La casualitat va posar Woody Allen darrere les càmeres per dirigir els seus propis guions quan va sentir que, amb Com va això, gateta? (1965), li destrossaven allò què ell havia escrit. L’atzar marca una de les cites més repetides pel cineasta: “Si de Hollywood en surt una bona pel·lícula, és per pura casualitat”. Una coincidència ha volgut, també, que presentés la seva nova pel·lícula la setmana passada, el mateix dia que inaugurava amb la seva banda el Festival Internacional de Jazz de Barcelona. I de les caramboles de la vida, aquella pilota de tennis que pot caure a un cantó o a l’altre de la pista després de tocar la xarxa, parlava Match Point (2005), un dels escassos brots verds d’una carrera que porta molts anys tirant d’inèrcia. Potser conscient de la relativa unanimitat que genera la idea que aquella història criminal protagonitzada per Scarlett Johansson fou la seva darrera gran pel·lícula, Allen torna a trepitjar un camí similar i, amb Golpe de suerte, repeteix el revés a dues mans.
Tot i que el cineasta novaiorqués afirmi que el seu nou llargmetratge no és una comèdia, la veritat és que aquesta història d’infidelitats i revenges aposta per una lleugeresa en el seu to que l’allunya de l’ànima ombrívola de Match Point. Aquí, l’accident fortuït que arrenca la trama és una trobada casual pels carrers de París entre la Fanny (Lou de Laâge), una dona adinerada, i l'Alain (Niels Schneider), un antic company de classe i aspirant a escriptor. Com estàs, quant de temps, sabies que en aquella època jo estava perdudament enamorat de tu? La posada al dia desperta els vells sentiments d’ell i multiplica la sensació d’ella de viure un matrimoni sense passió.
A partir d’aquí, la parella multiplica les seves cites al mateix temps que desperta les suspicàcies del marit (Melvil Poupaud) de la noia, un home extraordinàriament controlador que s’ha fet ric amb contactes en les altes esferes i amb una feina tan misteriosa com la de Chandler Bing, i probablement més il·legal. La història a tres bandes s’anirà complicant irremeiablement, l’atzar seguirà fent de les seves, amb variables com els gelos, la inconsciència, els errors de càlcul i els esmorzars passejant pels parcs de la cité de l’amour.
Mirar París amb la mirada del guiri amb pasta
Arraconat per la indústria nord-americana, Allen ha trobat empara a Europa, i, per primera vegada, roda en francès, tot i no parlar-lo. Com ja passava a Vicky Cristina Barcelona (2008), a A Roma amb amor (2012) o al retrat de Sant Sebastià de Rifkin’s Festival (2020), la mirada que el cineasta ofereix del París de Golpe de suerte torna a ser la del guiri amb pasta. És divertit veure com el nostre home torna a trepitjar la vora del Sena; aquell escenari on ballava amb Goldie Hawn a Tothom diu 'I Love You' (1996) és ara un escenari perfecte per encarregar un assassinat. I, és clar, que sembli un accident.
Entre festes de gent amb esmòquing, inauguracions de galeries d’art, sopars en restaurants caríssims i una certa idealització de la vida bohèmia (un altre clàssic marca de la casa), Woody Allen teixeix una teranyina frívola i lleugera que es podria llegir com una versió amable de la ja citada Match Point. Però també, sobretot quan la mare de la protagonista apareix en escena, recorda l’extraordinària Misteriós assassinat a Manhattan (1993). Interpretat de forma deliciosa per Valérie Lemercier, el personatge i les seves ulleretes, la seva forma de vestir i de caminar, i el seu caràcter tafaner, remet inevitablement a la Diane Keaton d’aquella meravella.
No hi ha cap dubte que la millor manera de gaudir del seu cinema ha de ser, per força, deixant de comparar les seves noves criatures amb les parides en la millor època creativa de la seva vida
Així doncs, Golpe de suerte flueix pels camins de la comèdia criminal amb aires del cinema de Claude Chabrol, el gran especialista en el retrat negríssim de la burgesia francesa, i ofereix un producte tan agradable i simpàtic com mancat de totes aquelles agudes reflexions sobre els clarobscurs de la moralitat humana que convertien Delictes i faltes (1989), una altra autoreferència, en la gran obra mestra criminal de Woody Allen. En qualsevol cas, no hi ha cap dubte que la millor manera de gaudir del seu cinema ha de ser, per força, deixant de comparar les seves noves criatures amb les parides en la millor època creativa de la seva vida. Disfrutem, doncs, de les pinzellades de genialitat d’un autor irrepetible a la recta final de la seva fabulosa trajectòria.