Des de la pandèmia ens havíem mal acostumat. Any sí, any també, treia disc. Aquest paio grandot, amb cara de bona gent, que feia música de ball mega-emotiva, amb inserts d'àudios de Whatsapp que podrien haver estat trets del teu propi mòbil. Missatges de llagrimeta. Eren amics: "We gon' make it through". Ho aconseguirem, clar que sí, joder, deia en Carlos (make it thru), un dels primers temacles d'Actual life. Aquest 2023 ha estat d'orfandat: Frederick John Philip Gibson, Fred Again.. per als fans-amics del profeta de l'UK Garage més comercial, ha aparcat el gènere. Però no la música en si mateix. En la primera meitat d'aquest any, juntament amb un dels seus mentors de més renom, Brian Eno, va publicar Secret Life. Era una delícia de música minimal, lent i meditatiu. Però clar, no tenia aquest beat, aquest batec rítmic del tito Fred. L'UK Garage del qual el productor va ser bandera, que no renovador, no estava en el bategar del disc.

Afortunadament, Fred Again.. no és l'únic que remena les cireres de la música de ball britànica. L'UK Garage (també conegut com a UKG o garage a seques) és un paraigua genèric que engloba subgèneres de música electrònica nascuts a partir del house clàssic i del jungle a Anglaterra des de finals dels noranta. Perquè poc tenen que veure The Streets o Zed Bias amb el creador dels Actual life. Passa com amb el Touch francès. No deixa de ser una amalgama de gèneres amb ritme quatre per quatre que tenen en comú que estan fets a França. Fins i tot en la música de ball hi ha patriotisme ridícul.

Aquest any de desemparament, ha servit per veure que no tota la muntanya era Fred

Banderes i etiquetes a part. Aquest any de desemparament, ha servit per veure que no tota la muntanya era Fred. Que ja hi havia molt plantat abans de l'arribada del fill de membres de la noblesa britànica. Per exemple, tota la tasca que havien fet el seu dia per dotar d'emoció a les músiques de club The XX –junts o cadascun dels seus membres per separat–.

Més enllà de Frederick

Acostumats a les bones notícies per part de Jamie XX, aquest 2023 ha estat Romy –amb què Fred Again.. per cert ha compartit Strong- la que ha tret Mid Air, on, a part d'aquest esperit UK Garage, també conviu una versió més dance de la britànica. Entre els productors, els ja citats Fred Again.. i Jamie XX, però també Koreless o Stuart Price. I què més, no? Això mateix li vaig preguntar al meu crític de capçalera, Joan S. Luna, redactor en cap de MondoSonoro, quan havia devorat el Mid Air de Romy. Joan és com un pare: sempre té resposta a tot.

Em va recordar un disc que m'havia passat totalment per alt i que era, potser, el més norantes de tots, el de Sofia Kourtesis. Una barreja entre la desimboltura de París latino de BANDOLERo i el house crepitant. La productora peruana establerta a Berlín recull a Madres tot el necessari per sentir-se de nou com a casa (a casa de Fred). Veus dolces, en bucle, una abraçada.

La productora peruana establerta a Berlín recull en Madres tot el necessari per sentir-se de nou com a casa (a casa de Fred)

I, tornant de nou a Londres, no s'ha de deixar passar el cinquè àlbum de la cantant britànica Jessie Ware, aquí sí, sense un apèndix de mescla. No hi ha pèrdua a la lliga de Ware. Pitchfork la va incloure entre el més esperat de 2023, i amb motiu: hi ha cançons amb un cert retropop en les bases, però en general, four-on-the-floor de manual perquè un no perdi el cop de maluc i una producció aglanada, una jaqueta amb muscleres d'Humana Vintage. El que aquest any no vulgui sons de pista, és perquè no vol.