitza que aquesta idea pot tenir recorregut, està viu el meu plantejament.