La puntuació, la gran desconeguda. Més enllà de la coma que separa les enumeracions (que sembla que tothom sap més o menys com funciona), generalment tractem els signes de puntuació amb certa inseguretat. Però, com sempre, especialment si parlem de llengua, només necessitem unes nocions bàsiques i, després, practicar i jugar una mica amb els textos.

Primer de tot, i molt important, si no volem anar pel món assassinant les frases amb comes o signes de puntuació criminals, hauríem de tenir clara l’estructura de l’oració. Existeix una jerarquia que hem de respectar, en la qual el verb és el rei de la frase i, per tant, no podem separar-lo dels complements regits o del subjecte (La Marta m’ha enviat una carta). D’aquest grupet privilegiat en diem matriu oracional. Aquesta matriu oracional no es pot trencar mai, però sí que es pot separar momentàniament amb alguns elements identificats amb un parell de comes (La Marta, una amiga de l’escola, m’ha enviat una carta). També introduirem amb comes o altres signes de puntuació les oracions subordinades (La Marta m’ha enviat una carta, però no vull llegir-la). I opcionalment també podem marcar els complements no imprescindibles del verb: Avui (,) la Marta m’ha enviat una carta. Si ens posem creatius i volem trencar la pau i l’ordre de la nostra matriu, les comes també ens ajuden a indicar-ho: Ja n’he rebut sis, de cartes de la Marta!

Per últim, s’ha de dir també que sí que és cert que les comes són les nostres amigues, però no cal abusar-ne si són opcionals, perquè enfarfeguen el text si n’hi ha massa. 

Posa't a prova!