Vicky Peña et mira i la intensitat que transmeten els seus ulls et paralitza, t'hipnotitza. És el que els passa als personatges d'Esperant Dalí, la pel·lícula dirigida per David Pujol que va arribar la setmana passada a les sales de cinema, en què dona vida a Gala, i es creuen amb ella pels carrers de Cadaqués. Nom fonamental per cartografiar el món interpretatiu català les últimes dècades, ens trobem amb ella per parlar d'aquesta pel·lícula que, en la seva essència, és un elogi a aquells bojos que no s'aturen fins a fer realitat els seus somnis.
El somnis.
Esperant Dalí és una pel·lícula sobre el camí. Sobre el trajecte i la manera de créixer, la manera de fer coses, la manera de... El missatge que n'he tret és que el més important a la vida és el camí. No és tan important el que aconsegueixes, sinó per on has anat per aconseguir-ho i la gent que t'has trobat en aquest camí de la vida.
No és tan important el que aconsegueixes, sinó per on has anat per aconseguir-ho i la gent que t'has trobat en aquest camí de la vida
Aquesta és una lliçó que, molt probablement, només pots aprendre amb anys de vida.
Sí, clar. Com més llarg és el trajecte, més capacitat tens d'aprendre, evidentment.
L'equilibri entre l'ordre i el caos. Una paraula, caos, que està molt present a la pel·lícula.
No crec que sigui tant el caos, com l'efervescència... Hi ha molta efervescència, hi ha ebullició, hi ha moviment. Més que caos, crec que hi ha desconcert, hi ha desorganització, hi ha improvisació.
La vida és això, no?
Sí, esclar que hi ha moments caòtics i... Però per a mi la vida és moviment.
Hi ha una frase molt bonica a la pel·lícula que diu que al Mediterrani no hi ha ordre, hi ha bellesa. Ja seria això.
És una manera de dir-ho. El Mediterrani en si mateix és una figura poètica, i està plena de bellesa, però també està plena de dolor. El Mare Nostrum és el nostre bressol. Jo em sento molt mediterrània, molt. Som fills d'aquesta bassa. Som els capgrossos que han sortit d'aquesta bassa magnífica de què han nascut tantes civilitzacions i ha produït tanta riquesa cultural. I que ara, lamentablement, està sent un... S'està convertint en un desaigüe de violència, de coses dolentes i terribles que estan passant: les guerres, el dolor dels refugiats, la misèria dels països que no sabem organitzar-nos per donar acollida a tota aquesta gent. Amb tot, connecto molt bé amb el Mediterrani, em dona molta vida, necessito estar prop de les roques, de les platges, del blau, dels pins. Les olors del Mediterrani em fascinen. De vegades, quan em pregunten d'on soc, dic que de Barcelona. De Barcelona i de la Mediterrània. Soc molt mediterrània.
Com la cançó del Serrat.
Serrat va fer una cançó preciosa. No és un himne, però és un cant a aquest lloc geogràfic, aquest lloc històric, aquest lloc artístic, aquest lloc de vida.
Un lloc que, pel nostre tarannà, ajuda a que volin aquests somnis de què parla la pel·lícula, aquesta visió surrealista de la vida...
Sí, segurament. El seny i la rauxa que tenim els catalans. Perquè tenim la capacitat de ser ordenats i de ser metòdics en alguns moments. Però també tenim aquesta rauxa que ens provoca la tramuntana i aquest punt de sud tan absolut. L'efecte de la tramuntana és molt potent. Et transporta a uns altres paràmetres de vida.
Aquest seny i rauxa, aquesta dicotomia, us és útil als actors i actrius per ser metòdics, però la vegada deixar-vos anar per certs impulsos, intuïcions, emocions...?
La veritat és que sí. És un equilibri entre aquestes dues coses, tot i que no només pots jugar amb això. Has de tenir també altres recursos. Jo, per exemple, quan treballo, sobretot en teatre, perquè al cinema és tot més immediat, ràpid i desordenat, li dono molta importància al text. Tot està al text. Després està el director o la directora, que són
els capitans. Ells són els que han de descobrir cap a on volen portar aquest text. I hi ha un tercer punt per a mi molt important que són els companys amb els quals estàs assajant cada dia, establint relacions, mirades, moviments... En aquesta dinàmica, el seny, el mètode, compta molt. Igual que la rauxa, la inspiració, el moment en què, moltes vegades assajant, d'altres vegades la nit abans d'estrenar o començar a rodar, sorgeix la guspira, i em faig la pel·lícula de com crec que serà l'espectacle o l'escena que he de rodar. Els personatges els has de construir des de dintre, donant-los la teva veritat. El vestit et caracteritza, però has de ser tu qui li doni veritat. T'has de calçar bé el vestit, però tu també has d'entrar-hi. És una conjunció.
Els personatges els has de construir des de dintre, donant-los la teva veritat
A Esperant Dalí, interpretes la Gala, un personatge d'una personalitat molt forta. Com ha estat aquest procés de creació?
Va ser un personatge molt intens, no només en la vida de Dalí, sinó al dia a dia de Cadaqués. Anys enrere vaig estar rodant una pel·lícula amb el Ventura Pons allà, i la figura de Gala a Cadaqués és d'una intensitat tremenda, la recorden... Hi ha una relació amor odi molt especial. Era una dona intensíssima. Fer aquesta petita aportació a la pel·lícula ha sigut genial. Perquè la meva feina és una pinzellada. Tinc dues escenes o tres, pràcticament és un cameo, però em va agradar molt poder-ho fer. Em va agradar molt la caracterització. Vam treballar-la molt a gust amb l'equip de perruqueria i maquillatge. Sempre ens veieu als actors, però rere nostre hi ha una feinada de composició de personatges increïble. Tot el meu reconeixement per la gent de vestuari, perruqueria i maquillatge. Un dia vas allà i ets la Vicky i de cop i volta veus la Gala.
