Xarli Diego va ser, durant alguns anys, locutor musical. Va començar com a col·laborador de Ràdio Olot, amb tan sols 17 anys. Després va passar per Ràdio Vich i per Ràdio Manresa. Als 21 va aterrar a Ràdio Barcelona, com a locutor, i va crear un programa emblemàtic: Caspe Street. Per allà hi van passar totes les icones de la música comercial de l’època. La seva experiència com locutor la recorda en el llibre Gràcies per la música! Memòries d’un locutor d’èxit (Pagès Editors). En ser entrevistat en un bar per ElNacional.cat demana una Coca-Cola, i no pas un Licor 43, beguda típica dels seus anys de locutor que al seu llibre assegura que encara beu de tant en tant.

Xarli 3

No es defineix com un crític musical...

No soc un crític, però de tant treballar amb música comercial, arribes a ser-ne un gran coneixedor... I, sobretot, jo tenia, i encara en tinc una mica, d’olfacte per saber què podria funcionar... Sentia un disc i sabia si això podia anar bé... Tot i això, treballaves condicionat per una indústria musical que si li interessava aconseguia imposar els seus objectius.

Va treballar a la tele, però al llibre en parla poc. No va ser una experiència satisfactòria?

Jo intento ser molt honest amb mi mateix i amb la gent. Aquest és un llibre que es diu Gràcies per la música, no Gràcies per la tele. I hi puc citar alguna cosa de la tele, però no repasso la meva trajectòria televisiva. Al llibre parlo de les dècades dels setanta i dels vuitanta, quan em dedicava a la música. Em venia de gust parlar del període que va dels meus 17 anys als meus 27 anys, no de cap altre. A la tele hi vaig estar cinc anys de presentador, entre la Loto 649, El Joc del Segle i alguns programes de Tres pics i repicó. I vaig fer de guionista tot un any de la Rosa Maria Sardà a Ahí te quiero ver... Però era una altra cosa, molt diferent de la ràdio.

Quina va ser la seva relació amb els famosos?

Una relació tremendament professional. Ai del que es pensi que és molt amic de les estrelles! Si t’ho penses o estàs estrellat o t’estrellaràs... Tu fas una feina i a la seva indústria i al seu mànager els interesses molt, perquè ets un prescriptor. És una relació, cordial, alegre... Però d'amistats... No res. Amics cantants no n’he tingut, perquè jo anava a la meva bola i ells també, no paraven. Actuaven al teu programa i se n’anaven amb l’avió quan sortien de l'estudi... No tenien temps... Jo he tingut molt bona relació amb Joan Baptista Humet, que havia viscut a Terrassa i que ja és mort. Amb l’Humet ens havíem vist més sovint i li vaig fer una entrevista a casa dels seus pares. Havia estat porter dels partits que jo organitzava entre futbolistes i cantants. Valoro molt l’amistat que vam tenir. Fins i tot va venir a jugar de porter a un partit poc després de la mort del seu pare... Em va demostrar que era un tio que era molt sensible... També he tingut bona relació amb la Rocío Dúrcal, una persona entranyable, molt autèntica... Una artista molt humil... Però això no vol dir que siguin amics íntims... Hi ha gent que m’ha caigut molt bé, com la Luz Casal... Amb algunes estrelles hi anàvem a dinar, però això formava part de les relacions públiques. No era amistat.

En el món de la música corria el perill de tornar-me un imbècil

Amb Romina i Albano

Xarli Diego amb Romina i Al Bano. Foto: Marcelo Soulé.

Però va ser “una estrelleta al costat de les estrelles”, com diu al seu llibre.

Jo dinava o sopava amb els cantants, parlava amb ells més enllà de les entrevistes. Això feia que jo també formés part de la constel·lació del món de la música. I hi havia milers de seguidors joves... En aquella època la ràdio era tremenda, tenia molt d'impacte... Encara hi ha qui em recorda ara, 40 anys després... Després de publicar el llibre hi ha qui m’ha demanat autògrafs. Però jo mai no he anat d’estrella del rock & roll. Un dels meus actius és haver estat sempre molt normal. El meu pare era manyà i la meva mare modista, i no li trobava sentit a anar de estrella... En el món de la música corria el perill de tornar-me un imbècil, perquè de jovenet ja tenia seguidors... Però crec que me’n vaig lliurar.

