“No penso tenir cap mena de consideració amb el meu cos.”
John Belushi
Diuen que la vida passa a tota llet davant els nostres ulls quan ens morim. Doncs imagini la velocitat amb què deu passar-li a un tipus que n’ha tingut una de breu i trepidant, una vida viscuda amb el fast forward sempre al límit. Li parlo d’algú que en el moment del seu trentè aniversari podia presumir de tenir la pel·lícula amb més beneficis dels EUA, el disc número 1 i que era l’estrella del programa televisiu més exitós del moment. Imagini ara la celeritat amb què passen les imatges si, a més, aquest paio l’ha palmat d’una sobredosi de speedball, és a dir, un còctel intravenós de cocaïna i heroïna. Un cervell post mortem que centrifuga els records a la velocitat del Gran Col·lisionador d'Hadrons de Ginebra, pel cap baix.
Allà Belushi —alhora que s’enganxava a la pols blanca per aguantar els rodatges maratonians—, va tenir l’oportunitat de mostrar el seu impredictible, agressiu i físic estil d'humor
Bé, doncs així va ser la cèlebre vida i la tràgica mort d’en John Belushi (Chicago, 1949 – Los Angeles, 1982) i, de fet, no cal que l’imagini gaire. Simplement, pot agrair-li a en Bob Woodward (el mateix qui, amb el seu company Carl Bernstein, va destapar el Watergate) que ho fes per vostè. I va fer-ho després d’entrevistar a més de dues-centes persones (familiars, amics, productors de cinema i televisió, músics, actors i actrius, cambrers, camells, forenses, conductors de limusines, cambrers...) properes al còmic, músic i actor que va fer-se mundialment famós com la meitat del duet The Blues Brothers. Després d’acabar l’article, no malgasti ni un segon més del seu temps i corri a la llibreria o la biblioteca per devorar la flamant reedició de Como una moto. La vida galopante de John Belushi (Libros del Kultrum, 2022).
Quan la vida és un vestit (negre) que et va petit
Com aquest llibre i altres biografies (i un documental recent) sobre ell constaten, el que devia passar-li a tota hòstia per davant dels ulls a l’últim moment —cordin-se els cinturons— és més o menys el que segueix: Belushi, fill d’immigrants albanesos, va criar-se a una petita ciutat propera a Chicago. Allà va anar a l’institut, on va ser capità de l’equip de futbol americà i va conèixer a qui seria la seva esposa, la Judy Jacklin, de la que mai se separaria. Fins aquí, una vida típica de High School Movie. Un cop a la universitat va adoptar l’estètica i la forma de vida dels Fabulous Furry Freak Brothers, els personatges del còmic de Shilbert Shelton (és a dir, la d’un hippy pelut a la sempiterna cerca de festa, problemes i marihuana) i van expulsar-lo del centre. Era l’any 1971 i els acadèmics cap quadrats li havien fet un favor: així va trobar el seu camí al món de la comèdia unint-se a The Second City, una troupe de joves comediants que passava de gira per la ciutat.
Carrie Fisher, per cert, famosa per donar vida a la Princesa Leia Organa (la Dama d’Elx intergalàctica d’Star Wars), va ser la parella de Dan Aykroyd i amiga de l’ànima, a més de companya de taboles politòxiques, de Belushi
Gràcies a la seva imitació de Joe Cocker, la National Lampoon’s Lemmings, una companyia derivada de la mítica revista humorística National Lampoon, va contactar amb ell per convidar-lo a la gira d’una paròdia del Festival de Woodstock, on va conèixer alguns dels seus futurs companys del programa Saturday Night Live (SNL) com Chevy Chase i Christopher Guest. Després, va participar i finalment dirigir la The National Lampoon Radio Hour, un programa radiofònic emès a totes les estacions dels EUA, on va treballar amb gent com Gilda Radner i Bill Murray. Va casar-se amb la Judy, el seu amor d’institut, que treballaria com a guionista al SNL i amb qui adaptarien molts dels sketchs nascuts a la ràdio. El SNL, per qui no ho sàpiga, és un exitós format televisiu que s’ha mantingut ininterrompudament en antena a l’NBC, des del 1975 fins a dia d’avui (fa poc, la nostra Rosalía va ser l’estrella musical convidada a interpretar en directe dos temes de Motomami).
Cheesburgers, soul i cocaïna
Allà Belushi —alhora que s’enganxava a la pols blanca per aguantar els rodatges maratonians—, va tenir l’oportunitat de mostrar el seu impredictible, agressiu i físic estil d'humor, a més de pirogravar a l'inconscient col·lectiu nord-americà als seus personatges més representatius, com el Samurái Futaba, el cuiner obsessionat amb les cheesburgers (de fet, les hamburgueses de formatge van ser una obsessió recurrent als gags de Belushi) o a Jake “Joliet” Blues, un dels Blues Brothers, germà de l’Elwood Blues, interpretat pel seu gran amic Dan Aykroyd (El coneixeran d’Els caçafantasmes, entre moltes altres). A banda de Jake i Elwood, els Blues Brothers, que van saltar de la televisió a les sales de concerts, estaven formats per músics de qualitat, com el guitarrista Steve Cropper i el baixista Donald Dunn, ambdós del grup Booker T. & the M.G.'s (ja ho saben, els del mod anthem ‘Green Onions’). El disc Briefcase Full of Blues va ser un sonat èxit de vendes a les llistes americanes, i contenia cançons tan esbojarrades i hilarants com Rubber Biscuit. L’any 1980, la pel·lícula The Blues Brothers, dirigida per John Landis, s'estrena a les pantalles de cinema, amb Aretha Franklin, James Brown, Ray Charles, John Lee Hooker, Steven Spielberg, John Candy, Paul “Pee Wee” Reubens i Carrie Fisher són només algunes de les estrelles que hi participen. Carrie Fisher, per cert, famosa per donar vida a la Princesa Leia Organa (la Dama d’Elx intergalàctica de Star Wars), va ser la parella de Dan Aykroyd i l’amiga de l’ànima, a més de companya de taboles politòxiques, de Belushi.
