"Ella tenia tant d'ella mateixa per donar. La seva discogràfica la va abandonar després de vendre 7 milions d'àlbums per a ells. Es va tornar boja, sí, però mai poc interessant. No havia fet res de dolent. Tenia una orgullosa vulnerabilitat... i hi ha cert odi en la indústria de la música cap als cantants que no 'encaixen' (això ho sé molt bé), i mai no són elogiats fins a la mort, quan, finalment, no poden respondre. El cruel cercle cultureta de la fama vessa d'elogis cap a Sinéad avui... amb les habituals etiquetes tontes d''icona' i 'llegenda'.

No vas tenir el coratge de donar-li suport quan era viva i t'estava buscant

"La lloes ara NOMÉS perquè és massa tard. No vas tenir el coratge de donar-li suport quan era viva i t'estava buscant. La premsa etiquetarà els artistes com a plagues pel que oculten... i descriurien a Sinéad com a trista, gorda, xocant, boja... ai, però avui no!", així ha iniciat Morrissey, cantant dels Smiths i una de les figures més rellevants del pop britànic de les últimes dècades. Una carta a cor obert firmada per un artista que mai no ha ocultat les seves idees i sentiments, en la qual recorda la cantant irlandesa morta aquest passat dimecres i destapa la hipocresia amb què la indústria musical afronta la mort dels seus artistes.

Les tres morts de Sinéad O'Connor

 

L'artista que es va negar a ser etiquetada

"Els executius de la indústria discogràfica que van posar el seu somriure més encantador quan la van rebutjar, ara fan cua qualificant-la com a 'icona feminista'. I celebritats de 15 minuts i follets de l'infern i dels segells discogràfics de diversitat excitada artificialment estan col·lapsant Twitter postejant la seva xerrameca... quan vas ser TU qui va convèncer Sinéad perquè es rendís... perquè ella es va negar a ser etiquetada, i va ser degradada, com sempre són degradats els pocs que mouen el món", prossegueix.

Ella es va negar a ser etiquetada, i va ser degradada, com sempre són degradats els pocs que mouen el món

"Per què ALGÚ se sorprèn que Sinéad O'Connor estigui morta? A qui li va importar salvar a Judy Garland, Whitney Houston, Amy Winehouse, Marilyn Monroe, Billie Holiday? Què fas quan la mort pot ser el millor rèdit? Aquesta bogeria musical valia més que la vida de Sinéad? No, no ho valia. Ella era un desafiament, i no podia ser enclaustrada, i va tenir el coratge de parlar quan tots els altres van callar. Va ser assetjada simplement per ser ella mateixa. Els seus ulls finalment es van tancar a la recerca d'una ànima a què pogués dir pròpia. Com sempre, els llepastreamers perden el punt culminant, i amb les mandíbules travades tornen a la 'icona' i la 'llegenda' insultantment estúpides quan la setmana passada haurien fet servir les paraules més cruels i despectives. Demà, els petimetres aduladors tornaran a les seves publicacions de merda en línia i la seva acollidora cultura del càncer i la seva superioritat moral i els seus obituaris de vòmits repetits com a lloros... la qual cosa t'atraparà mentint en dies com avui... quan Sinéad ja no necessita les teves merdes estèrils".