Ha treballat amb gent de la comunicació i de l’espectacle que tothom descriu com autèntics sàtrapes. En canvi al llibre no hi ha paraules de retret per a gairebé ningú. Com és això?

És un llibre elegant. No faig sang amb ningú... No és un llibre per passar factura... És evident que l’actitud d’alguna gent no em fascina, però la majoria de la gent amb la que m’he trobat ho fa bé. Ho porto malament amb els cregudets, i a la ràdio n’hi ha, però són minoria. És normal que a totes les professions hi passin coses, i a la nostra una mica més, perquè tenim l’ego més pujat, amb això dels fans i la popularitat.

El seu programa era molt eclèctic. Al seu llibre hi fa una autèntica apologia de Lluís Llach, d’El Fary... I de Perales...

Això s’entén en el context d’aquells anys. Ara tot és molt més especialitzat. Els programes de ràdio classifiquen: música rock en anglès, pop en espanyol, música catalana... I tens botigues superespecialitzades, especialment en una ciutat com Barcelona. Aleshores el món estava molt més concentrat. La ràdio era en ona mitjana, i tenia un so lamentable. I jo hi emetia de Serrat a Los Chunguitos, passant per The Who, Lluís Llach, Supertrump... O Police, que era clau al programa... I fotia ACDC, i Scorpions, i Barón Rojo... I també música catalana: Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, amb la Margalida, una cançó fantàstica... Ho feia amb una gran naturalitat... Tot m’agradava. M’anava tot. I no em queien els anells per barrejar coses.

No hi trobava massa ritme, en la música catalana d’aquella època

A Londres amb Dire Straits

A Londres amb els Dire Straits. Arxiu Xarli Diego.

Però la música catalana no ocupava un lloc central al programa...

Jo necessitava cançons amb ritme, i no trobava massa ritme, en la música catalana d’aquella època, i ho dic amb tot el carinyo. Volia posar música catalana, cada dia, tot i que feia un programa en castellà, i la posava, però no era un programa dedicat a la música catalana. Per exemple, posava Sisa i l’Elèctrica Dharma. Fins i tot un dia vaig entrevistar el Raimon, en un programa especial... Però jo havia de posar música d’èxit, que entrés bé, i la música catalana no era gaire diversa en aquell moment. Malgrat tot, punxava Llach o Serrat (en català o en castellà)... També posava Francesc Roca, que només va gravar un disc, que jo recordi, i que m'agradava molt. I fotia molt la Trinca, molt...

La situació hagués estat diferent unes dècades més tard?

I tant! A mi m’encanten Sopa de Cabra, els Pets, Sau... Haguessin estat importantíssims si el Caspe Street hagués nascut més tard. Els hagués pogut usar molt. Però el món musical en català era molt més limitat d’estil, en aquell moment.

Solia fer les entrevistes amb públic. Quina és la que va despertar més expectació?

El programa estava obert a la gent. A l’estudi hi havia unes 50 butaques, i sempre hi havia algú de públic: podien ser 6 persones, o en podien ser 15... Qui va portar més gent, sens dubte, va ser Miguel Bosé... O Leif Garrett, el de “Put Your Head on my Shoulder” que era un ídol de masses. O els Pecos; quan van venir també va ser increïble... I recordo l’èxit de Mecano, de Pedro Marín o de Mabel (uns danesos que feien rock per teenagers)...

Els de Los Ilegales em van desmuntar el micròfon mentre feia el programa

Amb Nikka Costa

Xarli Diego amb Nikka Costa. Arxiu Xarli Diego.

Van passar molts personatges estranys per l’estudi de Caspe Street. Qui va fer les coses més rares?

Clarament Los Ilegales, que cantaven una cançó que es deia “Soy un macarra”. Eren asturians. I em van desmuntar el micròfon mentre feia el programa... Jugaven a ser els enfants terribles. I a ser els més il·legals de tots. Em vaig quedar una mica acollonit. Ho recordo bé...

No només va fer entrevistes; va jugar a futbol amb Bertín Osborne i amb en Puyal...

