La plaça Reial està quasi deserta a les 10 del matí d'un dimarts d'abril, i així seguirà fins ves a saber quina hora, quan la massificació i els turistes devorin l'enclavament i el converteixin en una massa homogènia, anodina. Amb moltes persianes encara abaixades i furgonetes estratègicament aparcades, la classe treballadora s'organitza i prepara per afrontar l'inevitable marabunta amb una automatització preocupant: la de qui sap que està sent expulsat de les seves arrels i no hi pot fer res. Podria ser una escenografia buscada per una conversa concreta, però l'Eva Baltasar em diu que quedar aquí ha estat una decisió purament funcional, enviant l'èpica a fer punyetes i constatant, inconscientment, que no hi ha espai per la floritura quan la realitat ho supera tot.
Per exemple, que la crisi de l'habitatge està deixant famílies senceres sense sostre, que l'oli d'oliva s'ha convertit en producte de luxe o que la precarietat laboral està tan cronificada que la població s'obliga a mostrar-se agraïda per les molles de pa. O que viure a les ciutats és cada cop més violent. O que el privilegi d'uns pocs s'està menjant els drets de tots. Cadascun d'aquests temes es veuen reflectits amb dolorosa cruesa a la nova novel·la de l'escriptora després de quedar-se a les portes del Booker, obra protagonitzada per una noia de 27 anys que treballa netejant cases, que es veu abocada a viure al carrer i que necessitarà trobar una alternativa per sobreviure. Baltasar torna a rosegar la incomoditat fins el moll de l'os per retratar un sistema macabre que s'ha naturalitzat per sobre de les nostres possibilitats, endinsant-se en la denúncia social quasi sense voler. Ocàs i fascinació (Club Editor), una sort de díptic de dues parts ben diferenciades, té molt de l'autora perquè Eva Baltasar està implícitament agermanada amb les seves protagonistes: la seva naturalitat expansiva, l'abandonament del pudor i un desig incontrolable per explicar el que hi ha sense pèls a la llengua.
La protagonista té 27 anys, treballa de treballadora domèstica i es queda al carrer tot i tenir feina.
Necessito trobar una veu que m'interessi, que em sedueixi, que mai sé cap on em porta ni qui hi haurà darrere. En el cas d’Ocàs i fascinació tenia molt clar que volia que fos una dona de fer feines. Durant l’època universitària vaig estar treballant d'això i és un record que tinc molt viu d’una experiència que, per una banda, a mi em va anar molt bé, perquè abans jo treballava de cambrera en una cadena de cafeteries, i t'ho pots imaginar: horaris inacabables, maltractada, amb un sou irrisori, i a vegades tractant amb gent molt desagradable. Sentia que se’m pansia l’esperit.
Ho entenc.
Allà vaig decidir que havia de fer una altra cosa, i em vaig preguntar: tu què saps fer? Doncs netejar, que és l'única cosa que sabia fer bé. La meva mare me'n va ensenyar, i a més, no em desagradava especialment. Va resultar ser una feina dura, evidentment, però em va permetre organitzar-me els meus horaris, guardar-me dies per mi, guanyar més i poder treballar sola. Per mi això era important, tot i que es van aprofitar de mi en moltes cases. I la part més xula va ser descobrir que entraves a casa de l'altra gent fins al moll de l'os. Ho vaig reflectir amb la protagonista d’Ocàs quan diu: “la casa sap històries i te les vol explicar”. No cal que vagis a purgar, és que veus coses estranyes. I a mi, que sóc tafanera de naturalesa, o curiosa, em va interessar molt.
🟠 Llibres Sant Jordi 2024: recomanacions i novetats literàries
🟠 Signatures de llibres per Sant Jordi 2024: Horaris i on firmen els autors
Ho expliques amb certa il·lusió, tot i que és un sector que està molt poc dignificat i que està plagat d’estigma.
Jo no visc res amb estigma. Intento no aplicar etiquetes a ningú i que no me les apliquin a mi. Per mi és una feina, i quan jo faig una cosa, ja des de ben jove, intento fer-la amb molta presència: si he decidit anar a netejar una casa, ho faré bé. Per això, en els primers capítols em centro en mostrar la bellesa de la neteja, el sentit de la neteja. La protagonista és una dona molt civilitzadora que crea petits cosmos a cada estança. És una feina on és evident que et canses; la Trudy —un altre personatge— està feta pols físicament, i hi ha un moment en què reflexiona sobre que el nostre cos acaba sent l’eina més primitiva. Però hi ha aquesta part de donar valor al que estiguis fent, sigui el que sigui. Per mi és impossible viure-ho amb estigma. L’estigma és una creença, i si no hi creus, no hi és.
Què és, per Eva Baltasar, la precarietat?
