El 18 d’abril de 1945, Rosenheim va patir el bombardeig més cruent de la seva història. Faltaven pocs dies per a la rendició incondicional del Tercer Reich, quan l’aviació aliada va decidir llançar més d’un miler d’obusos sobre aquest municipi bavarès de menys de 30.000 habitants. L’operació, que a ulls de qualsevol podria semblar del tot inútil, va tenir, en canvi, un efecte determinant en la vida d’un nen de tres anys. Werner Herzog, aleshores resident a les muntanyes del sud alemany, va poder contemplar “una immensa brasa que dibuixava al cel nocturn el pols espantós de la fi del món”, una imatge prou potent per fer-li entendre que, fora de la vall del riu Prien, s’obria un món incògnit, “perillós i fantasmagòric”, un món que, però, no va espantar el nostre protagonista, sinó que, en certa manera, va contribuir a "despertar [la seva] curiositat".
Aquesta curiositat, que l’ha acompanyat durant tota la seva vida, és l’element que uneix les històries aparentment disperses que conformen el gruix de Cadascú a la seva i Déu contra tothom, l'autobiografia del cineasta alemany que L’Altra Editorial ha tingut a bé de publicar en la nostra llengua. Només a través d’ella es pot traçar un fil conductor que lligui al Dalai Lama amb Jean-Bédel Bokassa, a Gorbatxov amb Ed Gein, a Lope de Aguirre amb Kaspar Hauser. Tots aquests personatges, del més execrable al més honest, tenen en comú el fet d’haver estat objecte de la curiositat d'Herzog, un home que, si alguna virtut té, és la de no haver perdut mai la capacitat de sorprendre’s. Deia Albert Pla que Maradona li interessava més com a drogoaddicte que com a futbolista; doncs bé, a mi el creador de Grizzly Man em sembla més important com a víctima d’estupor que com a director de cinema.
És això el que converteix aquest llibre, traduït eficaçment per Ramon Monton, en una de les seves millors creacions. En 352 pàgines que tenen més a veure amb el relat oral que amb el (sovint previsible) gènere memorialístic, Herzog ens guia per un univers fascinant habitat per personatges excèntrics que van des del seu pare absent, un nazi amb afició pel nudisme i l’esgrima, a l’insofrible Klaus Kinski, rostre icònic de les seves pel·lícules més conegudes. Pel camí ens trobem amb militars romans, llenyataires forçuts, productors arruïnats, bessones esquizofrèniques i astronautes que saben munyir vaques, tot plegat orbitant al voltant d’un home que, malgrat afirmar que no gaudeix mirant-se el melic, és tant o més interessant que els personatges de les seves pel·lícules.
Deia Albert Pla que Maradona li interessava més com a drogoaddicte que com a futbolista, a mi el creador de Grizzly Man em sembla més important com a víctima d’estupor que com a director de cinema
Herzog, que, després de caminar fins a la frontera albanesa inspirat per un despertar religiós adolescent, va començar la seva carrera cinematogràfica amb una càmera robada, porta seixanta anys a la recerca d’imatges universals, representacions visuals d’una veritat que tots duem dins nostre i que ens apel·len sigui quin sigui el nostre origen o context històric. Afirma que ho va entendre després de filmar la cova de Chauvet, descoberta el 1994, on va trobar pintures rupestres amb motius similars als dels poemes medievals islandesos i als dels quadres taurins de Picasso. Tingui o no tingui raó, la cerca ha donat resultats destacables, com la mítica escena de Fitzcarraldo en què el personatge interpretat per Kinski aconsegueix fer passar un vaixell de 300 tones per sobre d’una muntanya. “Sé que és una gran metàfora”, ens explica, “però no puc dir de què”.
L’absència de respostes, una constant que es repeteix durant tot el llibre, serveix a l’autor per aproximar-se a un dels seus temes preferits, el dels misteris irresolubles. D’això en trobem un gran exemple en els fragments que dedica a parlar-nos de les inscripcions del Disc de Festos, que amb la seva impossibilitat per ser desxifrades ens recorden “la nostra incapacitat de llegir (...) la misteriosa totalitat del món”. La constatació d’aquest fet, que per generacions senceres de nihilistes i cretins ha estat una justificació per a la rendició i el consum de drogues, es transforma, en el cas de Herzog, en un impuls gairebé infantil per continuar amb la seva recerca eclèctica, que l’ha dut de la plàcida Baviera a l’Àfrica profunda, de la seu de la NASA a la terra dels Uru Eus, un dels darrers grups indígenes amazònics en establir contacte amb el món modern. Tot amb l’objectiu de poder continuar fascinant-se de la mateixa manera en què ho va fer aquell llunyà abril de 1945.
Anècdotes curioses a banda, Cadascú a la seva i Déu contra tothom no és altra cosa que un manual per recordar la innata capacitat que tots tenim per sorprendren’s
La recerca perpètua del director alemany, dotada d’ecos d’espiritualitat anòmala que l’emparenten amb figures com la de Franco Battiato o Joan Miquel Oliver, es transforma, gràcies a aquest llibre, en una mena d’invitació que qualsevol lector amb un mínim d'interès pels misteris del nostre planeta sabrà entendre i fer seva. Perquè, anècdotes curioses a banda, Cadascú a la seva i Déu contra tothom no és altra cosa que un manual per recordar la innata capacitat que tots tenim per sorprendre'ns. En acabar la seva lectura, el primer que vaig fer va ser compartir amb el meu pare el fragment en què Herzog ens explica la fascinació que el boxejador Mike Tyson sent per Pipí el Breu i la dinastia merovíngia, a qui aquest personatge va posar punt final amb el tallada de cabells més humiliant de la història de França. "El món és meravellós", em va dir, i vaig haver de donar-li la raó.