Barcelona, 23 de setembre de 1461. Fa 565 anys. Carles de Viana, fill primogènit de Joan II, rei-titular de la Corona catalanoaragonesa i de la difunta Blanca I, reina-titular de la Corona navarresa, i hereu als trons de Barcelona i de Pamplona, moria en misterioses circumstàncies. La versió oficial va atribuir aquella mort a la tuberculosi, però des del primer moment va circular, amb molta força, la brama que l’hereu havia estat enverinat per la seva madrastra Joana Enríquez, segona esposa de Joan II. Carles va morir sense descendència legítima i la seva desaparició va franquejar el pas al tron a Ferran, el fill de la Enríquez i futur Ferran II el Catòlic (1479). Però, després de la mort de Carles ¿que va passar amb les seves germanes petites —Blanca i Elionor— i els seus legítims drets successoris?
Carles i els seus fills il·legítims
Quan la mort va sorprendre Carles, el Príncep de Viana (títol reservat als hereus al tron navarrès) tenia 40 anys. És a dir, en aquell context històric era un home d’edat madura que ja ratllava la vellesa. Amb 19 anys havia estat casat amb Agnès de Clèves, que en tenia 18 (1439). Però durant els anys de matrimoni no havien tingut descendència i la prematura mort d’Agnès (1448) i el naixement de Ferran —el futur Catòlic— (1452) havien obert un escenari d’incertesa que resultaria molt perjudicial per a les aspiracions de Carles. No obstant això, Carles, després de la mort d’Agnès, va tenir una relació extramatrimonial amb la navarresa Maria de Armendáriz, i el resultat d’aquesta seria el naixement d’Anna (un any abans que Ferran, 1451); Felip (1456) i Joan Alfons (1459).
La clau de volta era la desaparició de Carles de Viana
Si Carles hagués legitimat la seva descendència abans de la seva mort (1461) la línia successòria hauria estat encapçalada pels fills de l’Armendáriz: Anna (amb l’interrogant que despertava el fet que a la cancelleria de Barcelona imperava una llei no escrita que impedia a les dones ser reines-titulars), Felip i Joan Alfons. Però aquesta qüestió no es va plantejar mai, perquè Carles, malgrat la intensa relació que va viure amb Maria —que es posa de manifest en la mútua i apassionada correspondència epistolar—, mai no va legitimar els seus plançons navarresos. Qui volia rellevar Carles per Ferran en la cursa pel tron, va interpretar que la clau de volta de tot plegat era la desaparició del Príncep de Viana, perquè un cop mort la seva descendència ja no tindria cap possibilitat de ser legitimada i no podria representar cap amenaça per al futur Catòlic.
Per què els fills de l’Armendáriz ja no podrien ser legitimats?
Molts anys abans, a la mort de Blanca I de Navarra —la mare de Carles i l’esposa de Joan II— (1441), s’havia obert el testament de la difunta reina que llegava el regne navarrès al seu primogènit. El vidu Joan (el tercer Trastàmara al tron de Barcelona, no ho oblidem) no havia acceptat aquesta situació (preveia heretar el tron de Pamplona, seguint el règim castellà de la societat de béns). I aquest conflicte culminaria amb l’esclat de la Guerra Civil navarresa (1451-1455), que enfrontaria els beaumontesos (la Navarra continental, ramadera i forestal; i partidària de Carles de Viana), contra els agramontesos (la Navarra peninsular, cerealista i partidària de Joan II). Aquest conflicte —que se saldaria amb un pacte de difícil equilibri—destruiria la relació entre pare i fill i, mort Carles, faria impossible que Joan es plantegés la legitimació dels seus nets.
Llavors, les germanes del difunt Carles, quin paper jugarien?
Aquest pacte de difícil equilibri consistia en el fet que Joan II confirmava Carles com el legítim successor als trons de Pamplona i de Barcelona —deixava Ferran sense opcions— amb la condició que l'herència es faria efectiva més endavant i de forma negociada. Així doncs, amb la mort de Carles, la seva germana petita Blanca i, per defecte, la seva altra germana més petita Elionor, passaven a ser les noves hereves als trons de Barcelona i Pamplona. Només aquella llei no escrita que imperava a la cancelleria de Barcelona que impedia a les dones ser reines-titulars podia representar un obstacle per coronar Blanca o Elionor. Un obstacle que, en un escenari general de grans transformacions polítiques i socials (el règim feudal tocava campanes de rèquiem), no representava cap garantia per conduir Ferran, el futur Catòlic, fins al tron.
La pinça contra Carles i les seves germanes
Joan II era un governant modern. I, interessat com estava a llegar el tron a Ferran, no va fiar aquest projecte a cap mena de llei, escrita o no escrita. Ni, tampoc, les poderoses classes mercantils catalanovalencianes, amb casa plantada a Sevilla —plataforma de llançament de tots els viatges atlàntics, la nova centralitat del món—, que ambicionaven operar, des d’aquell port, en totes les empreses exploratòries i comercials en qualitat de “naturals” i no com a “estrangers” —per expulsar la competència italiana i francesa—. Ni el rei Joan II, ni la reina Joana Enríquez, ni les classes mercantils catalanovalencianes no contemplaven altre escenari que l’ascens al tron de Ferran i el seu matrimoni amb Joana “la Beltraneja” o amb Isabel, la futura “Catòlica”, filla i germanastra petita, respectivament, del rei Enric IV de Castella i Lleó.
'Divide et impera'
I van crear un conflicte entre les dues germanes. Blanca, primera en la línia successòria i, per raons òbvies, mal casada amb el rei castellà Enric IV —popularment “l’impotent” i “el puto”, per la seva pretesa condició homosexual— va ser detinguda a casa d’Elionor i confinada al castell d’Ortés (part continental de Navarra) (1451). Tan sols tres anys més tard, moria en estranyes circumstàncies, molt probablement assassinada, sense que el seu marit mai no hagués mogut ni un dit (1454). Passat un quart de segle, a la mort de Joan II (1479), els seus fills Ferran, el futur Catòlic, heretava la Corona catalanoaragonesa; i Elionor, la germana petita dels difunts Carles i de Blanca, la Corona navarresa. El preu que havia pagat Joan II per conduir Ferran fins al tron de Barcelona era la renúncia, transitòria, a unir els trons de Barcelona i de Pamplona.
Elionor i la justícia poètica
Elionor va ser coronada el 28 de gener de 1479 (vuit dies després de la mort del seu pare Joan II). Però va morir, tan sols, quinze dies després (12 de febrer de 1479). La misteriosa mort d’Elionor se sumava a les de Carles i de Blanca, els seus germans grans, i contribuïa a dimensionar el mite que perseguia els fills de Blanca I de Navarra. Elionor havia testat a favor del seu fill, Francesc Febus que, en aquell moment, només tenia dotze anys. I la regència, fins a la majoria d’edat de l’hereu, l'exerciria el vidu Gastó de Foix. I, encara, un quart de segle més tard, Ferran el Catòlic, esgrimint drets familiars, conqueriria la Navarra peninsular i la incorporaria als dominis de la monarquia hispànica (1512). La Corona navarresa, la de la mare de Carles de Viana, quedaria reduïda a la part continental. Es completava el projecte del difunt Joan II.
Fotografia: Retrat contemporani de Blanca d'Aragó i de Navarra