William McLellan era un hippy anglès quan, l’any 1972, mentre travessava Catalunya camí del Marroc, va tenir problemes amb la policia i va ser empresonat a la Model. Ara, que és un conegut dibuixant i un realitzador audiovisual que col·labora amb estrelles del rock fent-los vídeos, explica el seu pas per les presons de Franco a un llibre apassionant: Escapada rebel cap a la llibertat (ed. Comanegra).
Com va acabar a les presons franquistes?
És molt vergonyós. Va ser per estúpid. La darrera nit que havia de passar a Barcelona, el 1972, vaig beure molt amb un amic. Tot borratxo, vaig decidir tornar a l’hotel amb una moto espanyola. La vaig trobar al carrer amb les claus posades. Vaig agafar la moto i me’n vaig anar i em va pillar la policia. Em van emmanillar, em van ficar dins un cotxe de policia i em van portar directament a la comissaria de la Barceloneta.
Però encara hauria pogut ser pitjor...
El problema és que jo duia drogues a la maleta, que tenia a l’hotel, per vendre al Marroc. Jo les havia comprat perquè sabia que allà hi havia hippys rics que volien àcid; pensava fer un gran negoci i així aconseguir els diners per pagar la matrícula a l’escola d’arts i esdevenir un artista. Quan em van detenir, tenia por que em trobessin les drogues, així que vaig decidir que havia d’escapar-me. Vaig voler sortir de la comissaria lluitant; vaig pegar un policia i vaig sortir corrents cap a la porta. Però no va funcionar. No va anar bé, em van enganxar abans d'arribar al carrer i la policia em va donar una lliçó amb les seves porres. Ara crec que és just i normal que passés, perquè jo vaig ser el primer en atacar-los. La sort que vaig tenir és que un amic meu, que estava a l’hotel amb mi, es va desfer de les drogues abans no arribés la policia, i no les van trobar. Si no, m’haguessin caigut 10 anys i un dia a les presons de Franco.
Era un pla boig, d’una ment hippy malalta, anar amb una maleta plena d’àcids per tenir una vida d’artista
Ara no sembla gaire satisfet per allò que va fer...
Crec que era un pla boig, d’una ment hippy malalta, anar amb una maleta plena d’àcids per tenir una vida d’artista.
Quant de temps va estar-se a la Model?
Vaig passar-hi 7 mesos, esperant judici. El juny de 1973, després de passar davant el jutge, vaig sortir... Vaig ser molt afortunat, perquè la policia va explicar al jutge que m’havien atonyinat perquè jo els havia pegat abans, però el jutge va dir: “Això és el que dieu sempre”. I per això va ser amable amb mi... El meu advocat, per defensar-me, va explicar al jutge: “Aquest noi no és un hippy, estima la seva mare”. I va funcionar.
Quan vaig tornar a entrar a la Model, em va envair de nou el mateix sentiment que la primera vegada que vaig ser-hi: la por
Com recorda la presó?
Com un lloc terrorífic i fosc. Ara, quan la vaig visitar recentment, després que la tanquessin, estava pintada de taronja, però abans les parets solien ser de color gris. Però malgrat el canvi de color, els passadissos encara em transmeten el mateix que vaig sentir quan vaig ser-hi tancat: la por. Quan vaig fer un vídeo, i vaig tornar a entrar-hi, em va envair de nou aquest sentiment, el mateix que la primera vegada que vaig estar a la Model: la por.
Com veu que hagin tancat la Model?
M’agrada la idea de que es pugui visitar i que s’ensenyin llocs com on va morir Puig Antich...
Sembla ser que el règim es lucrava amb els estrangers...
Amb els estrangers hi havia tot un sistema instaurat de treure pasta. En Franco semblava que guanyés diners ficant hippies a la presó, perquè els feia treballar als tallers com a mà d’obra barata. I com que trigaven molt en celebrar el judicis, la forma de sortir de la presó era pagant fiances. Molts pagaven les fiances per sortir i no tornaven mai a Espanya, i així el règim se les embutxacava.
