Xavier Moret (Barcelona, 1952) és un periodista especialitzat en viatges. Té llibres sobre la costa oest dels Estats Units, sobre Austràlia, sobre Islàndia, sobre Grècia, sobre Armènia, sobre la Costa Brava... A més a més ha publicat obres per a nens i per a joves i llibres de ficció, com L’americà que estimava Moby Dick. Ha recorregut Àfrica, de les Bijagós al Kilimanjaro. Ara publica Tras los pasos de Livingstone. Un viaje por el África oriental a través de las rutes de los primeros exploradores (ed. Península).

Xavier Moret periodista Livingston - SergiAlcazar

Com arriba a interessar-se per l’Àfrica?

Jo als 20 anys vaig al Marroc, perquè ja començo a interessar-me per allò que hi ha més avall de l'Estret. Però quan la cosa canvia radicalment és quan arribo a l’Àfrica Negra. Allà me n’adono que m’hi sento molt a gust. És un continent que funciona de forma molt diferent al nostre i potser per això ens enganxa molt. Em sembla molt interessant justament pel contrast amb la cultura europea que tenim.

L’Àfrica literària s’assembla poc a l’Àfrica real d’avui en dia

A Tras los pasos de Livingstone explica que bona part de la seva fascinació per l’Àfrica li arriba a través de les lectures de Salgari, Verne,  Rider Haggard... En què es diferencia l’Àfrica que coneix personalment a través dels seus viatges de l’Àfrica literària?

L’Àfrica literària és més mitificada, més romàntica... T’amaga moltes coses. L’Àfrica real és més dura, però té un punt de fascinació que t’enganxa força... L’Àfrica literària s’assembla poc a l’Àfrica real d’avui en dia, però et dona un transfons que t’ajuda a aproximar-te a l’Àfrica real. Àfrica és un continent ple de problemes, de gana, de conflictes, de desestructuració, de corrupció... Però jo no volia centrar-me en això; m’interessava més donar-ne una visió positiva. Volia parlar d’una Àfrica que t’ensenya moltes coses, que t’ensenya a conèixer l’altre, que et dona lliçons sobre com viure bé...

Perquè escriure concretament sobre l’Àfrica Oriental?

Aquesta regió és una part de l’Àfrica que tant per la fauna com pel paisatge de seguida t’atrau. I és una zona on he anat moltes vegades. He volgut analitzar-la a través dels exploradors, perquè és una història que sempre m’ha interessat molt. Em fascinaven aquests homes que s’enfrontaven a un territori desconegut, que buscaven les fonts del Nil... I m’interessava contrastar la seva experiència amb la situació actual de la zona. Aquest era un llibre que feia anys que tenia al cap i ara al final l’he tret.

Com és que el seu relat comença amb Zanzíbar?

És un espai que em va despertar la imaginació quan llegia Conrad, o els dietaris de Burton, Speke, Livingstone... Són unes lectures que em van acompanyar molt a l’hora del viatge. Em cridava l’atenció que molts d’aquests personatges sortien de Zanzíbar, i per això jo començo el llibre a Zanzíbar, un destí que et permet endinsar-te al continent.

Els exploradors van a uns territoris desconeguts a veure una cosa que no saben què és, i pel camí es trobaran coses que no s'esperen

Per què seguir les petjades de Livingstone, Stanley, Burton o Speke? Què tenen aquests personatges que el fascinen tant?

El que tenen d’especial és que van a uns territoris desconeguts a veure una cosa que no saben què és i que pel camí es trobaran coses que no s'esperen. A mi el món de l’exploració m’atrau. Ara bé, una cosa és el que ells t’expliquen als seus diaris i l’altra és el que trobes a través d’altres fonts... Alguns no eren gens modèlics. Burton parlava 30 llengües, però les biografies te’l pinten com un personatge conflictiu.

I Stanley?