Un any abans, el 1979, Belushi havia decidit retirar-se del SNL per entregar-se en cos i ànima al cinema, indústria en la qual s’havia iniciat amb Goin’ South, un western còmic, i The Rutles: All You Need Is Cash, pel·lícula dels Monty Python pioneríssima del gènere mockumentary o fals documental, on era el promotor d'un grup de rock pastat a The Beatles. Ara bé, abans que, amb només 33 anys, un fatídic 5 de març del 1982, el seu cadàver fos trobat a una luxosa habitació d’hotel a Sunset Bulevard (hores després que Robert De Niro i Robin Williams marxessin de la festa), si amb una pel·lícula John Belushi ha passat a la història del cinema (i als annals de la disbauxa, com aviat veurem), aquesta és, sens dubte, Animal House (John Landis, 1978).
Toga party a la Imperial Tarraco
Animal House (estrenada en castellà com Desmadre a la americana), és un film capital per diverses raons. D’una banda, aquesta pel·lícula sobre rivalitats entre fraternitats universitàries, és la que, en proporció al seu pressupost de producció (John Belushi fou l’únic actor contractat), ha recavat més diners en tota la història del cinema. D’altra part, va ser la pionera del gènere gross-out, que inclou les comèdies d’humor cafre i escatològic, de Porky’s a South Park o American Pie. A més, popularitzà el frat rock (una de les formes primigènies del garatge dels anys 60, tocada a les festes de les fraternitats universitàries) i la música Louie Louie (que fa referència a la cançó de Richard Berry, del 1955, de la que han fet versions des dels The Kingsmen a Patti Smith o The Clash, entre molts altres grups). Finalment, i sobretot, Animal House va posar de moda les Toga Parties o festes toga.
Potser hi ha qui pensa que una Toga Party és la festa de benvinguda que certs magistrats li tenen preparada a Carles Puigdemont
Potser hi ha qui pensa que una Toga Party és la festa de benvinguda que certs magistrats li tenen preparada a Carles Puigdemont. Però, molt abans que la vestissin els juristes als tribunals, la toga fou la vestimenta típica dels grecs i els romans, i, ja un parell de mil·lennis després, als anys 50 i 60 el segle XX, va ser disfressa predilecta dels universitaris pertanyents a fraternitats o ordes paramaçòniques d’algunes universitats, a fi de celebrar bacanals casolanes d’alcohol, rock’n’roll i disbauxa. Des del 2014, a més, els llençols nuats a les espatlles, la corona de llorer desmanyotada i la llauna de cervesa al rest, és també l’outfit oficial del Bule Bule Toga Fest, el festival tarragoní de música que cada any rep homenatge a John Belushi i a Animal Party.
“A totes les edicions —excepte aquesta, en què la dissenyadora ha volgut donar-li un toc una mica diferent—, la imatge del cartell ha estat el zombi d’en John Belushi. Però la filosofia del festival encara és la mateixa: fotre’s una festa tan excessiva com a ell li hauria agradat.” Qui m’ho explica és en Machete, un home amb una doble vida nocturna: és estibador al port de la seva ciutat i programador del festival. “Però la penya realment es presenta al Toga Fest vestida amb una toga?” —pregunta aquest aporètic articulista. “Els primers dos o tres anys, tothom la portava. De fet, a l’hotel que hi ha prop de la sala Zero, on té lloc el festival, van cridar-nos l’atenció perquè els assistents que s’hi allotjaven s’emportaven els llençols… Encara hi perdura un grup d’irreductibles. Per incentivar-ho, organitzem el concurs de Miss i Míster Toga, els guanyadors del qual s’emporten a casa lots de discos i abonaments per la pròxima edició. Jo recomano que la gent vingui amb toga, et desinhibeixes més si vas disfressat.” “Però això no és apropiacionisme cultural?…”—rebato. “I ara! Si a cap ciutat tenim dret a fer una festa romana, aquesta és Tarragona.” Touché.
“A l’hora de programar el festival, cada any contacto amb l’esperit de John Belushi a través d’una ouija. Ell m’aconsella quins grups he de programar i quins no, però sobretot em demana que deixi el seu llegat en un pedestal amb una bona farra”— em confessa en Machete abans d’acomiadar-nos fins que ens retrobem, entogats, al Bule Bule. L'epitafi de la tomba de Belushi és: I may be gone, but Rock and Roll lives on (Jo potser ja no hi soc, però el rock & roll continua). Belushi viu, i la festa tot just comença.
