“Soc un cabronàs dur de pelar”, afirma Michael J. Fox (Edmonton, Canadà, 1961) en un moment del documental estrenat recentment per AppleTV+ sobre la seva figura. El llegendari sentit de l’humor de l’actor sobrevola en cadascuna de les escenes de La vida de Michael J. Fox, un retrat respectuós, honest, emocionant i, a estones, molt divertit sobre qui va ser una de les més grans estrelles del cinema i la televisió nord-americanes dels anys 80 i 90. “La gent s’espanta quan em veu caminar, però no m’afecta si els faig pena. No soc patètic, només tinc les meves mogudes. Soc un cabronàs dur de pelar, un escarabat que ha patit tot tipus de coses, impossible de matar”, explica Fox a càmera mentre s’intercalen imatges de l’actor sortint al carrer amb el seu fisioterapeuta personal, creuant-se amb una fan que el reconeix i el saluda, caient a terra, aixecant-se a tota velocitat i dient-li a la dona: “Estic bé! És que m’has obnubilat!”
La vida de Michael J. Fox és un retrat respectuós, honest, emocionant i, a estones, molt divertit sobre qui va ser una de les més grans estrelles del cinema i la televisió nord-americanes dels anys 80 i 90
És enorme la rellevància d’aquest moment, en el que s’hi barregen humanitat, lluita, reivindicació i simpatia, per entendre el to optimista de la pel·lícula, un cant a la vida que no amaga el patiment, però que mai no vol convertir en màrtir el protagonista. Caure i tornar-se a aixecar forma part del seu dia a dia des que el Parkinson que li van diagnosticar, amb 29 anys, va endurir els seus símptomes. De vegades tot queda en un ensurt, però d’altres, com ell mateix s’encarrega d’explicar, una mala caiguda pot fracturar un braç o partir-li, literalment, la cara.
Fox a la pell de Fox
Dirigida pel prestigiós documentalista Davis Guggenheim (guanyador de l’Oscar per aquella Una verdad incómoda que seguia la campanya de l’exvicepresident dels Estats Units Al Gore per conscienciar el món sobre l’escalfament global i el canvi climàtic), la pel·lícula que ens ocupa proposa un joc ben atractiu: sense abandonar les formes clàssiques del documental, amb el protagonista assegut davant de la càmera disposat a obrir-se en canal, la crònica es planteja, gairebé, com una ficció en què Michael J. Fox interpreta Michael J. Fox.
Sense abandonar les formes clàssiques del documental, amb el protagonista assegut davant de la càmera disposat a obrir-se en canal, la crònica es planteja, gairebé, com una ficció en què Michael J. Fox interpreta a Michael J. Fox
El cineasta fa una feina narrativa tremendament efectiva, descontextualitzant un grapat d’escenes interpretades per l’actor en sèries com Leo and Me (1978), Trapper John M.D. (1981) o Palmerstown U.S.A. (1981), per il·lustrar els inicis professionals que ell mateix va explicant. La juganera proposta esdevé encara més afortunada quan, avançada la pel·lícula, utilitza diversos moments de making of d’Enredos de familia, tot un fenomen d’audiència a l’època, per mostrar com va conquerir els responsables de la sèrie amb la seva insòlita visió còmica, i com va fer el salt a la primera divisió audiovisual. O quan, en un meravellós muntatge paral·lel amb escenes, de nou, d’Enredos de familia i de Retorn al futur, explica aquells esquizofrènics mesos en què combinava els dos rodatges i dormia un parell d’hores diàries. O quan fa servir l’ansietat de la ficció del seu personatge a El secreto de mi éxito (1987) per exemplificar la que ell mateix patia més enllà dels platós.
L’intel·ligentíssim ús del material d’arxiu que fa Davis Guggenheim, condimentat amb algunes dramatitzacions molt ben trobades, guarda una altra sorpresa més endavant: des de la nostra mirada d’avui, i en una relectura provocada per un altre muntatge d’imatges brillantment rematades amb riures enllaunats que ens retorcen el gest. Ens adonarem de molts d’aquells moments en sèries i pel·lícules (a Spin City, a Doc Hollywood, a Conserje a su medida) en les que els símptomes de la malaltia eren evidents malgrat que ningú coneixia la situació de l’actor, que s’entestava a mantenir-la en secret. Fox, que no va fer públic el seu estat de salut fins que havien passat set anys del diagnòstic, recorda els trucs que feia servir (agafar-se la mà esquerra, tenir-la sempre ocupada d’alguna manera) perquè les tremolors no disparessin les alarmes. Al mateix temps, relata com es va convertir en un expert en el control dels efectes de la medicació. I confessa sense embuts com va caure en l’alcoholisme.
Love Story
El documental posa el focus també en la història d’amor entre l’intèrpret i la també actriu Tracy Pollan, la seva esposa i companya de vida des que van creuar els seus camins rodant Enredos de familia. Ella, mare dels seus quatre fills, li va baixar els fums que el feien ser, com ell mateix reconeix, un cretí consentit en aquells temps d’estrellat. Fox fa autocrítica d’aquells instants en què encadenava rodatges i absències mentre ella cuidava el seu primer fill. Llums i ombres. Ella, de la mateixa manera, ha estat un pilar fonamental en la lluita de l’actor que mantenir la màxima qualitat de vida possible, en la batalla per no caure al pou. També en el canvi de mentalitat de Michael J. Fox. En la seva decisió d’explicar al món la seva realitat i de fer servir el poder de la seva celebritat per convertir-se en activista d’una croada personal, per presentar-se davant el Congrés al costat de Muhammad Ali i demanar fons per investigar tractaments mèdics. O per crear la Fox Foundation for Parkinson’s Research amb la que ha aconseguit recaptar centenars de milions de dòlars.
Un altre dels moments més impactants del documental arriba quan Davis Guggenheim li pregunta pel dolor. “Portem hores parlant i en cap moment m’has dit que pateixes dolor”, li etziba el cineasta. “No ha sorgit el tema, no voldràs que el tregui jo...”, respon l’actor, que no amaga mai les seves vulnerabilitats, però que en tot moment es rebel·la contra les limitacions que imposa la malaltia, deixant claríssim que la discapacitat no ha afectat el seu finíssim sentit de l’humor. Una poderosa arma de defensa que Fox ha fet servir des que va fer pública la malaltia: per exemple, participant a late shows, amb la seva aparició a Curb Your Enthusiasm o amb el seu fabulós i divertidíssim (i autoparòdic) personatge a The Good Wife.
La vida de Michael J. Fox remata la seva narració encadenant un passeig familiar per la platja amb un primer pla de l’actor davant la càmera, en silenci, passant la pilota a un espectador que s’haurà vist commocionat pel que ha vist
“Sempre m’ha agradat moure’m. Potser perquè era baixet”, afirma en els darrers minuts del documental, reflexionant sobre una vida a tota velocitat marcada ara per moviments descontrolats, donant pas a un nou muntatge d’imatges on, per un costat, el veiem corrent a tota velocitat a diferents pel·lícules, i per l’altre, i de forma paral·lela, ens mostra els seus espasmes i tremolors d’avui. La vida de Michael J. Fox remata la seva narració encadenant un passeig familiar per la platja amb un primer pla de l’actor davant la càmera, en silenci, passant la pilota a un espectador que s’haurà vist commocionat pel que ha vist. Però també completament rendit a l’actitud vital d’un home que no amaga els seus defectes en l’autocompassió. Probablement, un dels secrets del seu èxit.