Fins i tot en aquell moment en què encara no estaven en la primera línia del rock'n'roll, The Hives mai no van voler passar desapercebuts. Hi va haver una època, sobretot amb el boom del rock escandinau a finals dels noranta, en què sovint els va tocar el paper de teloners. Ho van fer amb un bon nombre de bandes, moltes d'elles paisanes. I d'aquest duel, que es prenien com un desafiament, sempre sortien victoriosos. Per això, un dels seus discos es titulava Veni, Vidi, Vicious i un altre Your new favourite band (van treure aquest recopilatori quan en teoria encara no havien fet mèrits per tenir-ne un).
En aquest afront davant d'altres pistolers —com en les pel·lícules de Ford, Peckinpah, Huston o Leone—, els Hives disparaven primer. Eren més ràpids, més audaços, més espavilats, més irònics. El rival sempre queia sobre la sorra; mentre, ells se'ls miraven amb aires de superioritat. Anaven un pas (o més) per davant. Ho feien amb una fórmula única i molt original. Amb una imatge allunyada de l'estereotip del roquer tal com la coneixem, amb molta barra i supèrbia. I, sobretot, amb una arma infal·lible i poderosa que de vegades oblidem (i que és cert que posseïm): el sentit de l'humor. Els suecs li treuen punta a tot. De fet, són els primers que es riuen de si mateixos (una voluntat la mar de sana). Al seu nou disc, The death of Randy Fitzsimmons, frivolitzen sobre aquest ser anònim que els escriu les cançons decidint el seu destí. Un Randy que enterren, no sabem si perquè no els serveix o, més senzill encara: no existeix i se l'han inventat. Amb la qual cosa, i sense que serveixi de precedent, ens prenen el pèl a tots. I nosaltres, òbviament, ens ho empassem.
The Hives han tingut un llarg hiatus discogràfic, prop d'una dècada sense donar senyals amb cançons noves. I quan han tornat a agrupar un nou lot, ho han fet com antany: a tret fix i a per totes. Amb aquesta barreja atòmica de rock'n'roll, garage i punk. Més de la meitat de les mateixes són carn de canó de directe: es poden corejar i tenen energia. Per a la seva nova (i esperada) gira només faltava comprovar dues coses; si el seu cantant anava a parlar tant entre cançó i cançó, i si continuaria amb aquesta sintonia deixant anar allò tan graciós de "senyoretes, senyors i tots vosaltres". Efectivament, l'edat no ha apaivagat aquest impuls. Parla com una cotorra i no ha canviat la manera en què presenta les cançons. Encara que en el fons això és igual, quan toquen i premen l'accelerador, són imbatibles. Allò altre forma part del circ, de la seva pròpia cerimònia.
Quan toquen i premen l'accelerador, són imbatibles
No hi ha dubte que Pelle Almqvist és un paio llest, ell és l'encarregat de dirigir el sarau. Apareixen vestits amb uns vestits inclassificables amb llamps i notes musicals que es tornen fluorescents en la foscor, ataquen d'inici amb una de nova (Bogus operandi), però immediatament van al filet del seu repertori: així seguides Main ofender i Walk idiot walk. N'han tingut prou amb un sospir per posar allò com una caldera. El seu predicament és que no hi ha silenci en un concert de The Hives. I així és, ho compleixen al peu de la lletra. Pelle saluda amb elegància als que són a la part de dalt de la sala, pren el ventall que li ofereix una seguidora, dona puntades de peu a l'aire com Elvis i Bruce Lee, riu amb la mateixa malícia que el Joker (algú a la sortida em va dir que Pelle és un actor, i clar, no li falta raó). Els seus companys de grup li segueixen el joc, cadascú sap el rol que té i ocupa.
Amb Hate to say I told you so arriba el caos, és un deliri, el carismàtic vocalista acaba surfejant sobre el públic, un xut de gasolina fins a arribar al tram final amb Countdown to shutdown, una de les que acaben d'aterrar en el repertori i que ja és un himne. La cantem com si portéssim tota la vida taral·lejant-la. El colofó el posa el ritme de Come On! (poques vegades una cançó tan bàsica va provocar tant entusiasme) i Tick tick boom, un tema que té una funció: rescatar somriures i convocar abraçades.
