Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) és un dels escriptors més rellevants de la literatura catalana actual. La seva darrera novel·la, Persecució, va ser mereixedora del Premi Crexells al millor llibre de l'any 2019. Ara, torna amb Una família (L'Altra Editorial), una nova obra en què es capbussa en la memòria familiar, vinculada al món del turisme a la Costa Brava, a través del pare, la mare i l'avi matern. 

Toni Sala Escritor - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Després de dues novel·les com Els nois i Persecució, molt celebrades per crítica i públic, canvies de registre i et cabusses als records més íntims d'Una família, que és la teva.

He escrit moltes coses diferents i no tinc gaire consciència dels gèneres. És evident que això no és ficció, però l'escriptor camina en la línia entre realitat i ficció. La feina és no tornar-te boig i no caure ni en un costat que seria una literatura notarial sense sentit, ni l'altra que seria la bogeria més irreal. Després d'Els nois, vaig escriure El cas Pujol, potser és que el meu cap deu demanar de sortir de l'estricta ficció i tocar de peus a terra.

Has utilitzat sovint la teva experiència vital per la teva literatura.

Sempre he fet servir el jo. Tot escriptor està escrivint d'unes mateixes coses, que són les que l'interessen.

Aquí parteixes de la teva família. Volia parlar d'aquest "una" família. No és "la família" ni "aquella família", ni "la meva família".

Ben vist! No és ni tan sols "una família catalana". Ho vaig pensar, però estaria fent veure que ser català era una cosa rara. I no. Aquesta família podria ser americana o de qualsevol banda i funcionaria. "La família" tindria un to sicilià, però que no té res a veure. I com que no és tampoc "la meva família", fa que sigui un abstracte. Aquí la gràcia és que els problemes que he tingut amb la meva família poden ser els que ha tingut qualsevol amb la seva. I si no, potser és que encara són pitjors!

A mi, llegint-lo m'ha fet pensar en la meva família i les que jo conec.

La infantesa, la vellesa, la mort dels pares... És un llibre d'un home de 50 anys, a qui se li va morir el pare quan aquest tenia 48 anys. Quan arribes a l'edat que ell va morir, passes a una terra incògnita. El pare és un referent molt íntim, que acabes entenent amb l'edat. Quan tens 15 anys no saps res dels teus pares, però quan arribes a 35 anys ja coneixes la complexitat de la vida i pots pensar com devia ser ell. Allò que et semblava inacceptable, ho acabes comprenent. Quan et fas conscient de la mort ho canvia tot. És la gran diferència entre ser un nen o ser un adult. Quan tenia 11 anys se'm va morir un amic de leucèmia i ara, vist en perspectiva, penso si aquella mort d'una manera inconscient ha fet que els meus llibres sempre toquin, poc o molt, el tema de la mort. Com si el fet que jo m'hagi acabat dedicant a la literatura fos per aquell meu amic que es va morir.

Ser conscient de la mort ho canvia tot. Passes de nen a adult

Aquesta consciència de la mort que arriba molt d'hora. Tant per aquest amic, com pel teu pare.

I que és el tema de literatura, perquè només amb la literatura pots parlar d'això que no es pot explicar de cap altra manera.

Les orfandats és un dels fils del llibre. Arribes a dir que "tots som orfes". I només amb la literatura pots parlar amb els teus pares.

Quan ja havia escrit el llibre vaig llegir L'Orestíada d'Èsquil i vaig subratllar una frase que diu: "els fills de l'heroi són la veu que els salva de la mort". I no és que puguin, ho són realment. L'heroi, com qualsevol pare vist pel seu fill, si existeix és perquè el fill té el deure de reviure'l. Perquè d'una altra manera no existirà. Penso que això té a veure amb la família. Quan recordes el teu pare, no és que el facis reviure a ell, sinó a tots els altres avantpassats. Al mateix temps que revius al teu pare, dintre del teu pare hi ha el record del seu pare, i d'aquí fins al final del temps. Recordar el teu pare és recordar tota la família. I hem de ser conscients que el normal és estar mort i que som de pas.

Aquesta família pot explicar un moment molt determinat de la història de Catalunya: el boom turístic de la Costa Brava.