És una pregunta difícil, al llibre hi ha molts exemples del que seria la precarietat. És una vida amb menys del que hauria de ser per ser una vida bona, una vida plena. I això aplica-ho a l'àmbit emocional, a l'àmbit material o al que vulguis. Viure amb aquesta necessitat. I és molt relatiu: el que per una persona és precarietat potser per una altra no ho és, perquè les necessitats són molt relatives i subjectives. Però hi ha uns bàsics: un sostre o tenir alimentació. Això de sortida.
És un llibre pessimista?
No. Jo com a escriptora em veig com un símptoma de la meva època; no perquè vulgui ser una portaveu, sinó perquè simplement escric del que hi ha. I això hi és i és cada vegada més evident. Podríem pensar que és bastant realista. Estem parlant d'un ocàs —d'una civilització, d'una història personal— que és la foscor absoluta, però hi ha una sortida. I la sortida que pren la protagonista és anar a mirar cap a una altra banda. Ella gira la mirada cap a una cosa que hem abandonat i que ens travessa a tots, que és l'espiritualitat. No la religió, sinó allò que ens fa sentir realment connectats els uns amb els altres, i a nosaltres amb la Terra. El que passa que ella ho fa des d'un lloc molt delirant i d’una manera tan distorsionada que és completament malaltissa. M'interessen aquests personatges incòmodes i foscos, i mirar també cap a la salut mental.
Jo he començat a fer amics a partir dels 40 anys, i hi ha hagut molts anys a la meva vida que no he tingut el telèfon d'un amic, perquè no en tenia
Ella està molt sola però no busca mai ajuda de forma activa. La que té li ve donada.
És una dona que sí que es va espavilant, però és cert que no té xarxa. I això passa. Jo he començat a fer amics a partir dels 40 anys, i hi ha hagut molts anys a la meva vida que no he tingut el telèfon d'un amic, perquè és que no en tenia. I hi ha gent que no té família, que té la família a un altre país, que no s'hi parla o que ha trencat els lligams. A mi també m'ha passat: durant tres anys no em parlava amb la meva família, igual haguessin estat els últims els que hagués recorregut, i hagués hagut d'estar molt més apurada per fer-ho. Ella és bastant antisistema en aquest sentit, no anirà a les institucions a demanar ajuda, i li ve donada de manera totalment altruista, espontània, per una dona que tampoc és que estigui partint de la gran abundància. Això és el que fa xarxa i el que sosté la humanitat, i hem d’anar cap a aquests llaços de solidaritat. Jo no la veig tant com una víctima que s’ha quedat sense xarxa; és que, si ella està fora, tampoc és xarxa pels demés.
És el drama de com funciona el sistema.
Exacte, totalment. Quan parla de la ciutat diu: “la ciutat és sanguinària, fabrica solitaris i els obliga a conviure”. Anem cap a una individualitat màxima però, per contra, no podem estar sols. Tinc la sensació que estem hiperconnectats i això és irreal, lligams interpersonals reals n'hi ha pocs, i havent-nos escopit cap aquest lloc de màxim individualisme i egocentrisme, per contra, t'obliguen a estar compartint constantment. Estàs obligat a relacionar-te quan potser voldries no fer-ho. És aquest joc malèfic del sistema.
Transcendeix les generacions?
Et trobes gent gran que no té recursos per seguir pagant-se la casa, o la calefacció, o la llum, o els serveis bàsics, i també et trobes nanos molt petits. Ens travessa a tots. Tinc una filla de 21 i una altra de 12, i ja hi ha un salt generacional brutal, i aquest funcionament tan tòxic ens travessa per tot arreu, no se’n salva ningú. No hi ha la sensació de poder arribar a desenvolupar un projecte de vida amb sentit propi perquè naixem gairebé alienats; jo estic tipa d'anar pel carrer i trobar-me nens petits d'un any amb el mòbil. Aquests nens ja no estan connectats amb si mateixos des del dia u, i si no aprenen a connectar amb ells mateixos viuran la vida de la inèrcia; i la vida de la inèrcia no la manes tu, te la manen des de fora. És molt fort.
Has explicat en altres entrevistes que vas dormir un parell de nits al carrer quan vas anar d’Erasmus a Berlín.
M'han passat coses tan greus que això seria res, però sí que ho recordo. És un record que tinc viu però que ni molt menys m'ha anat arrossegant. Vaig arribar a Berlín a l’hivern i quan no hi havia Internet; havia reservat una habitació en un alberg via fax i, quan vaig arribar, em van dir que no tenien la reserva. No tenia targeta, havia de llogar una habitació i no em volia gastar els diners en efectiu que tenia en un hotel perquè em quedava sense un duro. Però jo no estava sentenciada, no m’havia quedat al carrer. Sí que van ser dies de vetlla, de fred, d’incomoditat, de molta por i de reconèixer el que ella explica al llibre, que de nit la seguretat està emparentada amb l’escultura i l’inanimat; un fanal, un cotxe que passa... Però a la que s’acosta una persona, que hauria de ser un germà i algú que et pot ajudar, apareix el perill. Això és molt simptomàtic i molt trist.
