He topat amb les Proses reposades (Periscopi) de Miquel Martín i Serra i ha estat una cosa bona, perquè no el coneixia. Sabia el seu nom, l’havia vist en algunes portades, però res més. És autor de dues novel·les, La drecera i Guanyàras una mar llisa. No les he llegides, però em penso que ara ho faré. També he llegit Sense mans pel camí fondo (Editorial Gavarres), la primera novel·la de Mar Camps. 

Diria que no se n’ha parlat gaire, del recull de proses curtes de Miquel Martín i Serra, potser per la convicció habitual que el lector no estarà a l’altura, o que no li interessarà: és un mal estès creure que la gent dona per menys del que dona. Proses reposades m’ha fet pensar primer en Montaigne i després en Les bonhomies de Carner. La part que m’ha recordat Montaigne són les proses del principi, que giren sobre els encants de la natura, el mar i les delícies que hi van associades, els paisatges embriagadors, el peix fresc i l’aproximació a la natura. Montaigne és el mestre de tots els assagistes el món, no hi ha manera d’aproximar-se al gènere sense acostar-se al francès, que al seu torn era una renaixentista i, per tant, bevia dels clàssics llatins, és a dir d’Horaci. El fil conductor del gènere de l’assaig és aquest, i Martín i Serra se’l fa seu i ens acompanya de la mà amb les seves dèries.

Una croada contra el desdordre 

En l’assaig i el dietari la distància entre el narrador i el que ens explica és central. L’equilibri entre la proximitat i la distància fa el fet i fa la festa. Vicenç Pagès Jordà, en pau reposi, apunta en el seu Curs de prosa que sovint es justifica l’autoficció per la suposada veracitat del que s’hi explica. En altres paraules, ve a dir, si no saps escriure sempre pots vendre el peix de la teva vida i la qüestió de la qualitat literària quedarà en segon pla. Res d’això no passa a Proses reposades, l'autor es guarda prou de parlar-nos de la seva intimitat –si bé la rutina és la forma d’intimitat per excel·lència, i això sí que ens ho explica, però deixa al marge els altres, la gent que l’acompanya. Si hi ha algun autor viu en català que jo hagi llegit i pugui dir que s’assembla a Miquel Martín és el valencià Manuel Baixauli, publicat també a l’editorial Periscopi –penso en el recull de proses Ningú no ens espera, que vaig llegir amb plaer ja fa molts anys. 

Martín i Serra afirma amb clarividència que no és veritat, que els desorganitzats sàpiguen on guarden les coses. “No existeix l’ordre en el desordre, ni la netedat en la brutícia”. Com a persona que acostuma a fer tard i tendeix a l’entropia, em sembla que l’autor té tota la raó del món

Les proses de Miquel Martín i Serra que més m’han agradat són les que s’acosten més a Les bonhomies de Josep Carner, un recull d’articles que el poeta va publicar als mitjans de la seva època. L’autor és conservador com Carner, no sé si conservador en l'àmbit polític, allò d’agafar una papereta o una altra cada quatre anys, però definitivament conservador en l’àmbit quotidià. A Proses reposades hi ha un assaig en contra dels impuntuals i un altre en favor de la rutina, i encara hi ha un altre text que és una croada contra els desorganitzats. Martín i Serra afirma amb clarividència que no és veritat, que els desorganitzats sàpiguen on guarden les coses. “No existeix l’ordre en el desordre, ni la netedat en la brutícia”. Com a persona que acostuma a fer tard i tendeix a l’entropia, em sembla que l’autor té tota la raó del món. És finíssim a l’estil de Carner, intel·ligent i poètic sense embafar-nos. Aquestes tres proses sobre l’ordre i la rutina m’han agradat especialment no pas per la seva originalitat, sinó perquè despleguen una veu narrativa i una personalitat literària ben definida. Si m’agrada la veu literària d’un autor, sigui qui sigui el narrador que em presenta, puc estar gairebé segura que m'agradaran tots els seus llibres. 

Una novel·la que és un dietari que és un assaig

Hi ha una altra autora empordanesa a qui també he llegit aquests dies i que em penso que es mereix un espai i una menció honorable. És la Mar Camps, que fa uns mesos va publicar la seva primera novel·la en format de dietari, Sense mans pel camí fondo. La protagonista no és ella, no té el seu nom, però s’hi assembla força. La llegim en forma de diari personal, entrades dels dies de juliol i d’agost. Un viatge a Sicília, un gran amor (per dir alguna cosa), l’àvia com una figura entranyable i alhora com una relíquia antropològica del que som i se’ns mor. Mai no és el què, sempre és el com, vull dir que podria parlar-me de qualsevol altra cosa i la novel·la m'hauria interessat igual, em penso. Pel format de dietari i pel to, Sense mans pel camí fondo s’assembla més a un assaig que a una novel·la clàssica, i aconsegueix l’equilibri entre la reflexió i l’emoció, sense caure en els paranys de la banalitat ni de la pedanteria. Camps acaba de començar, i la distància entre la seva protagonista i el text és més curta. A Sense mans pel camí fondo ens explica més coses sobre la narradora, amors i desamors, sense el pudor sofisticat de Martín i Serra. Del narrador de Proses reposades no en sabem res, a banda que té una filla, i que treu a passejar uns gossos –no vol que sapiguem res d’ell, igual que tampoc Josep Pla volia que sabéssim res d’ell, i s’amagava sempre rere aquella prosa aparentment propera i despreocupada. 

La llegim en forma de diari personal, entrades dels dies de juliol i d’agost. Un viatge a Sicília, un gran amor (per dir alguna cosa), l’àvia com una figura entranyable i alhora com una relíquia antropològica del que som i se’ns mor. Mai no és el què, sempre és el com

Una cosa que m’ha passat mentre llegia un llibre i amb l’altre és que m’ha agafat una mena d’urgència de viure, potser per l’èmfasi sensorial que hi posen els dos autors, o per la sintonia que he sentit amb els dos narradors i pel que expliquen. Això no em passa gaire sovint. Pensava en Proses reposades i en la novel·la dietari i m’he fixat que la Mar Camps ha afegit la llista de lectures que van acompanyar-la mentre escrivia el seu primer llibre. Entre les lectures n’hi havia una de Miquel Martín, també publicada a la mateixa editorial Gavarres que ha publicat la Mar Camps: Vell país natal. Sense voler, les connexions entre Miquel Martín i Mar Camps han vingut soles. Al seu Curs de prosa, Pagès Jordà ja ho diu, que no sap què els passa als empordanesos. Sembla que la providència els hagi beneït amb el do de la literatura –potser és cosa del paisatge. Aquí el mateix Pagès Jordà fa una mica de trampa, i escombra cap a casa: ell mateix, autor celebrat en vida i un cop mort, va néixer a Figueres.