M'ha semblat magnífica la recreació, la primera seqüència en què surts...
La caracterització és estupenda. Em van fer sentir molt a gust. Vam parlar molt amb el David Pujol de quin to volia per al personatge, però després em va deixar molt lliure. Vaig estar molt a gust. Llàstima que va ser molt breu, m'hauria agradat poder estar més temps. El rodatge era un goig, l'equip era magnífic, hi havia molt bon rotllo. Però estava fent teatre i vaig haver d'aprofitar els dos dilluns de festa per fer les meves seqüències.
La Gala és un personatge molt interessant: mai va ser la dona de Dalí, sinó la Gala.
Treballar amb personatges que tenen aquesta potència i que a més a més han estat persones reals, sempre té un grau de... Et dona un punt d'interès i de curiositat que és bonic d'interpretar. Curiosament, he interpretat moltes dones intenses, al teatre i al cinema. Papers que són molt dramàtics o amb un punt estrany.
Potser per això de ser principalment una actriu de teatre?
No en tinc ni idea. Perquè en cinema aquesta part dramàtica importa, però també importa molt el físic. Jo tinc un físic que s'adapta a moltes coses. Amb la Gala em va passar com quan vaig interpretar la Carmen Polo, la dona del Franco, a la pel·lícula Dragon Rapide, del Jaime Camino. Aquest tipus de personatges tenen una textura especial, perquè has de ser molt respectuós i al mateix temps apropar-te a l'imaginari que la gent ha construït d'aquestes persones reals. Has de saber-ho reflectir, però sense passar-te, perquè no pots fer una caricatura.
Intento omplir-me del que em porta a la vida
La interpretació no és ni generosa ni amable amb les dones quan heu arribat a certa edat.
Jo he de dir que no he notat cap gran diferència ni en cinema ni en teatre. Perquè no he fet tant cinema i continuo fent-ne relativament poc. I teatre sí que n'he fet, i de moment continuo fent-ne bastant. Això és una mica una teoria meva, però crec que fonamentada: en cinema, sobretot, hi ha una part de l'actuació en què es busca la bellesa de l'actriu, però que només pots sostenir si ets bona. El cas més significatiu és el de la Marilyn Monroe, que, per sobre de tot, era una actriu meravellosa. Treballava moltíssim. Però a més tenia la característica que era molt guapa. I això de vegades fa que la gent relativitzi la feina. El factor bellesa o el factor sex appeal estan molt potenciats en la narrativa de les pel·lícules. Jo he estat curosa a l'hora de triar les feines, però també he tingut sort que m'han ofert coses que no m'han disgustat. De la mateixa manera que una de les raons per les quals he fet poc cinema és que el teatre em compromet molt. Són moltes setmanes d'assaig i després les funcions diàries. Si estic a Barcelona representant un espectacle, no puc dir que sí a fer una pel·lícula a Madrid o a les Canàries. Amb tot, sempre que la proposta és bona, si m'interessa, si m'agrada, m'apunto. Si m'agrada el punt de vista del director o veig que hi haurà una manera especial d'enfocar la pel·lícula perquè el guió és estrany o curiós i té un punt experimental que m'interessa i em ve de gust, ho faig. Això o també perquè hi ha un actor que em fascina i m'agrada molt i em ve de gust treballar amb ell.
Explica, explica...
Va ser el cas d'una pel·lícula que vaig fer que es deia El largo invierno, de Jaime Camino. En el repartiment hi estava el Vittorio Gassman. L'adorava. Havia anat a veure'l actuar sempre que podia. Recordo un monòleg que va fer al Grec a inicis dels 80. Em vaig trobar amb el meu pare, l'actor Felipe Peña. Em va sorprendre perquè sabia que ja hi havia anat la nit anterior. "Que no havies vingut ahir?", li vaig preguntar. "I vinc avui i vindré demà. Vinc a classe!", em va respondre. Realment era un actor magnífic. El fet és que vaig saber que estaria a la pel·lícula i com coneixia el Jaime Camino d'haver actuat a Dragon Rapide, li vaig dir que, sisplau, encara que fos de gerro, em donés una escena amb el Virtorio Gassman. Ho vaig aconseguir. Vaig fer una petita escena amb ell. Vaig ser tan feliç. No en tens ni idea. Em va agradar moltíssim.
A part que en aquella pel·lícula hi havia molts més actors superlatius: Adolfo Marsillach, Teresa Gimpera, Ramon Madaula, Àlex Casanovas, José Luis López Vázquez, José Luis de Vilallonga, Ovidi Montllor, Mario Gas, Rosa Novell... Wooow!
Hi havia molta gent, però el gust d'estar al costat d'algú con Gassman... L'actuació amb ell va ser molt mínima, però vam compartir un dinar, el vaig escoltar explicar coses. Va ser un luxe absolut.
Et queden molts per fer, de somnis?
No soc una persona que em plantegi un horitzó de coses que m'agradaria fer o que m'agradaria aconseguir. En aquest sentit soc un desastre. Em deixo arrossegar molt per la vida. I el que sí que tinc és que les coses que em van sorgint m'agrada viure-les amb intensitat. Intento omplir-me del que em porta a la vida. Evidentment, m'hauria agradat viatjar més, per exemple, però em sento molt satisfeta amb la vida que he tingut. Han quedat moltes coses pel camí, he perdut amics, la vida sempre et va donant pals, hi ha limitacions, hi ha moments que tot et sembla una merda, però les ganes de continuar fent coses sempre són més fortes, més poderoses.