Stanley és el pitjor de tots. És un gran explorador, sens dubte; és ell qui traça el mapa del centre d’Àfrica. I també és un gran periodista. Però s’alia amb el rei Leopold i provoca els grans desastres del Congo. És corresponsable de les grans matances i dels desastres actuals del Congo. Stanley entra directament en el terreny de la corrupció i de la crueltat.

Xavier Moret periodista Livingston - SergiAlcazar

Espero que algun dia li donin el Nobel a Thiong’o, perquè se’l mereix...

A més dels exploradors, l’Àfrica Oriental és plena de personatges mítics que es mencionen al seu llibre, des d’Ernest Hemingway fins a Karen Blixen, passant per Jane Goodall i Humphrey Bogart...

Aquest és un dels aspectes atractius del llibre. Aquesta part de l’Àfrica colonitzada per britànics beu molt de les fonts escrites en anglès, algunes de les quals són molt conegudes. Però també he volgut donar la veu als habitants d’allà, com l’escriptor kikuyu Ngugi Wa Thiong’o. Fins ara no hi havia aquesta visió. Quan ens han explicat la forma de veure la història dels africans, ens ha donat la volta al que coneixíem, ens ha donat una història molt més crítica. Espero que algun dia li donin el Nobel a Thiong’o, perquè se’l mereix...

A Tras los pasos de Livingstone cita contínuament els grans exploradors, però no deixa de desmitificar-los. Fins i tot dubta que Stanley digués la famosa frase: “El Dr. Livingstone, suposo”...

És molt difícil de creure's que arribés a dir això. Ell mateix va arrencar les pàgines del seu dietari que corresponien a aquella data. Una frase tan protocol·lària és difícil que la digués en trobar-se a un missioner perdut durant dos anys a l’Àfrica. Francament: sona d’allò més encarcarat. El viatge que t’han venut els exploradors, no sempre és el que van viure, com es pot deduir quan expliquen les seves rivalitats.

Molts d’aquests personatges combinaven un gran amor per a l’Àfrica amb un gran menyspreu pels africans...

Tots aquests personatges senten un gran amor per l’Àfrica, però quan baixen al nivell dels africans no mostren cap apreci per ells. Ho trobes en Burton, en Stanley, però també en la Jane Goodall... En canvi, la Karen Blixen parla molt bé dels seus servents, però no se n’adona que ha tret la terra als kikuyu i que això genera un conflicte. Hi ha una contradicció entre l’Àfrica mítica, idíl·lica, que expliquen els exploradors, i l’Àfrica actual, plena de problemes. La qüestió bàsica és que els problemes no surten de cop, molts d’ells tenen el seu origen, bàsicament, en el temps dels exploradors.

Al Congo avui s’hi viu una situació de misèria generalitzada. I el colonialisme en té una certa responsabilitat

La història que ressegueix és la història dels africans o la dels europeus a l’Àfrica?

El fil conductor del meu llibre és la història dels europeus a l’Àfrica, perquè allò que tenim nosaltres com a referent són les històries de Burton, d’Speke, d’Stanley... Però en el camí també vull trobar la realitat de les societats africanes. I per això intento contrastar l’Àfrica mítica dels exploradors amb l’Àfrica que veig jo ara directament. Hi ha hagut més historiadors que han treballat l'acció occidental a l’Àfrica que historiadors que hagin treballat les societats africanes. Ara, quan s’han començat a desenvolupar aquests estudis ens hem adonat del mal que ha fet el colonialisme. I l’exemple absolut d’això el trobem al Congo, un país desestructurat on el rei Leopold i Stanley van fer barbaritats, com reflecteix Joseph Conrad a les seves novel·les. Al Congo avui s’hi viu una situació de misèria generalitzada. I el colonialisme en té una certa responsabilitat.

L’Àfrica que descriu és també la del Mau-Mau, la del genocidi de Ruanda, la de la guerra del Congo... Què en queda d’aquests episodis tràgics?

