Yung Rajola (Lleida, 1994) no és un dels artistes més coneguts de la música catalana, precisament. Quintí Casals Baldomà, el traper que hi ha darrere de l'a.k.a, tampoc. Si hagués d'apostar diners, però, diria que la seva irrupció a l'escena urbana i mainstream del país és qüestió de temps. De molt poc temps.
Aquest divendres, Rajola estrena el seu primer àlbum d'estudi, Cor Trencat, un disc que publica Halley Supernova –segell de Halley Records– i que compta amb la col·laboració d'artistes consolidats com Lildami, El Noi de Tona, D.Mos o Sr.Chen, qui també s'encarrega de la producció. En aquesta entrevista, el lleidetà –traper, publicista i lector de Camus– parla d'Urquinaona, la precarietat juvenil o els problemes de la lleva dels 90; factors, tots ells, que l'han inspirat per signar el seu àlbum de debut.
Yung Rajola / Imatge cedida per Halley Supernova (Pau Griera)
Hi deu haver força gent que no et coneix. Presenta’t, si vols.
Sóc un artista multidisciplinari que fa tres anys va començar al món de la música. Vaig intentar ser una caricatura del traper clàssic mitjançant el català, la llengua amb què millor m’expresso, la meva llengua mare. Venia d’altres vessants com la pintura, la poesia o l’escriptura i sempre havia tingut ganes de fer un projecte més adult. És aquest disc, Cor Trencat.
Anem al gra: has creat una cançó per reivindicar la batalla d’Urquinaona.
És un dels punts de la cançó. Gossos va sorgir de manera esporàdica: vaig arribar a l’estudi i el Sr.Chen estava gravant un tema per a l’àlbum d'El Noi de Tona (qui també participa al track). Havien passat dues setmanes des dels fets d’Urquinaona i quan ens vam posar a escriure va sortir això. No ho havíem planejat, ho teníem dins nostre. De fet, la tornada del Sr.Chen és completament improvisada, no sabíem ni el que es disposava a dir.
És una cançó plena de ràbia.
Som una generació que ha patit una crisi rere l’altra. N’hem viscut socials, econòmiques, existencials i ara estem entrant en una de nova. D’alguna manera, ens pengem la medalla de tenir aquesta actitud punk. Com a joves, no visualitzem el nostre futur.
D’això anava Urquinaona, no només d’independència o no.
Ho teníem dins, el sentiment era de voler cremar-ho tot. Tornar a començar perquè no visualitzàvem un futur.
“Crema containers, vàndal”, dieu a la lletra. Ara ja no en cremem gaires. Ho trobes a faltar?
Sí, per què no dir-ho? Si fos per mi, tot hauria de començar de zero. Evidentment és impossible, però com a joves hem d’abraçar la revolució per intentar canviar el futur que ve.
On queda la batalla, un any i mig després?
Des de l’1-O Catalunya ha anat de capa caiguda. El què era un sentiment molt gran s’ha desdibuixat a base d’hòsties. S’ha d’entendre, Catalunya no viu el seu millor moment, però des d’Espanya s’ha tallat les ales a aquest procés de cop. Els polítics que ens representen a Espanya, Catalunya i el món són cada vegada més patètics. A les pròximes eleccions no tinc cap representant.
Yung Rajola / Imatge cedida per Halley Supernova (Pau Griera)
Estem anestesiats o ens han anestesiat?
Els de la nostra generació estem anestesiats, però això és perquè tenim molts inputs que ens anestesien. Hem viscut durant molts anys sense pensar en el que vindrà, sense plantejar-nos res del que estava passant ni qui ens estava governant. Ara que tot comença a anar malament, que el món s’ha trencat per la meitat, ens hem adonat que cal canviar les coses. Som una generació enfadada, sentim que el progrés ens ha fallat. Com que cada cop ens treuen més pasta i llibertats, cada cop ens enfadem més.
Dius que ets el traper català que ens farà plorar. Com ho aconseguiràs?
El que vull dir amb això és que em despullo molt. Al món del rap, els rapers normalment no mostren les seves vulnerabilitats. Jo, en canvi, intento despullar-me de manera adolescent. Parlar de mi, però també del món que m’ha tocat viure i de la meva generació. Intento que amb cada cançó l’oient connecti amb mi. Les lletres poden ser introspectives, poètiques o introvertides, parlant de manera distòpica de la misantropia. Així i tot, tot el discurs, gràcies al so que li ha donat el Sr.Chen, és agradable d’escoltar. Potser et puc fer plorar, però també busco l’esperança.
L’àlbum parla dels problemes de la generació dels 90. No en tenim pocs, precisament.
