En una recent entrevista a The Hollywood Reporter, el cineasta Wes Anderson confessava un desig: “M'agradaria que la gent vegi la pel·lícula no per com està feta, sinó per allò que és en si mateixa”. La reivindicació és, probablement, una quimera, perquè el cineasta texà ha construït el seu corpus creatiu repetint, o alterant molt lleument, unes obsessions estètiques que s'han convertit en la seva marca de fàbrica. Pocs cineastes, poquíssims, són tan reconeixibles veient una sola imatge de qualsevol de les seves pel·lícules. I pocs cineastes, poquíssims, desperten reaccions tan polaritzades, justament per la fascinació que desperta aquest segell visual tan característic. I no tant, i cada vegada menys, per la potència d'allò que explica. El com per sobre del què.
El cineasta texà ha construït el seu corpus creatiu repetint, o alterant molt lleument, unes obsessions estètiques que s'han convertit en la seva marca de fàbrica
A La Trama Fenicia, Wes Anderson ofereix exactament allò que s'espera d'ell: des del disseny dels títols de crèdit, la gamma de recursos visuals un punt vintage agafen el comandament: la simetria dels enquadraments, les llarguíssimes preses estàtiques amb la càmera clavada al trípode, les panoràmiques i els tràvelings, l'explosió de saturats colors pastel en el vestuari dels personatges i en els decorats hiperestilitzats i plens de petits detalls.¡Tots aquells que han, hem, gaudit de pel·lícules com Los Tennenbaum. Una familia de genios (2001), Life Aquatic (2004), Viaje a Darjeeling (2007), Fantástico Sr. Fox (2009), Moonrise Kingdom (2012) o El gran hotel Budapest (2014), també saben, sabem, que les seves darreres propostes han donat pistes d'una autoconfiança, o més aviat d'una autocomplaença, perillosa. Ni La Crónica Francesa (2021) ni, sobretot, Asteroid City (2023), aconseguien que el què estigués a l'altura del com.
Les seves darreres propostes han donat pistes d'una autoconfiança, o més aviat d'una autocomplaença, perillosa
I justament aquest és el gran problema de La Trama Fenicia, perquè, malgrat les paraules del cineasta, es podria afirmar que Wes Anderson es diverteix molt més dissenyant els escenaris i planificant els seus storyboards que no pas donant-li una volta a uns guions cada vegada més esquemàtics o amb menys ànima. A la seva nova pel·lícula, de fet, abunda en una altra de les seves obsessions, en aquest cas temàtiques: com fa usualment, la història torna a girar al voltant d'una família completament disfuncional. Situada als anys 50, l'argument té com a protagonistes un avariciós empresari multimilionari (inspirat, explica el director, en personatges com Aristoteles Onassis, algú que podria haver sortit en una pel·lícula de Michelangelo Antonioni) i la seva filla, amb la que gairebé no manté cap contacte. Ell, Anatole Zsa-Zsa Korda, ha fet la seva fortuna a base de corrupteles, xantatges i, de tant en tant i sempre que cal, fent servir mercenaris a sou. Ella, la Liesl, és una jove novícia escollida com a hereva absoluta per davant dels seus nou germans.
Perseguit per la mort
La trama fenicia comença amb l'enèsim intent d'assassinar el magnat, i el seu enèsim exercici de supervivència. Amb més vides que un gat, i enmig d'un projecte mastodòntic que perilla per la fugida dels seus socis inversors, Korda els anirà visitant, acompanyat per la seva filla, per convèncer-los que compensin el dèficit financer que amenaça els plans i la reputació del nostre home. Com Anderson fa habitualment, l'estructura narrativa del film torna a ser capitular. I, amb la religió i el capitalisme en el punt de mira, el cineasta desenvolupa les seves hipnòtiques armes visuals. El problema, però, és la manca de punch de cadascuna de les vinyetes que donen forma al viatge que Zsa-Zsa Korda i la seva filla. Els interpreten Benicio Del Toro i Mia Threapleton (per a més detalls, filla de Kate Winslet), i en la seva relació, tensa al principi, però cada vegada més propera, es recolza tot l'artifici creat per Wes Anderson i el seu coguionista i còmplice habitual, Roman Coppola.
Amb el seu clàssic sentit de l’humor entre surrealista i absurd, i creant un univers paral·lel amb una mirada un pèl naïf de la vida, La Trama Fenicia navega en aigües conegudíssimes
I, a partir d'aquí, La Trama Fenicia es converteix també en una desfilada de grans estrelles. Algunes ja havien treballat en anteriors films del cineasta, d'altres s'apunten a la festa per primera vegada. La carta als Reis que Anderson escriu cada vegada que aixeca un llargmetratge torna a ser exitosa. Tom Hanks, Scarlett Johansson, Bryan Cranston, Benedict Cumberbatch, Jeffrey Wright, Mathieu Amalric, Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg i l'imprescindible Bill Murray convertit en Déu nostre Senyor (qui millor?), repeteixen. I Michael Cera (divertidíssim a la pell del secretari personal de l'empresari i tutor dels seus fills, un noruec amb accent impossible i uns quants secrets amagats), Riz Ahmed, Charlotte Gainsbourg i la ja citada Mia Threapleton s'uneixen a la gran família del director. Amb el seu clàssic sentit de l’humor entre surrealista i absurd, i creant un univers paral·lel amb una mirada un pèl naïf de la vida, La Trama Fenicia navega en aigües conegudíssimes, i hi afegeix una sèrie de buñuelianes visions en blanc i negre del Més Enllà, producte de la progressiva presa de consciència del magnat que interpreta un entregat Benicio Del Toro.
Els fidels a la seva manera d'entendre el seu cinema li compraran, comprarem, la proposta, sempre fascinats per l'aposta estètica, convençuts des del dogma. Però és indiscutible que l'espurna de les seves millors pel·lícules s'ha apagat
Parlàvem del pes de la fe i la religió com a un dels motius conductors d'aquesta trama (fenícia), i, d'alguna manera, aquest element també lliga amb la relació dels espectadors amb Wes Anderson. Els fidels a la seva manera d'entendre el seu cinema li compraran, comprarem, la proposta, sempre fascinats per l'aposta estètica, convençuts des del dogma. Però és indiscutible que l'espurna de les seves millors pel·lícules s'ha apagat, que l'enginy és ara repetició, que la diversió pretèrita flirteja ara amb l'avorriment, que possiblement necessita una sacsejada perquè el què i el com tornin a importar el mateix.