Barcelona, 5 de març de 1934. Fa 89 anys. Els Mossos d’Esquadra i els Guàrdies d’Assalt practicaven una batuda policial en un pis del carrer del Duc —al barri Gòtic— on hi havia reunits quaranta-quatre membres de l’organització clandestina, paramilitar i feixista Ego y Nos, coneguts també com els Legionarios de Albiñana. Aquella organització havia estat creada poc després de la simultània caiguda de la monarquia, restauració de l’autogovern català i proclamació de la II República espanyola (abril, 1931) pel dirigent ultradretà José Luis Albiñana Sanz. En el moment de la batuda, escorcoll i detenció, Albiñana era diputat a les Corts republicanes pel Partido Nacionalista Español, i ja havia tingut conflictes amb la justícia per la seva participació en l’intent de cop d’estat de 1932, anomenat la sanjurjada, que perseguia enderrocar la República.
"¡Perros catalanes!"
Segons una reveladora i il·lustrativa nota de premsa publicada l’endemà (La Vanguardia, 06/03/1934), en aquell operatiu policial van ser intervingudes diverses armes de foc. Més concretament es diu que: "Albiñana se acercó al citado agente (un mosso d’esquadra) y le dio unos puñetazos, a la vez que, empuñando una pistola, se la apoyó en la frente (del policia). A todo esto, el diputado fascista injuriava gravemente al funcionario y a Cataluña. Se recuerda, entre los que oyeron el tumulto que (...) Albiñana proferia repetidamente '¡Perros catalanes!'". Aquella mateixa nota de premsa detallava el nom dels quaranta-quatre detinguts, entre els quals figuraven —a més del diputat Albiñana— quatre oficials de l’exèrcit espanyol: els comandants Carlos López Modoley i Pablo de Peray March, i els tinents Salvador Garcia Piquer i Faustino Pulido.
La Traza, la Peña Ibèrica i els radicals de l’Espanyol
En aquella relació de detinguts destacava, també, el nom de José María Poblador Álvarez, que en l’època de màxima intensitat del pistolerisme (1919-1923) i coincidint amb l’assassinat del líder sindical Salvador Seguí, El noi del Sucre (març, 1923), havia creat el grupuscle La Traza. Poc després es produiria el cop d’estat de Primo de Rivera (setembre, 1923), i Poblador, jugador de rugbi de l’Espanyol, i un grup d’aficionats radicals de l’entitat blanc-i-blava, aprofitant el nou clima polític favorable a les seves idees, crearien la Peña Ibèrica, que absorbiria La Traza, i que amb la complicitat de les autoritats del nou règim desplegarien una intensa activitat de persecució contra persones d’ideologia obrerista i catalanista. De fet, José Luís Laguia, dirigent de la Peña Ibèrica, seria assenyalat com l’autor de l’assassinat del Noi del Sucre.
Els extrems que es tocaven
També, en aquella relació de detinguts figurava un nom que delatava l’existència d’un fenomen que resultaria letal per al règim republicà: els vasos comunicants entre els extrems de l’escena política del moment. Aquest nom era el d'Antonio Zabalaondo Pérez, que no tenia un càrrec rellevant en l’estructura local anarquista; però, en canvi, era un perillosíssim pistoler que s’havia especialitzat en atacs selectius contra objectius catalanistes. Durant aquell convuls període, la connexió entre l’anarquisme —des del sospitós desembarcament de la FAI a Catalunya— coincidint amb la recuperació de l’autogovern (abril, 1931)-, i la ultradreta espanyolista, es posaria clarament de manifest amb els assassinats del polític independentista Miquel Badia Capell (abril, 1936) i del periodista d’investigació Josep Maria Planes i Martí (agost, 1936).
Però d’on venia tot això?
