Quan, farà un any, l’Aissata M’ballo em va parlar del projecte que estava impulsant amb la Diana Rahmouni, la idea no em va acabar de convèncer. Crear una editorial centrada a publicar “veus racialitzades o d'ascendència migrant” —que és el que, per cert, es proposa fer Jande— podia ser una idea original, però escapava del meu focus d’interès. Sempre he pensat que, com deia la monja de La gran bellesa, les arrels són importants i suposo que és per això que, en l’àmbit de la creació literària, el desarrelament que causen els fenòmens migratoris em sembla més un repte que una virtut. Quan el teu vincle amb la tradició es veu amputat és molt més fàcil caure en la propaganda, en l’adopció de les modes del moment. D’aquí que el comunisme fos especialment popular entre els jueus assimilats i laics de principis del segle XX o que la literatura en castellà de Barcelona hagi envellit tan malament. Des de les banlieues de París es poden escriure poemes furiosos, memoirs amb certa gràcia, però costarà que en surti un Proust, com costaria que en sortís un del meu estimat Hospitalet o de les antigues ciutats alemanyes de la Polònia occidental.
Tot és una qüestió d’equilibri
D’aquí que les meves expectatives pel que fa a Què en diré del dia d’avui, primera novel·la que Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir, 1981) publica amb Jande, fossin limitades. En alguna entrevista li havia sentit dir que el seu principal referent literari era Jean Claude Izzo, cronista dels baixos fons marsellesos i inspirador de Nadie salva a las rosas, una història sobre migració, crim i transsexualitat ambientada a la Barcelona de 2023. Esperava, per tant, trobar-me amb una versió catalanitzada de La Haine o d’Athena o alguna cosa per l’estil, entretinguda però fugissera, potent però desarrelada, pretesament rupturista però un xic moralitzant. He de reconèixer que m’equivocava, perquè, aquí, els referents són uns altres. Tot i que El Maimouni escriu en català —va criar-se a Coma-ruga—, Què en diré del dia d’avui es llegeix com una (bona) traducció, és a dir, com un text arrelat, producte d’una cultura definida, amb els seus referents propis. Ambientada en un Tànger atemporal i fantasmagòric, les seves pàgines ens porten a un restaurant misteriós on tres escriptors —a qui l’autor bateja com a Gris, Marró i Negreblanc— i una dona de físic camaleònic mengen i beuen davant l’espantada mirada d’un cambrer confús i primerenc que, com el lector, no acaba d’entendre què està passant.
El que converteix Què en diré del dia d’avui en un llibre interessant són els paràgrafs en què l’autor escapa de l'avorridíssim debat sobre la separació entre l’autor i l'obra i se centra a construir l'atmosfera carregada i hipnòtica dels carrerons foscos del nord d’Àfrica
Un crític mandrós, amb una vida menys ociosa que la meva, mencionaria aquí el món literari de Samuel Beckett, amb qui l’aire enrarit d’aquesta novel·la curta presenta certes semblances. Ara bé, una mínima recerca ens permetrà veure que les influències presents en el text cal buscar-les en autors com Mohamed Xukri, escriptor marroquí que sembla inspirar el personatge de Marró, i Jean Genet, literat francès que va passar-se una gran part de la seva vida a Tànger i que podria ser l’heterònim de Negreblanc. Vinguts tots dos d’ambients pobres i desestructurats, Xukri i Genet van compartir anys de tertúlies en restaurants similars a aquell en què transcorre l’acció Què en diré del dia d’avui i les seves històries personals encaixen prou bé amb les que se’ns expliquen al llibre. Això passava als anys setanta, quan a la ciutat marroquina no era estrany trobar-se amb figures com Paul Bowles o Juan Goytisolo, representants d’una generació d’escriptors que, a Tànger, hi van trobar tant un refugi espiritual com una forma de canalitzar les seves pulsions més baixes.
Aquesta ambivalència, la dels europeus oprimits en els seus països d’origen a causa de la seva sexualitat, però que, gràcies als seus recursos econòmics, podien comprar els joves cossos del tercer món amb total impunitat és un dels temes més recurrents en el llibre, però no el principal. Si la novel·la d'El Maimouni estigués centrada en això, no passaria de ser una versió exòtica de les polèmiques que van sorgir al voltant de la suposada pedofília de Joan Ferraté o dels manifestos de dubtosa moralitat signats per Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre quan el sexe amb menors semblava un símbol de modernitat. El que converteix Què en diré del dia d’avui en un llibre interessant són els paràgrafs en què l’autor escapa de l'avorridíssim debat sobre la separació entre l’autor i l'obra i se centra a construir l'atmosfera carregada i hipnòtica dels carrerons foscos del nord d’Àfrica. Però potser el més destacable és la discussió sobre les arrels que introdueix a les acaballes del text.
És just recordar que, de la mateixa manera que les arrels són imprescindibles per escriure de forma articulada, la seva força és, també, capaç de bloquejar el talent literari
En cert moment, Negreblanc (AKA Genet) acusa Marró (AKA Xukri) de no valorar suficient l’Alcorà, de no entendre que, sense “una conversa honesta i filosòfica amb la llavor de la teva cultura” no pots crear res que valgui la pena. Marró l’envia a pastar fang, recordant-li els impediments per al desenvolupament artístic que imposen règims com el marroquí sobre qualsevol que tingui idees discordants amb l’statu quo islàmic. És tan sols un fragment, un instant dins la conversa llarga i enrevessada que travessa la novel·la, però la qüestió que planteja em sembla l’aportació més rellevant d’aquest llibre. He començat parlant sobre la importància de les arrels, però és just recordar que, de la mateixa manera que aquestes són imprescindibles per escriure de forma articulada, la seva força és, també, capaç de bloquejar el talent literari. Al cap i a la fi, tot és una qüestió d’equilibri, en l’adopció de la distància justa entre l'autor i l’objecte que vol representar. En aquest sentit, com major sigui la distància entre la llengua que fas servir per escriure i la realitat que pretens representar, més gran serà l’abisme i més hauràs de refinar les teves habilitats de funambulista. Sense escriure una obra mestra, El Maimouni se n’ha sortit prou bé. Caldrà veure com ho fan els pròxims autors que Jande vagi aportant al mercat. Els resultats no els garanteix ningú, però l’espectacle està assegurat.