El turisme és una qüestió que literàriament no ha estat massa tocada. Gaziel i Josep Pla són dos fruits de la rifa del suro, com deia el primer. La indústria del suro va fer que Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell s'enriquissin i s'obrissin al món. Davant de casa hi ha un casalot d'un industrial surer on hi ha l'àguila bicèfala austrohongaresa com si fos a Viena i el Garreta si va ser el compositor que va ser és perquè tenia accés a Wagner. La idea de viatjar de Pla és fill d'aquest ecosistema. El turisme ja en té la llavor, perquè el meu avi que era un carreter havia treballat per la família Irla, del president de la Generalitat a l'exili. Tenia accès al món ric i cosmopolita del suro. Un món cosmopolita no a través dels llibres, sinó de l'experiència i el contacte amb els estrangers. Això es recupera amb el turisme. A Gaziel la rifa del turisme li arriba de gran, i per a un burgès que ha fet llibres de viatges com ell, li sembla un desastre. La literatura catalana té una tradició molt potent sobre el moment, com Ruyra parlant de Blanes o Gaziel parlant del suro, i ara és curiós que hi ha una generació que deu molt al turisme –jo no seria aquí si a casa meva no m'haguessin pogut pagar una carrera gràcies al turisme– i se'n comença a parlar. Per exemple, Tsunami, de l'Albert Pijoan, tan diferent i tan descordada com vulguis, però que toca el tema. I aquest llibre aprofita aquesta tradició autobiogràfica parlant del turisme des de dintre

Toni Sala Escritor - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

No seria aquí si a casa meva no m'haguessin pogut pagar una carrera gràcies al turisme

L'experiència de l'hostaleria es remunta als avis, però és amb els pares que pren tot el relleu.

L'avi patern, L'avi Sabre, tenia una fonda, però era molt diferent. Però l'avi Massa quan s'acaba l'època dels carros, amb l'arribada dels camions, aprofitant que sempre ha treballat amb cavalls munta una hípica a Platja d'Aro per estrangers. És un pioner.

El teu pare, com dèiem, és una mena d'heroi que tu compares amb Frank Sinatra...

Això està dit per mi, eh! Però hi ha una mena d'aire d'elegància i sentimentalitat, del "noi dels ulls tristos", que m'evoca al meu pare. No recordo que en poses discos, però segur que l'havia escoltat. I a mi, me'l fa familiar.

I l'altre home amb una influència molt forta sobre tu és el teu avi.

L'avi té la cosa gairebé fàustica de l'home que pacta amb el diable durant la guerra, per poder viure. Costa d'entendre el que suposa aquesta confrontació amb la mort, sobreviure a un bombardeig, d'escapar-se, de ser orfe...

I la relació amb la mare és molt difícil.

No és que ens baralléssim, però la relació era molt difícil. Amb el meu avi també, però. Eren gent dura, molt poc empàtica en un nivell superficial, no en el més profund. La meva mare tenia un punt difícil, tot i tenir un caràcter d'aquests empordanesos de riure amb tothom, però tu sabies que allò era un idioma i que en el fons era ben diferent.

A través de la seva amiga saps que està orgullosa de la teva obra.

Però en canvi, era incapaç de parlar-ne.

El teu avi era una mena de personatge de western.

Els cavalls, la pistola, però també era un gran seguidor del gènere. Era de la seva generació, a més. El western encara em fa quedar a mirar la televisió. És la narració del segle XX. Són els americans explicant la seva història. I són molt bons.

Aquest relat està ple de detalls que si haguessis volgut inventar no t'haurien sortit tan rodons. El pacte amb el diable del teu avi, per exemple. 

Fins i tot el que explico a l'inici, quan el meu pare no podia pràcticament parlar i em va escriure la paraula espill. Mira que podia triar paraules i tria espill. Però això sempre és així i m'ho he trobat moltes vegades en ficció. A Els nois té molt paper l'estany de Sils. Jo no sabia ni que hi havia un estany a Sils, però documentant-me vaig trobar que hi havia una llegenda que és la porta de l'infern. I això em permetia tancar el llibre. La literatura és a tot arreu i no saps que és abans, la vida o la literatura. El meu avi no coneixia la història de Faust, però és Faust qui copia al meu avi o el meu avi que copia Faust?

La literatura és a tot arreu i no saps que és abans, la vida o la literatura

9788412254693 Unafamilia ToniSala 2 scaled

La teva no era una família culta, però hi havia respecte per la cultura i la literatura.

