A vegades és un moment, una escena que t’ho fa veure. A vegades s’allarga durant mesos i te’n fas a la idea progressivament. Però hi ha un moment, com un clic de dues peces que no acabaven d’encaixar, i que finalment encaixen, en què t’adones que ja no ets jove. O ja no ets tan jove. I ja no ets, ni de tros, dels més joves. Jo me’n vaig adonar de sobte, com si fes dies que no m’hi hagués fixat bé. Com quan al Penedès vas despistat amb el cotxe per mil coses i no t’adones que d’un dia per l’altre als ceps hi han brotat pàmpols. I deixa de ser tot erm i fosc i sec. 

Hi ha un moment, com un clic de dues peces que no acabaven d’encaixar, i que finalment encaixen, en què t’adones que ja no ets jove

La joventut és un gran valor, en els temps que corren. Associada a la bellesa funciona com un capital social preuadíssim. No em faré pesada ara amb això, que ja ens adonem tots que, vulguem o no, el món ens fa lluitar contra los (siete) signos del envejecimiento. Tapar el pèl blanc, refermar pells, parpelles caigudes, varius i calvícies. Aquesta idea, tan sabuda i explicada, m’ha sorprès en dues pel·lícules de terror recents. Aquesta idea, però portada a l'extrem (que al final, la ficció ens interessa per això, pels extrems). Una és X, dirigida per Ti West. Un grup de joves lloga una caseta (que forma part d’un ranxo) per gravar una pel·lícula porno. Som a finals dels anys setanta i el seu acte és de transgressió i de llibertat. Els propietaris del ranxo són una parella d’ancians que generen incertesa des del minut zero. Uns encarnen la joventut, el vigor, l’entusiasme. Tot el que sembla que sempre hem de desitjar. Els altres viuen l’estadi previ a la mort. Vells, malalts, dements i sols. No vull explicar gaire més, que no us la vull destrossar, però el film regala sang i fetge. I imatges pertorbadores de cossos fràgils i grisos fent l’amor desesperats, perseguint allò irrecuperable. 

Uns encarnen la joventut, el vigor, l’entusiasme. Tot el que sembla que sempre hem de desitjar. Els altres viuen l’estadi previ a la mort. Vells, malalts, dements i sols

N'hi ha una altra, La abuela, de Paco Plaza, que ens parla subtilment de les cures i de la dependència. De la responsabilitat sobre la gent gran i les renúncies que ens suposa. A la pel·lícula, l’únic familiar de l’àvia és la seva neta, que fa de model a París (evidentment no és casual, pel culte a la bellesa i la contraposició amb un cos decrèpit) i per a cuidar-la atura tots els projectes, que també vol dir perdre les oportunitats que suposa desaparèixer temporalment del panorama. Que bonic quant veiem que vol ser amb la seva àvia, però alhora no vol deixar de ser a la seva vida. La història parla de la pervivència d’alguna cosa més enllà del cos i que sempre busca instal·lar-se al cos idoni (intento no arruïnar-vos-la). El mal, altra vegada, l’encarna una àvia esquelètica que no obre la boca en tota la pel·lícula i que és capaç de generar tendresa i llàstima i alhora una por visceral. D’aquí, per mi, la sorpresa i la subversió dels films: els més vulnerables són els que fan de dolents. La por, justament, la generen els més desvalguts. I per això és una por que funciona tan bé (com quan l’encarnen els nens). Al final, totes dues pel·lícules parlen del mateix: del terror inevitable de la vellesa. D’un enyor dolorosíssim. De la por d’acostar-te a l’abisme i no poder-ho suportar.

Sempre hi ha algú ocupant el teu lloc. Sempre hi ha algú descobrint allò que ja has descobert

Fa unes setmanes vaig ser a la UAB, on vaig estudiar. Una de les gràcies de la UAB és que sempre que hi tornes està tot igual, com si entrar-hi fos descongelar un record de fa més d’una dècada. Els estudiants d’ara seuen al pati de lletres i fumen. Fan el que feia jo fa quinze anys quan estudiava Filologia Catalana i em semblava que no era veritat el que em deien llavors, que aquells eren els millors anys de la meva vida. Sempre hi ha algú ocupant el teu lloc. Sempre hi ha algú descobrint allò que ja has descobert. A l’aula de l’institut, a la discoteca, a una platja a mitja tarda. Potser ve d’aquí, la pena, de tot allò que ja no et queda per encetar. I té sentit, que el cinema explori aquesta por, perquè ens hi arrapem tant com podem, però és l’únic que no podem aturar. Em fa pensar en Dorian Gray. I en la Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà. Per al protagonista, viure eternament (en porta gairebé mil, d'anys) és la pitjor de les condemnes. Perquè ja no existeix res ni ningú del que ha estimat.