Passa sovint. És diumenge, no pots sortir del teu municipi, els bars estan tancats i, a més, no tens amics. Condemnat per la comoditat i el confort irreal que t'ofereix el sofà, decideixes invertir la tarda del teu únic festiu en engolir l'últim producte, per bo o dolent que sigui, que t'ofereix Netflix, aquella plataforma que, tot i ser inferior a les seves competidores en molts sentits, sempre acaba trobant la manera de captar el públic mainstream. L'última obra que mereix la teva atenció, potser pel seu títol digne d'una cançó de punkpop del 2007, és Todos Mis Amigos Están Muertos, una producció polonesa dirigida i guionitzada per Jan Belcl. Destacar el nom del creador del film és pura formalitat, i és que fins ara aquest director de 29 anys amb cara de no haver-se fet el llit en sa vida no havia gravat res transcendent. Aleshores, però, apareix Netflix i, per algun motiu difícil d'endevinar, converteix en realitat la seva fantasia adolescent, una pel·lícula que coqueteja amb el gore, la pornografia barata i l'humor absurd dels films de sèrie B. Contra tot pronòstic, la fórmula funciona i el film escala a les primeres posicions dels rànquings de la plataforma. Tan fàcil com això.

De què va?

Començar una pel·lícula pel final només pot implicar dues coses: o la trama avança per tal de fer-te creure el què no era, o el desenvolupament de l'acció és tan potent que el desenllaç acaba perdent rellevància. En el cas de Todos Mis Amigos Están Muertos, doncs ni una cosa ni l'altra. El film arranca quan dos inspectors de policia arriben a una casa plena de cadàvers. Literalment. Hores abans, desenes de joves polonesos sortits, drogats i més alcoholitzats que Rita Barberà la nit de Falles han celebrat una macrofesta per donar la benvinguda a l'any nou. Però la cosa no ha sortit bé, i és que tots han acabat morts.

A partir d'aquí, i com si es tractés d'una barreja entre Una serie de catastróficas desdichas i Destino Final, la missió del film és mostrar-te amb tota mena de detalls com l'han acabat cascant els integrants de la festa. La primera mort és un accident fortuït, però el que passa a continuació respon a la lògica de l'acció-reacció.

Però la miro o no?

Hauries de mirar la pel·lícula? La resposta probablement és no. Todos Mis Amigos Están Muertos és l'obra que tot adolescent de 15 anys vol mirar amb els seus amics i la noia que li agrada. Un festival de sang i sexe on el desenvolupament dels personatges, el guió o les bromes —per dir-ne d'alguna manera— tenen una importància mínima. La gràcia, si és que en té alguna, és veure com el fanfarró mor asfixiat pel seu propi vòmit, com el nerd es penja amb unes llums nadalenques o com un mormó francès és sodomitzat per dues poloneses desbocades. Tot, vestit amb desenes d'arquetips masclistes, tan típics d'aquest tipus de films, i de recursos poc originals. És el que hi ha: la senyora madura que tots els nois es volen fer ja l'havíem vist a American Pie.

Però alerta. Si una cosa cal reconèixer, és que aquesta espiral eroticofestiva té la capacitat d'atrapar-te des del minut u, potser perquè de tant en tant tots necessitem tornar a aquell moment en què ja no érem nens però tampoc adults, un moment en què la nostra màxima preocupació era correspondre a les exigències de les nostres hormones. Hi ha qui argumentarà que Todos Mis Amigos Están Muertos és un homenatge a la comèdia negra i els slashers dels noranta. Ho dubto. La pel·lícula és una merda, però a vegades, quan és diumenge i no tens per millor per fer, ve de gust menjar-se'n una de ben grossa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elionor d'Aquitània i Enric II (Abadia de Fontevraud)
HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA Elionor d'Aquitània: dues voltes reina, rebel i insubmisa Ana María Iglesias Botrán