Això era molt important i s'ha perdut. A la meva família hi havia un respecte per les lletres, que era una cosa molt catalana, em sembla a mi, i molt contrària al que es viu ara. Estic segur que si els partits independentistes poguessin prémer un botó i que s'acabés l'idioma i la tradició cultural catalana, tots el premerien. Tant els de la Cup, com Junts, com Esquerra, amb més ganes que un castellà. Per a ells és un gran problema. M'he trobat anant a veure l'alcalde de Sant Feliu perquè no destruís una plaça que era la més bonica i amb més sentit històric del poble i que la seva resposta fos que si em pensava que en sabia més que ell! Després de 30 anys escrivint de qüestions estètiques no en sabré jo més que ell? La ignorància és atrevida i no permet cap progrés, sinó que és un instint autodestructiu que et condueix a la fosa. Només vols que tothom sigui tan ignorant com tu, perquè llavors estàs en igualtat de condicions.

Si els partits independentistes poguessin prémer un botó i que s'acabés l'idioma i la tradició cultural catalana, tots el premerien

El teu avi era tan ambivalent que va ser responsable de tirar a terra alguns edificis històrics i, alhora, va salvar el Casino dels Nois.

En una punta tirava a terra el Casal de les Llagostera i, a l'altra banda, estava salvant un edifici que ara és un monument nacional. És com són les persones! Segurament hi havia alguna cosa de promoció personal, però ell com a obrer havia estat soci del Casino, que tenia una biblioteca extraordinària, s'hi sentia amb deute. Sant Feliu era una ciutat on l'any 1921 es fa una edició del Tirant i Gaziel la lligava amb Florència i Atenes al seu text sobre les viles espirituals. Quina confiança i autoestima tenien... si ho compares amb ara, que només miren d'ocultar-ho i devastar-ho tot!

Aquesta idea de cosmopolitisme que em deies continua d'alguna manera. Tu la civilitat l'admiraves als estrangers.

Sense que hi hagués llibres, hi havia el mateix que et donen els llibres: l'obertura a la complexitat, a veure què hi ha altres maneres de funcionar, que hi ha famílies diferents, una educació diferent. Recordo un danès que col·leccionava segells i em parlava d'Ortega y Gasset. Quan tinc set o vuit anys m'envien a Bèlgica, amb una família d'allà. I de més gran tinc una xicota italiana i me'n vaig a Milà. Sense que hi intervinguin els llibres gens i això és el més bonic.

Al llibre hi ha molts distanciaments i trencaments entre pares i fills. Tu dius que és una mena de por al sentimentalisme que tenim els catalans.

Crec que la nostra cultura no té el pòsit que tenen cultures com l'anglesa, la nord-americana o la francesa, amb una tradició literària ininterrompuda que els ha permès reflexionar sobre els sentiments i conèixer-los millor. Això fa que estiguin més preparats pels sentiments i no tinguin unes reaccions tan violentes o d'evitar-los. El que he vist a casa és una defensa dels sentiments que es basa a fugir-ne. I això té molt a veure amb la literatura. Si tu agafes les tragèdies gregues, totes són històries de famílies. La família és la unitat bàsica de la literatura. El fet que no tinguem una tradició literària al darrere, com la que pot tenir un francès o un anglès, fa que estiguem desvalguts i ens ve de tot de nou. Reaccions que haurien de ser pròpies d'adolescents, quan no saps res de la vida, te les trobes en persones de 50 anys. Si llegeixes en Pla, és absolutament pudorós amb els sentiments.

Toni Sala Escritor - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

El fet que no tinguem una tradició literària al darrere, com la que pot tenir un francès o un anglès, fa que estiguem desvalguts 

Ara que parlem de sentiments i intimitats, parles del desig i ho relaciones a com ho devien viure la generació del teu pare.

El que veig és que la meva relació amb les estrangeres i la meva relació amb el sexe no devia ser tan diferent de la del meu pare. Això ho he vist després, preguntant als meus oncles sobre la joventut del meu pare. Ens pensem que ho hem inventat tot nosaltres. I d'això, res! A vegades he arribat a pensar si els nostres fills són més conservadors o retrets amb la conducta eròtica que no pas ho havíem estat nosaltres o els nostres pares. Sempre ha estat complicat el sexe, però trobo que ho han problematitzat molt.

La teva àvia és la supervivent d'aquest món que evoques.

Havia escrit com cent pàgines dedicades a la meva àvia, que té una vida tan interessant com la del meu avi. La meva àvia recordava que quan es va proclamar la República es deia que una cosa que havia arribat sense sang acabaria amb sang. I això també es pot dir del 78. El fet que fos viva, no ha permès que jo ho interioritzés, més enllà de l'interès històric. Necessitava que fossin experiències meves, i potser perquè és viva, ho vaig acabar traient.

