La primera vegada que vaig escoltar una gralla... Va ser una primera vegada. I com gairebé tota les primeres vegades, em va horroritzar. Va ser en una Acampada Jove a què vaig anar-hi per compromís: no m'agradava gairebé cap d'aquestes músiques, ni ska, ni reggae, ni res semblant, però en arribar a la universitat des d'un dels barris de la perifèria de Barcelona i involucrar-me en la lluita estudiantil contra el Pla Bolonya, era pràcticament obligat tenir-li simpatia a determinades tendències. Aquell so agut, aquella Flama, em va continuar molestant sobre manera. Vaig generar un rebuig de què fins i tot m'avergonyia, més tenint fotimer d'amics de Castelló fins a Alacant. Quins prejudicis! Em deia a mi mateix. Tota l'estona. Però és que va arribar un moment que de València només m'agradava l'arròs, i tampoc molt; em provava fatal la bachoqueta. Tot va canviar després d'un concert d'Orxata Sound System. Allà vaig descobrir una altra festa, una altra idea, altres sons "venen del sud". Escoltar per primera vegada Estiu, de Zoo, em va reconciliar definitivament amb el país de les gralles.
Escoltar per primera vegada Estiu, de Zoo, em va reconciliar definitivament amb el país de les gralles
La tempesta que va arribar del sud
El grup valencià nascut el 2014 anava molt més enllà del reggae i l'ska polítics que tant abominava. Van animar una escena que nedava entre cendres, entre records vetustos i ecos del passat. De fet, van recuperar el millor d'aquesta. I li van agregar un cocktail de sons que van maridar formidablement entre allò aguerrit, el compromís social, i el pur hit. Digui's una de les seves més demandades, Tobogan. Les lletres eren reivindicatives, clar, però amb uns rapejats a càrrec de Toni Sánchez Panxo molt més amables. Les bases eren exploradores, contundents, però exploradores. El grup, amb membres que havien passat per formacions com La Raíz, els mateixos Orxata Sound System i Sophy Zoo, van eclosionar fa una dècada amb Tempestes venen del sud on, més enllà de la seva celebradíssima Estiu –la cançó més radiada en casals populars, esplais i reunions de les Joventuts d'Esquerra Republicana-, també estava l'espídica Vull. El tema, ple de xiulets (els feliços instruments de vent), et movia sense oposició.
Llepolies és un altre tipus de festa, alegríssima, i Sereno, juntament amb SFDK i les seves guitarres, és simplement màgica
Tres anys després, sempre van ser pacients amb les novetats (tenint en compte també les obligacions d'unes robustes gires), sortia a la llum Raval (2017). Al disc, malgrat irregular, de beats menys exòtics, tenia tot el que podíem esperar d'ells. Però, sobretot, Correfoc, una preciositat a l'altura d'aquell Estiu. Confessional i agredolç. Zoo s'acomiada amb tres discos publicats. L'últim, Llepolies (2019), de producció mil·limetrada, molt destacable: Llepolies és un altre tipus de festa, alegríssima, i Serè, juntament amb SFDK i les seves guitarres, és simplement màgica.
Se'n van amb una comunitat de seguidors bestial, havent cosit el passat amb el present i repartit somriures i punys alçats a parts iguals
Hi ha en aquests temes un esperit contacontes del que sembla que podrien estirar més el fil. Com passa en l'Epíleg amb el qual tanquen etapa; una forma de narrar, per cert, molt, però molt de Rene. Ja es veurà si en el futur és possible continuar escoltant-los en tessitures més Carrer 13. De moment, i encara més important, se'n van amb una comunitat de seguidors bestial, havent cosit el passat amb el present i repartit somriures i punys alçats a parts iguals. Havent reconciliat a molts amb el seu jo adolescent, aquest jo seguidor obligat d'Obrint Pas.
>