A la Lillian, la protagonista de The Sweet East, tot li és igual. Fins i tot l'hi tira en cara un dels personatges amb qui es creua en el seu sòrdid viatge per les anomalies sistèmiques dels Estats Units: i és que el seu rostre impertorbable, que amb prou feines somriu en l'esdevenir de les escenes, és segurament el més recargolat d'aquesta road movie indie amb aires de coming-of-age que pretén ser una crítica ferotge a la passivitat de la societat americana. O com a mínim aquesta és la sensació que queda quan apareixen els crèdits, perquè diguem que no és una pel·lícula fàcil de digerir i que ofereixi conclusions mastegades.
El relat, que s'estrena aquest dimecres, comença entre llençols adolescents durant un viatge escolar a Washington D.C., on la Lillian (Talia Ryder) té relacions amb un noi de classe. Després es veu un grup d'alumnes trempats que tenen ganes de menjar-se el món. Però la Lilly no és igual que els altres ni presenta les mateixes característiques esbojarrades de qualsevol altra hormona amb potes; al contrari, analítica i perspicaç, sembla no estar d'acord amb el que el món té preparat per al seu perfil de classe humil. I de sobte té la possibilitat de fugir de l'excursió amb un grup de punkies irreverents, a qui s'uneix gairebé sense pena ni glòria, iniciant un viatge que la portarà de passeig per diferents estrats socials i ideològics, però sempre des d'una apatia juganera que trastorna als seus interlocutors (i al mateix espectador).
Com si es tractés d'un conte de fades, i amb una estètica que recorda al cinema dels 80 —evocant aquesta sensació nostàlgica que qualsevol temps passat sempre va ser millor—, aquesta crònica pintoresca i extravagant desmunta la superioritat nacional. Des d'un grup de supremacistes blancs a comandos islamistes o un parell d'esnobs intel·lectuals de l'elit cultural americana —amb un repartiment fabulós de secundaris liderat per Jacob Elordi o Ayo Edebiri—, la pel·lícula radiografia alguns imperatius de la societat americana que, vistos amb la perspectiva adequada, freguen la ridiculesa i permeten analitzar la moguda sense la pressa que dona l'actualitat, recreant-se lentament en les seves contradiccions. En aquest sentit, el personatge de la Lillian és alguna cosa així com una heroïna costumista que passa de puntetes per la tragicomèdia en la qual es converteix el seu viatge, mostrant les incongruències estructurals d'un país que es vanagloria de ser la garantia suprema de la llibertat, però que peca del contrari.
La pel·lícula radiografia alguns imperatius de la societat americana que, vistos amb la perspectiva adequada, freguen la ridiculesa
Per això la protagonista es mostra impàvida als sentiments propis i aliens i sembla estar profundament immunitzada contra tot, convertint-se segurament en el conillet d'índies perfecte. Perquè escollir un subjecte passiu per firmar aquesta crònica accentua l'extravagant de la travessia i permet ressaltar les incoherències del país en el qual es reflecteix el món sencer, desmitificant les seves costures. Però alhora, la Lilly s'alça com el contrapunt descarat que posa entre les cordes a l'establishment fins al punt de trasbalsar al personal, exemplificant que la por no ha de ser l'única resposta davant la realitat hostil de la nació.
Ho repeteixo perquè em sembla important per al seu gaudi: no és una pel·lícula fàcil. Passen moltes coses a la trama, el ritme és frenètic i la crítica audaç, però la divisió en diferents capítols pot desorientar aquell espectador que s'assegui a la butaca amb la intenció de veure una comèdia rocambolesca i psicodèlica per passar l'estona. Es requereix una sensibilitat concreta i una voluntat crítica per poder gaudir de més d'hora i mitja de trajecte, i per comprendre què és el que ha mogut al director Sean Price Williams a dissenyar una al·legoria despietada sobre la crueltat, l'absurditat i la reprovació del seu propi país.