Fa un temps que l’amiga Marina Pintor m’havia recomanat Ocàs i Fascinació, i el meu cap de Cultura, l’Oriol Rodríguez, em va suggerir que aquest Club de Lectura podria dedicar-lo a l’Eva Baltasar, un dels noms que sonen més de la literatura catalana. L’han traduïda a una pila de llengües. La seva primera novel·la va ser Permagel, i Baltasar va reconèixer que era un encàrrec de la seva psicòloga (posar els pensaments a lloc, o deixar que el torrent de pensaments prengui la forma d’un llibre, de vegades és útil). Baltasar després va completar la trilogia que havia començat amb Permagel, la ‘trilogia de la dona’, amb dues novel·les més, Boulder i Mamut. Cada novel·la de la trilogia supera l’anterior, i la funció terapèutica que el primer llibre havia d’exercir sobre l’autora ja ha quedat enrere. Baltasar s’ha consolidat com una escriptora que es mereix el seu èxit.  

La protagonista d'Ocàs i fascinació té un problema més urgent que triar si serà o no serà mare, i és que d’un dia per l’altre es queda sense casa

L'ocàs del benestar i la cadena de la desgràcia

A Ocàs i fascinació, Baltasar ja no tenia gens de ganes de parlar de la maternitat, del fet de ‘ser dona en si’ –és pesadíssim, però ser dona té molt a veure amb ser mare o no ser-ne, no hi ha escapatòria: la prova és que gairebé hi ha tants llibres sobre la maternitat com llibres que justifiquen el fet de no ser-ho. En qualsevol cas, la protagonista d’Ocàs i fascinació no és com les protagonistes de la trilogia anterior, perquè ella sí que sembla lliure de la tria de la maternitat (i ho explicita en una sola frase i després en cap més). Però té un problema més urgent, i és que d’un dia per l’altre es queda sense casa. La protagonista d’Ocàs i fascinació té 27 anys i fa mitja jornada a una ludoteca i també neteja algunes cases. Segons ha explicat ella mateixa, l’Eva Baltasar havia netejat cases, quan era una estudiant, i ha aprofitat el bagatge per reflectir-lo a l’obra. La novel·la ens parla de l’espiral de la precarietat, cada pas petit que ens porta un esglaó més avall fins que toquem fons. Tot i la desgràcia de la protagonista, no hi ha res de lacrimogen a Ocàs i fascinació. És una dona que no ens resulta gaire simpàtica, perquè sembla desconnectada del món: no estima els altres, no s’hi vincula de debò. Fins i tot abans de perdre l’habitació al pis compartit, viu en una indiferència notable cap als altres. És un personatge arquetípic modern de la literatura, una mena de Bartleby de Melville, l’oficinista que anava a la feina i que es quedava sense fer res, i que quan li preguntaven l’únic que responia és ‘preferiria no ser-ho’. És gairebé una filòsofa, una cínica, una estoica, una mica de tot. Al marge de la temàtica, el millor de la novel·la és la veu, el to de la narradora en primera persona. 

Els llibres bons serveixen de termòmetre i de barem de la nostra moralitat

La protagonista no ens desperta una empatia excessiva, però, així i tot, patim una mica per ella i per cada pas en fals que fa. Sempre estira més el braç que la màniga, i quan sembla que es recupera una mica (l’ajuda la Trudi, una dona de fer feines que viu a Nou Barris i és castellanoparlant) torna a caure més avall. S’ho busca ella, en part. I, tanmateix, si ho penses no és just: és lícit que et facin fora d’una feina mal pagada que fas bé només perquè aconsegueixes fer-la més ràpid del que està establert i aprofites per fer-te un quinto i un entrepà de pernil? Com a lectors, sabem que netejar cases és l’únic que la sustenta, i que s’hi aprofita per menjar a les cases és per no haver de gastar els pocs diners que guanya ni entrar a la cuina del pis que comparteix i on només dorm. Els llibres bons serveixen de termòmetre i de barem de la nostra moralitat. En qualsevol cas, l’espiral descendent de la protagonista d’Ocàs i fascinació m'ha fet pensar en l’angoixa que suscita la novel·la de Hanne Ørstavik Amor, amb la mare soltera i el fill petit que van cadascú per la seva banda, i la tensió creix tant que ens oblidem de jutjar la progenitora irresponsable. Com vaig deixar de compartir pis amb amigues per viure amb estranys? Quan va deixar de tenir finestra, l’habitació del pis amb estranys? Quan va ser que la meva jornada completa va passar a ser mitja jornada? Aquesta és la cadena de les desgràcies de l'última protagonista de la Baltasar, i és semblant a la cadena de la gent que veiem de nit al carrer. 

L’únic record nítid que tinc d’aquella experiència és el pestell a l'habitació: era un pis d’estranys

La precarietat sempre és a tocar

El que es descriu a Ocàs i fascinació m’ha recordat un apartament que vaig visitar una vegada. Era molt més jove del que soc ara i buscava una habitació on viure, i vaig anar a parar a un pis esquifit i vell del barri Gòtic. Hi vivia una dona sud-americana, i hi havia un senyor força gran assegut al sofà, i encara algú altre, un home també estranger que m’ensenyava la casa. Aviat va ser el torn de l’habitació que estava lliure, que havia de ser la meva. No tenia finestres, o sí, em sona que en tenia una d’interior, tant és. L’únic record nítid que tinc d’aquella experiència és el pestell. A l’habitació lliure hi havia un pestell, i per extensió és lògic que n’hi hagués a totes les altres. Per tant, aquell era un pis d’estranys. La novel·la Ocàs i fascinació recrea la sensació que vaig tenir aleshores. Vaig sentir que havia traspassat la ratlla que separa la vida estudiantil, d’aquell compartir pis amb persones amigues o afins, i la vida precària, la de conviure entre desconeguts que sospiten els uns dels altres. La joventut i l’alegria s’acaben, però la precarietat persisteix i sempre ens amenaça, i ens pot tocar el rebre a gairebé tots. Si teniu curiositat, la Marta Gambin va entrevistar l'Eva Baltasar sobre la novel·la: llegiu, llegiu.