Barcelona, 31 de maig de 1410, fa 615 anys. El rei Martí I —anomenat l’Humà— moria inesperadament i sense successió legítima. L’endemà, l'1 de juny, estava prevista la legitimació de Frederic, fill natural del difunt Martí el Jove —fill únic i hereu del rei Martí I—, mort prematurament (1409) també sense descendència legítima. La inesperada mort del rei Martí —que alguns historiadors apunten que podria haver estat intencionada— impediria la legitimació de Frederic i abocaria la Corona catalanoaragonesa a una crisi de grans dimensions. El jove Frederic mai no va tenir cap suport i, durant el convuls interregne, el tron se’l van disputar Jaume d’Urgell i Ferran de Trastàmara —líders respectius d’unes importants i poderoses faccions. Què va passar amb Frederic, el veritable darrer príncep del Casal de Barcelona?
D’on venia Frederic?
Frederic era fill d’una relació extramatrimonial entre Martí el Jove —vidu de la reina Maria de Sicília i sense descendència, i, des de la mort de la seva esposa, monarca del tron de Palerm— i Tàrsia Rizzari, filla d’un funcionari de la cancelleria siciliana. Frederic havia nascut el 1402, i hi ha cert debat entre alguns historiadors que sostenen que ho va fer a Catània i altres que afirmen que va venir al món a Palerm. Sigui com sigui, el seu pare biològic —Martí el Jove— es va tornar a casar a finals de 1402 —amb Blanca de Navarra— i va engendrar un hereu —Martí el Nen (1403-1407). Durant aquells primers anys va tenir una existència discreta, en bona part per la seva condició il·legítima. Però, amb la mort del seu germanastre legítim, Martí el Nen (1407), i del seu pare biològic, Martí el Jove (1409), el seu destí va fer un canvi radical.
Què va passar amb Frederic després de la mort del seu avi?
La resta de la història —fins a la fallida cerimònia de legitimació— és força coneguda. Va ser arrencat dels braços de la seva mare —es pot ben dir que va ser segrestat— i conduït a Barcelona. Frederic era “l’últim cartutx” dels Bel·lònides (la nissaga nacional catalana) per a evitar la seva extinció. Però, després de la mort del seu avi —el rei Martí I—, la seva causa va ser totalment abandonada pels estaments del poder. El 28 de juny de 1412 —dos anys després de la mort de Martí I—, els compromissaris reunits a Casp votaven la candidatura de Ferran de Trastàmara. I poques setmanes després, Frederic —de tan sols deu anys— era obligat a jurar obediència al nou rei Ferran I i al seu hereu, Alfons, més endavant anomenat el Magnànim. Els drets dinàstics del darrer príncep del Casal de Barcelona es difuminaven en la nebulosa de la història.
Què va passar amb Frederic a mesura que es feia gran?
Certa historiografia tradicional espanyola defensa que ni Frederic va ser la representació de la ingènua i bondadosa Ventafocs, ni els Trastàmara (Ferran I i Alfons IV) van ser la personificació de la pèrfida i malvada madrastra. No obstant això, la investigació moderna els desmenteix. Des que el rei Martí I l’havia volgut legitimar (1409), els estaments feudals sicilians (aristocràcia nobiliària i jerarquies eclesiàstiques) l’havien vist com l’encarnació de la legítima nissaga reial siciliana (la branca Bel·lònida de Palerm), que s’havia perdut amb la mort de Maria de Sicília (la primera esposa de Martí el Jove). Frederic no era un descendent directe de la difunta reina Maria, però era sicilià i fill de siciliana, i era “l’esperança blanca” d’aquelles classes feudals sicilianes per a escapar del domini de la nova nissaga Trastàmara.
Per què les oligarquies dominants sicilianes volien escapar del jou Trastàmara?
Els Trastàmara no van arribar al tron de Barcelona a través d’una pinça Aragó-València contra Catalunya. Això és un fals mite creat per la historiografia romàntica catalana. A Casp (1412), Ferran de Trastàmara era el candidat de les potents classes mercantils de Barcelona i de València, secularment enfrontades amb l’aristocràcia nobiliària, que tant a Catalunya, com a Aragó, com a València donava suport a Jaume d’Urgell. Però sí que aquella assemblea va ser un veritable cop d’estat. Els partidaris del Trastàmara impedirien que sicilians i sards (tres vots per cada estat que molt probablement haurien anat a parar a Frederic) poguessin exercir la seva representació en aquella transcendent assemblea. I això, a Palerm, va generar una gran desconfiança cap al nou règim i va alimentar el projecte de separació que sempre havia estat latent.
El desengany de Frederic
La mateixa historiografia tradicional espanyola sosté que el rei Alfons el Magnànim —el segon Trastàmara al tron de Barcelona— i la seva cancelleria van dispensar sempre un tracte molt favorable a Frederic. I posen l’exemple de les campanyes militars de Còrsega (1420) i de Gerba (1423), on el rei Alfons li va confiar la direcció de l’exèrcit. Però no expliquen que, quan va esclatar la revolta de Sicília (1424), no tan sols va ser rellevat, sinó que també la cancelleria barcelonina va emprar tots els seus recursos per a destruir la sinergia entre la noblesa siciliana i Frederic. El net de l’Humà, desenganyat, va aprofitar el conflicte entre els germans del Magnànim i el seu cosí, el rei Joan II de Castella i de Lleó, on es dirimien el tron de Toledo, per a posar-se al servei d’Álvaro de Luna, el conestable —el generalíssim— castellanolleonès.
De legítim candidat al tron a incòmode refugiat polític
Probablement, aquesta va ser la pitjor decisió que va prendre en la seva curta però atrafegada vida. Mentre va ser viu el conflicte (1412-1432), el conestable i la cancelleria castellana el van omplir d’honors i de beneficis. Frederic era la pedra a la sabata dels cosins Trastàmara de Barcelona, i en algun moment, el net de l’Humà i el rei castellà van acaronar la possibilitat d’asseure’l al tron catalanoaragonès. Però el final d’aquella guerra (1432) —amb la derrota i expulsió de territori castellanolleonès dels “cosins catalans”— es va donar per conclòs el conflicte. I a la cort de Toledo, Frederic es va convertir en un personatge incòmode que, amb la seva sola presència, amenaçava la necessitada pau que havien assolit les dues parts.
Eliminat perquè ja no els era útil
De nou, la historiografia tradicional espanyola sosté que Frederic —per a armar un exèrcit que havia de conquerir Sicília i l’havia de proclamar rei a Palerm— va ordir un pla rocambolesc que consistia a reclutar un exèrcit a Andalusia i proveir-lo d’armes i vitualles assaltant i robant els mercaders estrangers establerts a Sevilla (1434). Aquesta hipòtesi contrasta amb el gran suport que Frederic conservava a Sicília i que feia innecessària una operació d’aquesta naturalesa, absolutament fantasiosa. Tot i això, Frederic va ser detingut, falsament acusat, confiscat per a impedir la seva defensa i empresonat (1434). I, passats quatre anys (1438), el darrer descendent directe de Guifré el Pilós i l’últim príncep del Casal de Barcelona moria —misteriosament— reclòs a la masmorra del castell castellanolleonès de Brazuelas.