El filòsof Ciceró va veure's involucrat en política. En un temps convulsos per a la República romana, aquell que inicialment s'havia posicionat en favor de l'aplicació estricta de la llei, acabaria donant suport al magnicidi. Però finalment la seva implicació en els afers polítics li costaria la vida. Josep Maria Pou s'interroga sobre aquest personatge, i sobre les fràgils fronteres entre la justícia, la llei i l'ètica a través de l'obra Viejo amigo Cicerón d'Ernesto Caballero, que aquest dilluns es va estrenar al Teatre Romea amb direcció de Mario Gas i amb la participació de Bernat Quintana i Miranda Gas. Aquesta obra ha estat patrocinada per Estrella Damm i es podrà veure fins al 10 de novembre; les entrades es poden adquirir a través de la pàgina web del Romea.
El retorn de Ciceró
Dos joves estudiants estan elaborant el seu treball de fi de grau sobre Ciceró, però no es posen d'acord sobre el perfil del filòsof: va ser un exemple moral o un simple oportunista? Va evolucionar amb les seves conviccions o es va aprofitar de la situació? La seva intransigència era una forma d'ambició? Mentre discuteixen aquest afer arriba un estrany personatge, que es presenta com el mateix Marc Tul·li Ciceró. Els dos joves acabaran posant-se en la pell de Tiró, l'esclau i confident de Ciceró, i de Tul·lia, la seva filla morta prematurament, de part. I a partir d'aquesta catarsi, va sortint a la llum un Ciceró molt més complex del que inicialment es pensava. Un home íntegre, però penedit per alguns errors del passat i preocupat, també, per coses molt més properes. Un Ciceró molt humà, amb debilitats i febleses, però amb grans virtuts.
Pensador en temps de conspiracions
Aquesta és una obra d'un fort contingut polític, que posa en dubte les conviccions dels diferents personatges i, alhora, les del públic. Cal garantir el compliment de la llei a costa de tot? La voluntat popular pot imposar-se als mecanismes legals? Pot imposar-se una tirania de forma democràtica? Quan algú té dret a revoltar-se? Les preguntes s'acumulen i s'entortolliguen. En uns temps agitats com els actuals, molts esperarien trobar-se amb respostes màgiques, clares, diàfanes... Però en realitat Caballero (i Pou) obren un debat sense solucions màgiques. Fins i tot introdueix un nou element de complexitat: quin és el deure de la persona cap al seu cercle més immediat quan aquest és contradictori amb el deure cap a la república? Ciceró es veu sotmés, també, a un conflicte de caire personal: pot posar en perill a la seva família per mantenir les seves conviccions? És just que les persones que li són més properes pateixin per una decisió que ell considera coherent? Del Romea se'n surt amb més preguntes que certeses. I això, sens dubte, és bo.
Un Pou sense fons de teatre
Viejo amigo Cicerón es va estrenar al juliol al Festival Internacional de Teatro de Clásico de Mèrida, i ara gira per diferents ciutats de l'Estat. I aterra, justament, al Romea, que ara dirigeix el mateix Josep Maria Pou. Aquesta peça d'Ernesto Caballero és una obra de lluïment per a l'actor principal, que usa tan sols els altres personatges com a crosses. I Pou es sent molt còmode en un paper que dona peu a multitud de matisos. Unes projeccions dels polítics crítics amb Ciceró (que reflecteixen alhora els seus remordiments) no aconsegueixen intensificar el ritme dramàtic, sinó més aviat el contrari. Però malgrat tot, Pou acaba ensortint-se'n amb excel·lència d'un recital dramàtic que sembla escrit, justament, per a uns dies com aquests.