Vaig organitzar tres partits d’artistes contra treballadors de la ràdio. Jo era sempre el capità de l’equip de la ràdio: Caspe Street, i els artistes anaven variant... L’Humet sempre feia de porter dels artistes; hi van jugar els dos Pecos, va jugar-hi Agustín Pantoja, el germà de la Pantoja, i també el Dyango, Ramoncín, Pedrito Ruíz i Popotxo (el nan de la Mondragón), que feia d’àrbitre. Tot era un espectacle, en aquells concerts. I al tercer any ja hi havia banda de música, majorettes, break dance...

La melodia i la cançó d’amor aquí han passat de moda, però no a l’Amèrica Llatina

xarli 316

Xarli Diego a la presentació de Gràcies per la música. Foto: Fabián Acidres

En llegir llibre apareixen alguns personatges i grups, sobretot de música melòdica, que van ser molt populars i que avui estan completament desapareguts. Com és que l’oblit ha estat tan complet per algunes d’aquelles estrelles?

Els artistes romàntics i melòdics, que aquí eren número 1 a les llistes de venda i de popularitat, més tard van quedar refugiats a Amèrica, on encara són importants... Allà és on actuen, tot i que alguns viuen aquí. La melodia i la cançó d’amor aquí han passat de moda. Jo em pregunto per què... La Jeanette em va dir que els llatinoamericans són extremadament amorosos i que allà aquestes cançons no han passat mai. Aquí, en canvi, hem jubilat alguns artistes... El mateix Dyango actua més a Amèrica que aquí. Aquí la cançó d’amor es veu com una cosa passada...

Malgrat tot, al llibre deixa entreveure que al món de la música no tot eren flors i violes. Hi havia corrupció?

Ja tinc una edat, i no conec una activitat que no tingui algú que es deixi comprar i un altre que vulgui comprar-lo (com ho veiem clarament al món de la política). Això, en el món de la músic és el que es diu payolisme. És una pràctica ja molt antiga, que ve dels Estats Units: algú que cobra per posar una determinada música.  A l’Amèrica Llatina el payolisme era tan brutal que hi havia companyies que no només pagaven perquè els posessin el disc propi, sinó que subornaven perquè no posessin el disc de la competència. Al món de la música, com a la societat, hi havia tipus més honrats i menys honrats... I a vegades els interessos anaven més lluny dels lícits i passaven pels il·lícits. No tot és tan blanc com sembla. Però jo no vaig tenir problemes amb això, perquè era un jovenet outsider. Fotia la meva... No m’interessaven els calés.

Soc molt respectuós amb tothom. I no m’ha agradat barrejar les coses

Xarli 6

Va conèixer, com a locutor, dones que eren autèntics símbols sexuals a l’època, quan vostè era, segons el llibre, un “locutor guapet”. Va haver-hi més que entrevistes?

Tenia i tinc un gran sentit del ridícul, i això m’ha anat molt bé. Tenia por de fracassar i això em tirava enrere quan tenia temptacions, que era de tant en tant... Soc molt català en això: soc molt respectuós amb tothom. Intento ser-ho. No vull cagar-la. No em sento còmode fent d’agosarat. Per altra banda, no m’ha agradat barrejar les coses: els sopars amb les cantants, que va haver-n’hi, sempre eren de música, i de discos...

A posteriori, no se n’ha penedit de no haver-ho intentat amb alguna?

Li hagués tirat els trastos a l’Anna Torroja: m’agradava molt. I també m’agradava molt una cantant portuguesa-belga, la Lio, que cantava “Amour Solitaire”... Ens quèiem bé. I ella parlava el castellà, perquè vivia a la Costa Brava. El problema és que el dia que li vaig fer l’entrevista tenia un còlic nefrític. Estava tirada al llit amb molt de dolor. I no va passar res. Si no hagués estat malalta, potser li hagués dit alguna cosa...

I els locutors no tenien relacions amb les fans?

Els que treballàvem a la ràdio, en aquella època, havíem d’anar amb molt de compte. La gent molt jove, amb 15 o 16 anys, s’enamorava del locutor, com de l’artista... L’artista era un gran déu, i el locutor era un petit déu. Era gent molt sensible, material inflamable. I tu has de ser conscient d’això. No pots aprofitar-te del teu lideratge amb la gent jove... Però sempre hi ha gent que es passa molt... Què bé que els mitjans, avui en dia, treguin això! A  la meva època tot es tapava... I ara potser és millor, perquè els joves tenen més informació.