A la vida del teu avi, la guerra és fonamental.

Li va condicionar tota la vida i va treure partit dels guanyadors, com devia passar a tot arreu. A Sant Feliu no hi havia ni Falange. Hi havia quatre rics, però la majoria eren obrers del suro i el catalanisme era molt fort. En Patxot, que era un gran burgès, se'n va Suïssa i no torna, i en Gaziel va viure a l'exili interior. Quan arriben els franquistes han de buscar gent de missa i que tinguessin propietats. El meu avi, com que havia desertat i l'havien agafat, tenia carnet d'Ex-cautivo. Tot aquest món de privilegis i de violència sota la taula el tenia ben present. Ara també hi és, però potser no la coneixem tant.

Potser ara aquesta violència no és tan explícita. No hi ha pistoles tan evidents.

Quan van tancar els presos polítics vaig sortir a posar llaços i un home em va amenaçar amb una falç. Jo no vaig parar i ell va venir amb la falç a la mà i em va fer saltar les ulleres. Si no tens un exèrcit que saps que et defensarà tu no treus una falç a un paio que està posant llaços. La pistola o la falç només és l'instrument de qui hi ha al darrere.

Tu, però, estàs satisfet amb què el teu avi fos un desertor.

El tio que és capaç de fotre el camp, quan el poder és tan arbitrari com era el que li havia col·lectivitzat els carros, té un punt d'admirable. Ara, el meu avi va ser valent marxant o va ser un covard que es va cagar a les calces per un bombardeig? De la teva vida, fins que no et moris, no en sabràs el resultat final.

Has fet les paus amb els teus pares i amb el teu avi?

Això ho explico al llibre quan la meva àvia em diu que si el meu pare bevia i jo dic que ara això ja m'entra per una orella i em surt per l'altra. El temps et fa reconciliar amb tot i amb tothom. Amb el temps vas passant pels mateixos llocs que van passar ells i els vas entenent millor. També és llei de vida. Si això t'ho planteges com un combat o una relació d'enemistat, per llei de vida acabes guanyant tu perquè ells es moren. De la mateixa manera la meva filla m'acabarà guanyant. És molt bèstia, però tu acabes tenint el privilegi d'estar viu. És molt bèstia, però pel fet d'estar viu ara es publica Una família i no El quadern gris, que li dona mil voltes.

El temps et fa reconciliar amb tot i amb tothom

Toni Sala Escritor - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

I jo que tinc la sort de poder-lo llegir.

Però d'aquí a cent anys faran coses molt bones i ens les haurem perdut. Giorgio Agamben diu una cosa que m'agrada molt. La gent diu que escriu per al demà, però ell diu que no escriu ni per avui, ni per demà, que ell escriu pels morts. És una perspectiva molt maca.

Durant el confinament vas escriure un diari al teu blog. Tens idea de publicar-lo?

Això dependrà de l'editora, però tinc idea de tancar-ho. En un moment donat vaig aturar-ho, perquè pensava que ja no donava per més. Com que qualsevol dia em cridaran per la vacuna, penso que serà un bon moment per tancar-ho. Ara, potser té sentit després de temps publicar-ho.

He de confessar que em va ser molt útil la lectura.

Com en El cas Pujol, el sentit era aquest, un acompanyament. Hi ha moments en què es creen com buits. La premsa i tothom estava a veure-les venir. I vaig escriure perquè creia que el que em passava a mi segur que li passava a molta gent. Escrius i penses que segur que algú et llegirà. Escrius per no estar sol. Ara veiem, amb perspectiva, que es van passar molt amb el confinament. No sabíem què teníem al davant, però és que anàvem a llençar les escombraries amb guants! Tothom va seguir, d'una manera vergonyosa, les prohibicions per més injustes que fossin. A mi em van arribar a esbroncar per treure el gos, perquè l'alcalde de Sant Feliu va arribar a limitar fins on podies anar amb el gos. De fet, és una cosa que ens passa als catalans, com menys poder tens, més necessitat tens de fer-te l'amo. Ens va ser molt útil per entendre determinats processos històrics. Per exemple, com estàs de desprotegit davant dels veïns si hi hagués una persecució política més gran.

I que fàcil és acotar el cap i participar de la repressió.

En aquest país tenim una tradició tan gran de repressió que ens encanta que ens manin! Ser manats i manar. Manant, el mediocre té una causa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat