El títol original d’aquest article era Un tio educat, però l’Optimot diu que es fa un “ús abusiu del mot tio, tia en llengua oral col·loquial” i recomana fer servir  els mots següents: “paio, paia; nen, nena; nano, nana; xaval, xavala; noi, noia; tipus o pinta”. Així que he fet cas a l’Optimot i he canviat tio per noi.

He triat noi perquè referir-me a la meva parella com a paio, pinta o nano seria estrany i lleig, ja que aquestes paraules tenen una connotació negativa i força despectiva

També he triat noi perquè referir-me a la meva parella com a paio, pinta o nano seria estrany i lleig, ja que aquestes paraules tenen una connotació negativa i força despectiva. Bé, de fet, ara que hi penso, també podria utilitzar home, més que noi, però com que encara ronda la trentena, prefereixo dir-li noi. Bé, la cosa és que avui escriuré sobre la meva parella o, més ben dit, sobre una situació lingüística en què ens trobem immersos molt sovint. Vull deixar clar que tinc el seu consentiment per explicar aquesta mena d’anècdotes i intimitats i, posats a esbombar detalls de la meva vida privada, aprofito per saludar el meu sogre, que és un dels meus lectors més fidels. 

Últimament, ens trobem en situacions lingüístiques en què en Jordi no pot mantenir el català. Bé, no és que no el pugui mantenir, sinó que directament passa al castellà perquè pressuposa que l’interlocutor no l'entendrà. I ell sempre apel·la a la seva educació i al fet que per la seva professió, on hi ha una part d’atenció al client, té molt integrat el canvi i que quan treballa, la seva prioritat no és obrir debats lingüístics perquè prou feina té i que, a més, encara en perdria algun, de client, amb “tot això del català”. I jo l’entenc, en part, però no té raó.

Sense pronunciar ni un sol mot i a través de la mirada, li dic: “Jordi, què fas? Consciència lingüística, amor meu!"

Quan ell ja ha enfilat les primeres paraules en castellà, jo el miro fixament als ulls, em torno part observadora de la situació i, sense pronunciar ni un sol mot i a través de la mirada, li dic: “Jordi, què fas? Consciència lingüística, amor meu! Però per què canvies a la primera de canvi? Fes-ho pel català o ni que sigui per la meva insistència! Va, tu pots!” I funciona. No sé si perquè ell ho rep com a una amenaça, perquè soc molt pesada amb aquest tema o perquè realment s’ha adonat que ho fa inconscientment. O potser totes tres coses, però el fet és que després de la meva mirada, ell torna altra vegada al català. I això que sembla una absurditat, en realitat és un petit, però gran i poderós avenç, perquè ell mateix s’adona que moltes vegades té prejudicis lingüístics. I no només això: s’adona que moltes vegades, per aquest afany de ser ben educat, nega l’oportunitat de parlar en català als altres interlocutors que molt sovint no només l’entenen en català, sinó que també el poden contestar en català. 

Aquest afany de ser ben educat, nega l’oportunitat de parlar en català als altres interlocutors que molt sovint no només l’entenen en català, sinó que també el poden contestar en català

Ara aquesta situació s’ha convertit en una espècie de joc amb un necessari comentari de la jugada (a posteriori). Haig de dir que, de sis situacions lingüístiques, quatre han acabat en una conversa en català i dues han acabat sent una barreja entre castellà i català. En tot cas, és millor que no pas sis converses perdent l’oportunitat de comunicar-nos en la nostra llengua. Un petit pas per en Jordi, però un gran salt per al català

PS. Jordi, perdona’m per inventar-me això del consentiment. Sé que ho entendràs. T’estimo!