Quan Amat va arribar a Lima va desplegar un clima policial de terror que l’enemistaria amb tota la classe criolla, tant amb la que alimentava el fenomen de corrupció com amb la que no. I el nou virrei, que no tenia la virtut de la discreció, els regalaria tota la munició per tornar-s’hi. El cas més sonat seria la relació sentimental amb Micaela Villegas, primera actriu del Corral de Comedias, el principal teatre de Lima. Quan es va iniciar aquesta relació (1763), Miquita Villegas tenia quinze anys i el virrei Amat cinquanta-vuit. Malgrat la diferència d’edat —en aquell context històric Amat era considerat un ancià—, aquesta no seria la principal causa d’erosió de la seva figura, sinó els grans escàndols públics que protagonitzarien conjuntament.
L’escandalosa i turmentosa relació d’Amat i Miquita
Amat i Miquita van cohabitar durant tretze anys (1763-1776). I en el decurs de la seva relació, van tenir un fill, Manuel, com el pare biològic (1769). I diem biològic perquè el virrei mai no va voler passar per l’altar ni reconèixer el seu plançó (malgrat que aquest, de gran, es faria anomenar Amat). La societat local de Lima ho interpretaria com un absolut menyspreu a la classe criolla. Però el que de debò provocaria el descrèdit del virrei, seria la seva turmentosa relació amb Miquita. Dotats, ambdós, d’un fort temperament, dirimirien, sovint, les seves diferències en públic, amb insults i mastegots. Les agressions mútues —verbals i físiques— als passadissos del teatre o dalt del carruatge que els passejava per la ciutat es convertirien en un lamentable espectacle públic i en el tema de conversa recurrent a la capital virregnal.
Miquita, la Perricholi
Amat, el primer català que assoliria un càrrec virregnal en el règim borbònic, tenia un nivell molt baix de competència en castellà. I aquest fet explica el mot que la societat criolla li va penjar a Miquita. Segons les fonts, en una de les seves freqüents batusses públiques, Amat va insultar Miquita de la forma més despectiva que es podia ofendre un crioll. En públic, davant d’una nodrida representació de l’alta societat local, li va etzibar els mots “perra” (prostituta) “chola” (indígena). Però, com tenia un mal domini del castellà i, probablement, estava ofuscat per la discussió, li van sortir els hilarants mots “Perri” i “Choli”, que provocarien la riallada dels espectadors d’aquella improvisada i lamentable exhibició. Des d’aquell dia, Miquita Villegas, que per la seva relació amb Amat ja era vista amb desconfiança, seria anomenada “la Perricholi”.
El “Juicio de Residencia”
Amat va ser destituït el 1776 sense haver aconseguit els objectius que l’havien portat a Lima. Ensenada – el seu padrí polític – havia caigut amb Squilace (1766) i ja no tenia suports de cap mena. I a Lima, ningú s’explicava l’extraordinari patrimoni que havia reunit durant aquells anys. La cancelleria de Madrid mirava els luxosos palaus que s’havia construït al Paseo de las Aguas, de Lima; o a la Rambla, de Barcelona. I el rei Carles III; Aranda —el substitut del cessat Squillace—; i Guirior – el relleu d’Amat – el sotmetrien a un “Juicio de Residencia”, que era una inspecció a fons de la seva gestió havia d’estar a plena disposició dels “perquisores”. El “Juicio de Residencia” era un mecanisme creat al segle XVI amb aquest objectiu, però quan es va acusar Amat, era un recurs que, reveladorament, feia dècades que no s’utilitzava.
Realment el virrei Amat és una personalitat que mereix ser recordada?
Amat va ser exonerat. Però, no va plegar immaculat, per què la seva carrera política es va acabar, per sempre, a Lima. Va retornar a la metròpoli; abandonant la parella i el fill, com qui es desfà d’un llast. Tot i això, reveladorament no li van permetre establir-se a Madrid, i gaudir d’un càrrec a la cancelleria que l’hauria blindat fins al final dels seus dies. I, encara més, el seu fill Manuel, quan va ser gran el va posar davant del mirall, en convertir-se en un heroi de la independència del Perú. Va combatre alliberant El Callao (1826), la darrera plaça espanyola a Sud-amèrica. Llavors, la pregunta és: Amat, un misogin declarat, un maltractador masclista, un marit i un pare dimissionari, un funcionari sospitós de corrupció i un polític mediocre i ridícul; mereix ser recordat amb el nom d’una plaça a la capital de Catalunya?
La galdosa ignorància de certa classe política
Certs regidors de Barcelona —de l’espanyolisme castís i cañí— haurien de saber que el padrí polític del virrei Amat, Ensenada, va ordir l’intent d’extermini del poble gitano —la Gran Redada (1749)— que se saldaria amb milers de víctimes mortals i la ruïna econòmica dels supervivents. I haurien de saber que el poeta Salvat-Papasseit, figura senyera de la literatura catalana contemporània que va donar nom a aquest espai urbanístic des de la seva creació (1933) fins a la imposició franquista (1941), era descendent dels supervivents de la Gran Redada. Resulta sospitosament casual que el règim franquista imposés el canvi de nom d’una plaça dedicada a un poeta catalanista i gitano; pel d’un virrei que, a més de ser tot el que hem dit abans, era el patrocinat polític d’un genocida de la comunitat gitana. No ho saben. O sí. Però aquest és el nivell.