Jo he descobert que a l’Àfrica hi ha molta més capacitat d’oblit que a Europa. La guerra civil espanyola fa 80 anys que va passar i encara ens remou, encara en queden coses. A l’Àfrica es viu molt al dia. El genocidi de Rwanda està passat, tot i que encara n’hi ha conseqüències, òbviament, com també n’hi ha de la repressió que es va exercir contra el Mau-Mau.

Xavier Moret periodista Livingston - SergiAlcazar

El turisme de luxe és molt fals. Allà no hi toques l’Àfrica. Et presenten el paisatge desconnectat de la població...

L’Àfrica Oriental té fama de ser una Àfrica còmoda per viatjar, tant si vas de motxiller com si vols un viatge de luxe. És així?

Hi ha problemes per anar de motxiller. Sobretot, perquè els parcs naturals són molt cars... A Masai Mara, a l’Ngorongoro, al Serengueti... Si vols veure la gran fauna has de pagar com qualsevol. A l’Àfrica Oriental hi ha un circuit de turisme ric, de ressorts, on no entres en contacte amb la població, però això és molt fals. Jo crec que allà no hi toques l’Àfrica. Et presenten el paisatge desconnectat de la població...

Com ha canviat l’Àfrica Oriental des que la va conèixer?

Aquest llibre és el resultat d’uns quants viatges, tot i que l’he estructurat si en fos un de sol. Jo acostumo a tornar als llocs que em fascinen. No m’agrada fer col·lecció de països; sovint vull tornar als llocs i veure com han canviat (tot i que a vegades t’endús grans decepcions, com em va passar al Nepal). L’Àfrica Oriental, des que la vaig conèixer, ha canviat moltíssim. Les parabòliques i els telèfons mòbils ho han canviat tot. Abans sabies com havia quedat el Barça quan tornaves de viatge; ara pots seguir el partit en directe. A l’Àfrica estàs molt més connectat amb Europa. Abans, viatjar era trencar amb el teu origen, i ara pots connectar-te per whatsapp encara que estiguis al cul del món. I a l’Àfrica Oriental hi ha arribat el turisme de masses, que ha alterat la relació entre els viatgers i els locals, i això provoca un canvi en la visió del país que visites.

Podria fer un llibre explicant tragèdies, però he preferit fer aquest...

Els africans que es presenten a Tras los pasos de Livingstone tenen molt de sentit de l’humor... A Àfrica s’hi riu més que s’hi plora?

L’Àfrica és plena de desastres, tragèdies, gana... El dia a dia és molt dur. Però jo prefereixo quedar-me amb la visió més lúdica. Els africans tenen una alegria de viure que contrasta amb la duresa del seu món. Aprofiten quan poden per riure. Podria fer un llibre explicant tragèdies, però he preferit fer aquest...

Però el darrer llibre que cita a la seva obra és El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Un llibre tràgic...

L’última part de l’Àfrica que toco al llibre és el Congo. I el Congo és Stanley, el rei Leopold... El llibre de Conrad és un bon llibre literàriament, però a més a més és un bon llibre de denúncia de l’actitud colonialista europea. I em semblava que era una bona forma d’abocar-me a un infern visual que és atractiu però que et desperta moltes pors.

Després de passar per llocs paradisíacs com el Serengueti o l’Ngorongoro, el seu llibre acaba a Goma, una localitat infernal, literalment situada sota el volcà... És una metàfora de com acaba l’Àfrica?

És una metàfora no de com acaba l’Àfrica, sinó dels molts dubtes que et desperta l’actitud europea cap a l’Àfrica. El Congo, que és un país tan ric, és un absolut desastre, amb guerres, guerrilles, conflictes... I això et genera molts dubtes...

Té algun viatge pendent?

Ara vinc del Japó, un país que m’agrada molt. Acabo d’arribar fa poc. I properament tornaré a l’Àfrica Oriental: passaré per Tanzània. I més tard tinc previst visitar la Xina, la part tibetana. I encara tinc altres projectes per acabar de lligar...