Precisament tu has fugit de la ciutat.
No m'hi trobava. Quan estudiava vivia compartint pis a Barcelona, després vaig ser mare soltera amb 24 anys, i quan la nena tenia dos anys i havia de començar a buscar escola, vaig dir: em piro. I vaig marxar al Berguedà. Vivia compartint pis amb una nena petita i tenia una feina precària a més no poder a la universitat. Jo soc pedagoga i tenia unes idees molt radicals, i no volia portar-la a una macro escola. Me'n vaig anar a una casa molt aïllada, sense llum i sent molt feliç, al meu aire i amb menys gent. M'agrada bastant la soledat, i m'agraden les relacions, però m'agrada viure amb la sensació que estic de vacances tot i que hagi d'anar a treballar.
Després de l’ocàs arriba la fascinació, i aquí he de fer algun spoiler. Reconec que no he entès si el final era religió o bogeria...
La Fascinació és un llibre amb moltes capes de lectura, i això ho complica. No cal que es facin totes, i segurament n’hi ha més de les que jo veig, però he volgut reflectir una dona que necessita donar sentit a la seva vida d'alguna manera, i per mi el gir real sí que és cap a l’espiritualitat, tot i que des d’un lloc dement. Ella crea una religió pròpia, crea un temple, que és aquesta casa que es va despullant de tot, i té una verge, una deessa a qui adorar, una figura d'adoració.
Anem cap a una individualitat màxima però, per contra, no podem estar sols
També té parts de tu?
Per mi la Fascinació va ser una manera de voler matar moltes coses. A través d'aquest gir tan boig vull matar simbòlicament la maternitat, perquè portava tot el Tríptic escrivint sobre maternitat i tenia ganes de matar-la. També hi ha aquesta idea que s'anuncia a l'Ocàs que estem en una societat cada vegada més medievalitzada, en molts aspectes, però em centro en aquesta casta que ho controla tot i en una gran massa homogènia i cada vegada més empobrida. I a través de la Fascinació he matat aquesta casta. I, a l'hora, és un viatge personal. El desig de matar és un desig molt destructiu que vas a buscar: a vegades tens ganes de matar, d'aniquilar o de destruir. I convertir-ho en una cosa creativa i catàrtica alhora ha estat una manera de matar algú que hi havia a la meva vida del qual (o de la qual) no em podia desfer o em costava molt deixar anar.
Sempre dius que tu escrius molt per tu i que això fa que la crítica o l’expectativa te la rellisqui una mica.
Jo escric el que vull escriure, vull aquesta pau. Escriure pensant en complaure algú és perdre la llibertat, i jo la meva la valoro molt. Faig el que vull fer i el que penso que he de fer el millor possible, i quan surt el llibre, me’n desentenc. És evident que la crítica ha de ser plural i diversa, i crec que es pot entendre tot. Al final la crítica diu molt de la meva obra, però també diu molt de qui està llegint aquesta obra, i això és fantàstic.
I és possible mantenir aquesta llibertat quan estàs ja dins del sistema literari?
Jo ho he viscut així. I tinc la sort d'estar a Club Editor, que és estar dins d'una casa on soc totalment lliure i molt ben tractada. No tinc pressions de cap mena, i això és molt bo perquè, sobretot, afavoreix l'obra.
Vas tenir la mateixa eufòria que la resta del país amb la nominació al Booker?
Jo estava contenta, però soc molt conscient que les coses van i venen, i que per mi l'important és estar aquí. És a dir, tant si l'hagués guanyat com el fet de no guanyar-lo no m'afectava en la meva vida diària, que al final és estar a casa meva escrivint i acompanyant els llibres quan cal. Vaig viure-ho amb molta alegria, però com que no em deixo arrossegar, penso que la vida va a favor passi el que passi i que si no el vaig guanyar és perquè era el millor per mi. I amb això em quedo més en pau. No vol dir resignar-se, sinó acceptar.
Sé que em diràs que no, però et fa por pensar que amb el Tríptic ja hauràs fet el millor de la teva carrera?
No, clar [riures]. Jo seguiré escrivint. Si escric una cosa i crec que no és prou bona, la destrueixo. Ho tinc claríssim: Boulder el vaig escriure tres vegades perquè amb la primera versió vaig pensar que m’agradava més Permagel i que no podia ser. Amb la novel·la hi ha un punt d’artesanat de l’escriptura. A més tinc confiança en mi mateixa, no en fer-ho millor cada vegada, sinó en l’honestedat en l’escriptura.