Les oients ens trucaven, i ens oferien que passéssim a les dues de la matinada a casa seva a menjar gambes

Expliqui dos anècdotes que li marquessin molt, una de positiva i una de negativa.

Passava que alguna vegada les oients ens trucaven, i ens oferien que passéssim a les dues de la matinada a menjar gambes a un pis d’estudiants. Però jo soc professional, a vegades massa, i no hi anava. Ara potser no ho seria tant... Aquestes anècdotes són les positives. De les negatives, prefereixo no remenar-les. Però en recordo una. El mateix dia que va néixer la meva primera filla, a les cinc de la tarda, vaig haver d’anar a fer el programa... Vaig haver d’anar-hi per pebrots, perquè algú de la direcció em va dir que “no tenia ningú per substituir-me”. Això no se li pot fer a la gent. Jo vaig anar-hi perquè m’agrada quedar bé. Però no m’ho haurien d’haver dit. A vegades, hi ha gent que no té sensibilitat.

El llibre deixa la impressió de que s’ho va passar molt bé en aquell període de la vida. És així?

L’època era fantàstica... Però cal dir que jo sempre intento passa-m’ho bé. Somric molt, perquè crec que hem d’estar contents. La meva parella diu que tinc bon caràcter (ho compensa dient d’altres coses que no concretaré). Jo m’ho passo molt bé amb tot el que faig, però també pateixo molt per assolir els objectius que jo vull... No sabria viure amb una feina que m’amargués... Per això he saltat molt d’un lloc a l’altre. Probablement no hagués aguantat 30 anys a la mateixa empresa.

El món que descriu a Gràcies per la música ja gairebé ha desaparegut: les discogràfiques, la difusió de la música per la ràdio... Com ho veu?

Ara l’audiència està molt fragmentada. No podries llançar els èxits com ho feies abans. Les eines, ara, al món de la música, estan molt disperses. Abans hi havia la tele i quatre emissores de ràdio. Si atreies la seva atenció, era fàcil difondre un àlbum.  Ara és molt més difícil.... Els mecanismes han canviat. L’audiència s’ha especialitzat molt i ara costa molt arribar a la gent...

Potser la música era més important abans, perquè hi havia menys entreteniment: no hi havia ordinadors, no hi havia mòbils, només hi havia músics i futbolistes....

Xarli 5

El món de la música està ara pitjor que abans?

La música sempre ha estat important per a la gent, sempre. Però potser abans ho era més, perquè hi havia menys entreteniment: no hi havia ordinadors, no hi havia mòbils, només hi havia músics i futbolistes.... Els cantants eren ídols de la societat. Tenia molta transcendència tot el que feien. Però, en canvi, si mirem el nombre de festivals que es fan actualment, veurem que la música, avui, encara té un paper molt important... I a mi m’encanta que la música sigui important.

Un llibre de memòries no el pots fer amb 30 anys, el pots fer quan ja tens el cabell blanc...

Diu que ha fet tot el llibre de memòria, que no tenia ni notes de l’època... Mai no havia pensat en fer un llibre?

Què va! Sempre vaig pensar en escriure alguna cosa, em venia molt de gust escriure un llibre sobre la música, però no era tan narcisista com per anar apuntant el que passava al programa, dia a dia... I he hagut d’esperar el moment... Quan vaig acabar el programa no podia fer el llibre, perquè estava amb d’altres guerres... No volia fer el llibre sobre la música als 30 anys, ni als 40... Ara veig les coses, quatre dècades després , i crec que he encertat el moment de fer-lo. La gent, quan el llegeix, recorda: “Hosti, aquesta cançó”, o “Hosti, aquest artista”... Aquest llibre és un àlbum de fotos, no perquè hi hagi fotos, sinó perquè retrata situacions que la gent recorda. Ara fa patxoca veure el que hi havia quatre dècades enrere. Un llibre de memòries no el pots fer amb 30 anys, el pots fer quan ja tens el cabell blanc...