I els estrangers treballaven als tallers?
Molta gent hi treballava. A la Model el menjar era terrible. Als tallers podies guanyar-hi diners i aconseguir una mica de bon menjar comprant-lo a l’economat.
Al seu llibre l’administració de justícia no queda gens ben parada. És cert que la data del judici depenia dels suborns?
Això m’ho va explicar la gent del consolat britànic. Compraven regals als funcionaris espanyols. Els subornaven perquè els papers dels estrangers no es quedessin a sota del tot de la pila i no s’eternitzés el judici...
A Escapada rebel cap a la llibertat sovint menciona l’existència d’un garrot vil, a la presó. Se’n parlava? Es va usar mentre va ser-hi?
Els meus amics em van parlar del garrot vil... Jo me’n vaig assabentar a través dels presos anglesos o que sabien parlar anglès, que no eren gaires. Jo no sé castellà, per això no en sabia gaires coses. I va ser un any després de sortir de la presó quan van executar Puig Antich. Aleshores, jo ja era fora...
Vostè va tenir ben poc contacte amb els presos locals, sembla ser.
Estàvem en galeries diferents. Hi havia una galeria només per a estrangers. Tan sols als talleres estava més en contacte amb els presos espanyols. Jo, quan vaig entrar en contacte amb els espanyols, m’imaginava que lluitarien a punys, com “desesperados”, com a les pel·lícules. Però en realitat, era gent molt maca i el contacte va ser molt bo. De fet, aquí, a Barcelona, hi tinc el meu amic Jaume, que vaig conèixer a la Model.
Encara va tenir menys contacte amb els presos polítics, segons explica al llibre.
Bàsicament vaig estar en contacte amb un, del que no en recordo el nom. Em va ensenyar les marques de les tortures, de les cremades de burilles de cigarrets a les mans. Em va explicar que li havien cremat els testicles amb elèctrodes. Va ser ell qui em va dir que havia d’explicar la meva història, que havia de relatar el que passava a la Model a la premsa anglesa. No ho vaig fer finalment, i ara me'n penedeixo. Ho hauria d’haver fet. Però potser ningú m’hagués cregut.
A la Model, malgrat tot, hi va trobar gent meravellosa...
El meu gran amic, allà, era un pres americà, un tipus fantàstic, molt zen, que em recorda els personatge de Jack Kerouack. També em vaig fer amic d’un vigilant. Quan vaig sortir de la Model no estava permès que cap pres tragués res de la Model. Però jo tenia el meu quadern de dibuixo, que apreciava molt, i volia endur-me’l. I el guàrdia, segons el reglament, me l’hauria d’haver pres. Però el vigilant em va agafar el quadern, va començar a mirar els dibuixos, va tancar el bloc, i el va tornar a posar a la bossa, d’amagatotis. Va ser un gest preciós allò que va fer per mi, perquè li havia posat molt d’esforç a tots aquests dibuixos. I va ser aquest àlbum, amb els dibuixos de les escenes viscudes a la Model, el que finalment em va permetre d’entrar a l’escola d’art.
Va ser a la Model, paradoxalment, on vostè va començar a guanyar-se la vida com a artista...
Als talleres hi fèiem bosses i joguines. I jo, tot i que no havia pogut entrar a l’escola d’art a Anglaterra, a la Model hi podia dibuixar i dibuixar. I allà vaig començar a fer alguns dibuixos amb un estil com si fos antic, sobre pell, per fer bosses. Després cremava el contorn per tenir un estil vintage. Van tenir molt d’èxit. Sempre me’n demanaven més i més... Era molt divertit. N’acabava un i ja me’n demanaven un altre.
Si no m’haguessin arrestat en aquell moment, m’haguessin arrestat en qualsevol altre moment
A Escapada rebel cap a la llibertat no deixa de preguntar-se pel seu passat, per allò que va viure abans d’acabar a la Model. Per què?