El fenomen de la violència espanyolista a Catalunya ja existia molt abans dels anys de plom del pistolerisme (1919-1923). Els assalts i destrucció de les redaccions del diari catalanista La Veu de Catalunya i del setmanari satíric Cu-Cut! (1905), perpetrats per una horda d’oficials de l’exèrcit espanyol es pot considerar el tret d’inici de la violència de carrer d’ideologia espanyolista a Catalunya. Un fenomen que durant els anys següents, molt reveladorament, creixeria en paral·lel a dos importantíssims fets. Immediatament després de l’èxit de la Vaga de la Canadenca (1919), que va fer de Catalunya el primer país d’Europa a implantar la jornada de les vuit hores; i mentre la Mancomunitat ultimava la presentació del primer text estatutari modern (1919); els sectors més reaccionaris de Barcelona van crear els Sindicats Lliures.
Els Sindicats Lliures: la gènesi de la violència ultradretana?
Els Sindicats Lliures es van nodrir amb individus del país procedents de l’entramat carlí-clerical, format pels Sometents, les Joventuts Tradicionalistes i els Exercicis Espirituals. Els Sindicats Lliures es van implicar a fons en la guerra del pistolerisme (1919-1923), però ni amb la inestimable col·laboració de l’aparell policial espanyol van aconseguir el seu objectiu: exterminar els líders sindicals (en aquell moment, la CNT encara era catalanista) i els dirigents del catalanisme d’esquerres. Segons el professor José Fernando Mota Muñoz, docent i investigador de la UAB i un dels grans especialistes en l’estudi de la gènesi dels moviments ultradretans, Poblador i els elements més radicals es van escindir de l’organització per a crear la Peña Ibèrica perquè consideraven que el Sindicat Lliure era molt tebi en la defensa de l’espanyolitat de Catalunya.
Terrorisme de baixa intensitat
La premsa de l’època revela, també, en les grans manifestacions cíviques de suport a l'Estatut inèdit de 1919, que la ultradreta espanyolista actuava de forma organitzada contra els concentrats, desplegant un nivell de violència extrema que perseguia crear un estat de terror als carrers i de desmobilització del catalanisme, i que en l’actualitat ningú dubtaria a categoritzar com a terrorisme de baixa intensitat. Les agressions amb tota mena d’armes blanques i de foc, perpetrades per aquells grupuscles organitzats, es van fer habituals a les places de Sant Jaume i de la Universitat, i a la Rambla, indrets tradicionals de reunió del catalanisme. I també es van convertir en habituals a l’interior de la Universitat, contra professors i estudiants d’ideologia catalanista. Les autoritats policials espanyoles sempre van mirar cap a un altre costat.
La reacció catalanista
La resposta catalanista a la violència espanyolista es produeix, paradoxalment, durant els anys més durs del règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1926), mentre la ultradreta hispanista campava descontrolada pels carrers de Catalunya. El periodista Toni Padilla, en un reportatge publicat a la revista Panenka (16/12/2016), explica que el 23 de novembre de 1924, durant un partit de futbol entre el FC Barcelona i el RCE Espanyol a l’estadi de les Corts, que seria anomenat i recordat com el derbi de la calderilla, es van llançar milers de monedes al terrenys de joc, i es van produir greus enfrontaments entre els membres de la catalanista Penya Ardèvol (de la secció de lluita grecoromana del club blaugrana) i els de la Peña Ibèrica. Els òrgans de premsa de la ultradreta s’havien referit al coliseu blaugrana com una "pocilga llena de traïdores".
El camuflatge
Després de l’operatiu policial del carrer del Duc i de la detenció d’Albiñana (“¡perros catalanes!”), la ultradreta espanyolista a Catalunya quedaria desarticulada i les seves restes es camuflarien com a entitats socials. La Peña Blanca, nucli català del PNE de Albiñana es reconstituiria com a Centro de Cultura Ciudadana, però mai abandonaria la seva activitat terrorista. Poc després, s’integraria a Falange Española, creada pel fill del difunt exdictador Primo de Rivera. Cinc anys després i a les acaballes de la Guerra Civil, les tropes rebels nacionalcatòliques espanyoles que ocupaven Tarragona (15 de gener de 1939), imposaven un capellà castrense al setial arquebisbal, José Artero, que en oficiar la primera missa recuperava el discurs espanyolista d’Albiñana i des del púlpit de la Catedral clamava: “¡Perros catalanes, no merecéis el sol que os alumbra!”.