L’atur fa por. També la precarietat laboral o el fet de no tenir temps per a nosaltres mateixos. Són moltes coses. Socialment parlant, tenim tots una visió cada cop més distòpica. Ha passat de tot durant molts anys, ha estat un desgavell que ha tirat endavant. No sabem el que vindrà i cada cop tenim una visió més negra del futur.
Als de la nostra generació, a més, se’ns exigeix ser creatius després d’estar tot el dia treballant en feines de merda.
Som la generació més formada de la història i tenim un gran volum de gent vàlida. Hi ha una frase de Movida Madrileña, de El Coleta, que diu “todo el mundo es artista, nadie tiene trabajo”; i és exactament això. Els que treballem en àmbits creatius, a més, hem de tenir més d’una feina, hem de ser productius, ultraproactius i hem d’estar exposats a les xarxes per fer veure els nostres projectes. Has d’estar pensant en tu mateix i, a la vegada, no tens temps per a tu mateix. Evidentment sempre s’ha treballat i s’ha de seguir treballant. Però quan tens carrera, màster, 50 cursos, llengües i més merdes, doncs toca els collons haver de cobrar un sou precari.
Tens la sensació, com jo, que la gran majoria de joves que ens envolten no són feliços?
Estem carregats d’hòsties, però és normal. Som una generació de gent molt formada professionalment, però també en l’àmbit personal. És a dir, estem molt sobreinformats sobre tot el que hi ha al món i dins nostre. Ens coneixem tant a nosaltres mateixos que hem girat la truita. Ens sobreanalitzem, ens centrem en les nostres merdes i ens oblidem de les petites i grans coses. A mi em passa sovint: aconsegueixo alguna cosa, però com que un altre company o raper també ho ha aconseguit, per mi passa a ser quelcom normal. Una cosa que hauria de fer-me il·lusió es converteix en normal perquè li passa a més gent. Obres Instagram i constantment veus com la gent s’ho passa bé. Tenim tants inputs que ens pensem que la nostra vida és una merda, i potser no ho és tant.
Queda clar que el discurs és que no tenim futur. Dóna’m algun motiu per ser optimista.
Un llibre que m’ha ajudat quan he estat fet una merda és L’home revoltat d’Albert Camus. El que et diu és que la vida no té sentit, que cal nedar a contracorrent. Encara que deixis empremta al món, acabaràs desapareixent, però, d’alguna manera, que estiguis aquí també té un sentit. Si et deixes portar, la situació encara serà més merdosa i te n’aniràs a prendre pel sac. Cal entendre el moment en què va ser escrit, Camus era un home amb un sentiment profundament anarquista. Veient com està el món, cal nedar a contracorrent. No aconseguirem tot el que volem, però alguna cosa sí.
Com és, el món del trap català?
Per a mi és un món nou. Hi ha artistes i, per tant, hi ha egos. Hi ha indústria i, per tant, hi ha diners. Si ho agafes tot i ho barreges, hi ha coses bones i dolentes. L’any de pandèmia m’ha permès professionalitzar-me. Jo anava a publicar el disc a lo loco perquè vinc de l’underground i a més sóc lleidatà.
Què vols dir, amb això que ets lleidatà?
A Lleida ens falta un pare de la indústria musical. La gent que té més reproduccions són la Lorena d’OT, en Pau de Ponts, Koers —uns amics i uns cracs— i l’Elane. Potser comença a haver-hi una nova formada de gent que vol posar Lleida al mapa, però ens falta educació pel que fa a la indústria.
A tu t’ha fitxat Halley Records, no és una de les discogràfiques petites, precisament.
Aquest any, juntament amb el Guillem Planagumà, que és el paio que em porta el management i la producció —i que és un puto jeque—, m’he ajuntat amb gent per tal de poder fer tot el que es veu ara. Portar un artista de l’underground fins aquí ha estat un procés que se m’ha fet difícil i tediós, però l’hem tirat endavant i el resultat és immillorable.
Què n’esperes, del teu debut i del futur?
Han estat uns mesos estranys. El disc el vaig acabar fa gairebé un any, i com que el tenia a la cartera no m’he sentit amb ganes de fer un altre projecte. Fer un àlbum sempre deixa empremta, tu li dónes sentit i esperes que arribi a la gent. La feina està ben feta, m’és igual que el producte final sigui gran o petit perquè la qualitat és bona. Els artistes a vegades estem molts subjectes als números i jo crec que hem de buscar un puto producte de qualitat. El disc ho és. Evidentment vull vendre, la inversió és de por i m’haig de salvar el cul, però estic content amb el resultat i em quedo amb això.