Volia descobrir perquè havia estat tan estúpid d’acabar arrestat. I em vaig adonar que si no m’haguessin arrestat en aquell moment, m’haguessin arrestat en qualsevol altre moment, perquè el que estava fent era un pla completament estúpid. Estava fent una cosa tonta rera l’altra, sempre a la desesperada. Robar una moto per donar una volta era una bogeria, i més quan tenia una maleta plena de droga a l’hotel. Era de bojos... Hi havia alguna cosa que anava malament en mi... Escrivint el llibre podia anar descobrint el perquè feia aquestes coses.
Va sortir de la presó decidit a “no tornar a ser un idiota”. Ho va aconseguir?
Crec que sí. Vaig decidir treballar en lloc de passar el dia barallant-me i robant coses. A la meva joventut, cometia errors cíclics. Sempre cometia els mateixos. Crec que el fet que tingués èxit dibuixant a la presó em va fer sentir bé amb mi mateix, gràcies a la feina. Aquesta és una de les coses bones que em vaig endur de la meva estada a la Model. Els dibuixos que tenia al meu quadern, fets a la presó, em van portar a l’escola d’art, i em van donar el coratge d’intentar dibuixar i que em sortís bé. Em van permetre convertir-ho en una carrera.
Vostè podria ser considerat una mostra de la capacitat de rehabilitació del sistema penitenciari franquista?
És una qüestió interessant. De fet, a la presó hi havia molts artistes. I treballàvem tots junts als talleres, dissenyant joguines, bosses... Va ser un pres espanyol, amic meu, que em va veure dibuixar, qui va decidir que tenia talent. Em va dur als talleres a fer bosses de pell. I en treballar amb tots aquests companys va fer que tots nosaltres desenvolupéssim molt l’aspecte creatiu. Ens va ajudar a formar-nos com a artistes. Però aquesta no era la intenció del sistema franquista. Als talleres només pensaven en guanyar diners.
La presó em va donar malsons durant un període de temps bastant llarg
Com li va anar, la vida, després?
La presó em va donar malsons durant un període de temps bastant llarg. Però després, si alguna cosa dolenta em passava a la vida, em deia: “Bé, això és dolent, però no és tan dolent com estar a la presó”. I al final, haver estat a la presó també va ser com una cosa bona, perquè quan vaig agafar fama com a artista, em va tocar treballar amb persones molt famoses. Això pot espantar una mica, però el fet d'haver estat a la presó em va donar el coratge per fer-ho. Ja no li tenia por a res.
El llibre, el planteja en part com una teràpia personal?
Gràcies a escriure Escapada rebel cap a la llibertat vaig poder-me adonar de que quan era jove, una i altra vegada feia les mateixes pífies. I això va fer que em pogués alliberar d’aquests errors. Quan es va publicar en anglès vaig rebre moltes cartes i correus electrònics, de gent que l’havia llegit, que em deia que li havia agradat i que l’havia ajudat en la seva vida.
Al darrera del llibre hi ha, amagada, una meravellosa història d’amor i solidaritat entre vostè i els seus germans. Una història que acaba malament...
Jo vinc d’una família una mica estranya, i quan la meva mare es va morir els germans es van separar. Jo, quan estava escrivint el llibre, en part, volia escriure coses maques dels meus germans, per intentar reunir a la família amb aquesta obra. Dissortadament, els meus germans van morir abans que el llibre sortís publicat.
I ara que ha començat a escriure per relatar la història del seu empresonament, continuarà escrivint?
No ho podré deixar tan fàcilment. Ja estic escrivint un segon llibre, Stella son, fill de l’Stella, un llibre sobre la manera de relacionar-me amb l’Stella, la meva mare, però també sobre els meus treballs artístics amb les estrelles (les estrelles del rock). Parlo, sobretot, de l’impacte de la meva mare sobre la meva carrera.