Entre la pompa de l’estranya cerimònia, i a punt de fer 87 anys com 87 sols, Mario Vargas Llosa semblava ahir una nova Eugènia de Montijo, l’emperadriu més exòtica possible per a aquesta França esnob, confosa i tronada dels nostres dies. La veritat és aquesta. L’escriptor peruà, allà dret dins l’Acadèmia, semblava l'enèsima reencarnació de la fulgurant dona de Napoleó III Bonapart. I és que després dels grans esforços del meu enyorat amic, l’escriptor Jean d’Ormesson, durant tants anys, per revitalitzar l’antiquíssima i honorable institució fundada pel cardenal de Richelieu en 1634, no s’hi veu esmena possible. “De l’Acadèmia francesa sempre n’hem de dir mal i burlar-nos-en, em deia, —l’escriptor, no el cardenal—, mentre no en siguis membre, Galves. Però si un dia n’ets, aleshores ja hi ets, aleshores és quan diran mal de tu i se’n riuran de tu”.

L’escriptor peruà, allà dret dins l’Acadèmia, semblava l'enèsima reencarnació de la fulgurant dona de Napoleó III Bonapart

Fou una experiència, ben curiós de veure la disminuïda tribu de la riba del Sena, aquests sacerdots que es reuneixen els dijous sota la cúpula. Hi eren gairebé tots els acadèmics, els quaranta immortals, efímers immortals on, per fi hi ha dones — gràcies a Ormesson que hi imposà Marguerite Yourcenar —, aquest peculiar senat de la que havia estat, durant segles, la primera literatura del món. Vargas Llosa hi ha anat a engordir la secció de les minories ètniques de la institució, al costat de l’encantador Dany Laferrière, negre haitià-quebequès, del franco-rus Andreï Makine, del franco-britànic Michael Edwards, del franco-libanès Amin Maalouf, del franco-italià Maurizio Serra i del franco-xinès François Cheng. I ho dic perquè Vargas de Montijo ni ha escrit mai res en francès ni tampoc aconsegueix distingir sempre entre les esses sordes ni les sonores. I s’entortolliga, de vegades, amb les vocals franceses. Mario va esdevenir Eugènia de Montijo exactament en el precís instant en què va acceptar ser acadèmic quan dos premis Nobel francesos vius, Jean-Marie Gustave Le Clézio i Patrick Modiano havien rebutjat obertament formar part de la institució. Annie Ernaux encara no havia aconseguit aleshores el premi de l’Acadèmia Sueca i Gao Xinjiang, el premi Nobel franco-xinès, també va engegar-los a pastar fang. Altra feina té que vestir-se amb l’uniforme verd dels acadèmics i fer el gegant.

Mario va esdevenir Eugènia de Montijo exactament en el precís instant en què va acceptar ser acadèmic quan dos premis Nobel francesos vius, Jean-Marie Gustave Le Clézio i Patrick Modiano havien rebutjat obertament formar part de la institució

París era una festa. Però la veritat és que quan Mario Vargas va arribar la festa ja s’havia acabat i aquell París de les novel·les ja no existia. El discurs pronunciat per Mario Vargas fou el previsible, amb una exuberància sorda, opaca, potser perquè no li van saber traduir al francès el que tan divinament sap elaborar en espanyol. A mi, la veritat sigui dita, m’entusiasma com escriu Mario Vargas Llosa i estic d’acord amb ell en un dubte molt concret. Sé que és un molt bon escriptor, però no estic segur, en canvi, si és un escriptor extraordinari, si és o no un dels grans de tots els temps. Li he sentit que ho diu de vegades i li dono la raó. En el que no li dono la raó és en el contingut de la seva filípica. Va venir a dir, com a bon espanyol de poble, que el que més li agradaria ser és francès, davant del rei d’Espanya que se’l mirava. A l’hora de la veritat, després de tanta lectura i de tanta lletra, surt aquesta cosa provinciana de voler ser de la capital del món, de passejar per París, de fer el fanfarró en la ciutat més fanfarrona i meravellosa que jo hagi conegut mai. Al final tota aquesta vida d’ambició, de feina, de literatura, només per acabar posant cara de sobrepassat, d’infeliç, de vanitat satisfeta. De milhomes de suburbi. A l’hora de la veritat no va recordar-se més del Tirant lo Blanc, segons un senyor anomenat Miguel de Cervantes, “el mejor libro del mundo”, tot va ser genuflexió i adulació davant de la cultura francesa. Una cultura tan important i tan definitiva per a la humanitat entera que no necessita per a res ni l’encens ni la música de Mario Vargas Godoy y los de Palacagüina.

París era una festa. Però la veritat és que quan Mario Vargas va arribar la festa ja s’havia acabat i aquell París de les novel·les ja no existia

No diré gaire res del pèssim discurs de recepció de Daniel Rondeau, antic maoista, antic obrer metal·lúrgic, francmaçó, home de poder, de la confiança íntima de Macron, ambaixador de França a Malta i a la Unesco, que és com no ser ambaixador de res i de tot. Fou el discurs d’una impostura perpètua, el discurs de la catàstrofe, mil·lenarista com l’hauria fet qualsevol Savonarola. Ara que s’ha deixat barba i, amb la capa d’acadèmic, semblava el personatge d’una escultura humana, d’aquestes immòbils, que perd tot el sentit i la gràcia si la veus que encara respira i és capaç de caminar sol.