"Aquell que va dir que més val tenir sort que talent, coneixia l'essència de la vida. La gent tem reconèixer que gran part de la vida depèn de la sort. Espanta pensar les coses que escapen el nostre control. A vegades, en un partit, la pilota toca la vora de la xarxa, i durant un instant, pot seguir cap a davant o caure cap enrere. Amb sort, segueix endavant i guanyes, o potser no ho fa i perds". D'aquesta manera tan gràfica (i com a filosofia de vida) comença Match Point, la pel·lícula que Woody Allen va estrenar el 2005, fidel a la seva cita anual amb el seu públic. Aquesta és la cinta que marca la frontera entre la seva etapa clàssica i tot el que ha vingut després, amb títols brillants i altres que són més intranscendents.
És més, just ahir, el novaiorquès reconeixia que només salvava deu títols de la seva filmografia, és un pírric 20% del total. Jo crec, sincerament, que es va passar de frenada, són moltes més les que passen el tall. Curiosament, a Match Point (aquesta si la va posar al lot de les que aprova) el personatge que defineix la sort de la resta és Nola (sí, així es diu a New Orleans, la ciutat del jazz), un paper assignat a Scarlett Johansson, la dona que un dia es va atrevir a recrear en disc al seu ídol Tom Waits. Un territori que, d'altra banda, mai no ha trepitjat Woody Allen. El seu, en allò musical, explora altres territoris menys truculents que els que trepitja el de Pomona. Woody ho fa amb un clarinet, la seva arma per seduir quan es parla de música.
Inspirat en noms com els de Benny Goodman, Artie Shaw, Woody Herman, Eddie Daniels o Paquito D'Rivera, alguns dels clarinetistes més coneguts i influents de la història del jazz. Allà no figuraria Woody Allen, ja que la seva comesa dins d'un gènere amb tantes figures il·lustres és anecdòtica. Com sol dir, només ell és un clarinetista ocasional. Lògicament, pel seu pes en la història com a director de cinema (i actor), li ha donat més vol mediàtic a aquest instrument que el que han aconseguit altres que han corregut per estudis d'enregistrament i escenaris durant dècades. Sense la força ni la presència dins del jazz que sí que tenen la trompeta o el saxòfon, el clarinet té un so singular. Quan entra en escena, es fa sentir. "Musicalment el clarinet és un instrument moltíssim més ric que el diccionari". Aquesta frase la deia el poeta que encarnava Darío Grandinetti a la pel·lícula El lado oscuro del corazón, just enmig d'un embús de trànsit a Buenos Aires, amb el convenciment que estava pontificant amb aquesta ocurrència.
El que aquí importa és veure i tenir a prop aquest senyor de 88 anys que tant ens ha fet gaudir amb el seu cinema
Ignoro si Woody Allen ha vist aquest film, però en cas de conèixer-la, i amb aquesta ironia tan fina que té, li trauria punta al plantejament. Fins i tot la podria colar en una de les seves cintes. A les portes de l'estrena de la seva nova pel·lícula, Golpe de suerte (veuen?, de nou la sort), Woody Allen aprofita la ronda promocional de la qual, com prometia en la presentació d'un dels seus llibres, és la seva última pel·lícula (tret que algú li doni finançament), per ajuntar la seva colla d'amics per tocar jazz. Després de la mort d'Eddy Davis el 2020, la direcció del seu combo ha passat a les mans de Conal Fowkes i Simon Wettenhall. Per tant, i malgrat aquest canvi forçat, l'essència dels seus concerts és la mateixa; música vitalista i per a tots els públics.
Aquí no hi ha revolució, tampoc connexió amb les escenes que ara mateix mouen la coctelera del gènere a Los Angeles i Londres amb el hip-hop i urbà de fons. Per aquí no surt Makaya McCraven, tampoc no ho fa Shabaka Hutchings. El decorat és més similar al que proposava Woody Allen a Acords i desacords amb Sean Penn a la pell de Django Reinhardt. Però aquest, en el fons, és un detall menor. El que aquí importa és veure i tenir a prop aquest senyor de 88 anys que tant ens ha fet gaudir amb el seu cinema. Pel·lícules que majoritàriament et salven d'un mal dia. I aquesta sensació, aquesta aroma, és present en el previ a la cita. Converses aquí i allà, taxis que aparquen a la porta del teatre, gent que s'ha vestit de gala per a l'ocasió, uns entren ràpid per por que els treguin el lloc i, al contrari, estan els que esperen plàcidament que els serveixin la seva copa de xampany. És l'univers de Woody; tots cabem a la mateixa gàbia.
A la sortida, les 1.500 persones que eren dins del teatre han fet ple. Les cares són de satisfacció. Woody Allen i els seus companys de Nova Orleans han ofert just el que s'esperava d'ells. A escena, gairebé tots els seus membres surten amb americana posada i, tots els que la portaven, se l'acaben traient. La nit encara és estiuenca. Woody va a un altre ritme, en la segona cançó es creua de cames i comença a trastejar el seu instrument. Tot seguit s'aixeca per presentar el concert, confirmant el que ja presumíem, la qualitat dels músics és indiscutible, Simon Wetterhall (trompeta) i Jerry Zigmont (trombó) porten el mànec, fins i tot es posen drets per cantar, un amb un to més pantanós, l'altre sona bastant més lleuger. D'alguna manera, són els que tenen més pinta de brètols, a part de tocar podrien haver ideat l'atracament de Lladres d'estar per casa, la delirant comèdia que Allen va estrenar l'any 2000. El repertori, més o menys, és l'esperat, de Corina Corina a When I Leave This World Behind, i entremig passis de W.C. Handy (un parell) i Jerry Roll Morton. El que sí que és segur és que per a la nova cita d'avui amb Barcelona, la pilota de Match Point caurà del costat de la xarxa dels guanyadors. Ja saben, la vida és qüestió de sort. I Woody, malgrat tot, l'ha tingut.