L'editorial Albí ha publicat La terra sagna. L'1 d'octubre dels poetes. 106 poemes per la llibertat, una antologia de textos poètics dedicats al referèndum. El més impactant és que entre els autors hi figuren alguns dels més destacats poetes catalans: Enric Casasses, David Jou, Marta Pessarrodona, Ponç Pons, Olga Xirinacs, Eva Baltasar, Víctor Obiols, Josep Pedrals, David Castillo, Celldoni Fonoll, Francesc Gelonch... Alguns dels pesos pesats de la poesia catalana se sumen a aquest llibre que es planteja com un homenatge a Roger Español. I gairebé tots ells ho fan amb poemes inèdits, que tan sols podem trobar en aquesta publicació. Malgrat tot, els editors han volgut col·locar els poetes en peu d'igualtat i han estat ordenats per estricte criteri alfabètic.

Resistència als col·legis

L'element dominant d'aquests poemes és, sens dubte, el cant a la resistència. Ho expressa clarament Josep-Francesc Delgado a "L'urna i l'espurna":

Has robat l'urna

però mai no podràs robar

de la ment el pensament;

del cor, l'espurna".

La força d'un poble

Molts dels poemes són un crit a la força de la gent en aquella jornada. El poema d'Eva Baltasar, "Això que fem créixer", acaba així:

"Això que fem créixer tan blau és un bosc

portem en ell la sang de l'àliga i el drac

del verro i dels tions dels monstres defensors

de cada pic i platja de cada petit castell

no hi ha recés no hi ha topall no hi ha temor

això que creix ara i aquí és molt més fort".

El dolor

Però sens dubte la marca de la repressió patida després de l'1 d'octubre ha deixat un impacte fort. I en molts poemes més que el triomfalisme hi predomina l'amargor. Hermínia Mas escriu "Volia parlar de l'alegria de votar, però he de parlar de la por". I Josep Pedrals mostra la seva indignació per la repressió al seu poema "Estado de derecho":

"La llei m'espera rere d'una porta

i els carcellers la van canviant de lloc

perquè no hi vegi escapatòria

i acati l'arbitrarietat del joc.

Pendent d'aquesta llei fantasmagòrica

que, servicial i urgent, no és ben bé enlloc

i és just on els convé a aquells que m'envolten

amb llurs decrets que encerclen com un foc".

La llum al final del túnel

A desgrat de tot, alguns poetes volen fer un crit d'esperança, com Antònia Vicens, amb un text dedicat als Jordis:

"Maliciosos       ens volen abocar

a un silenci     vermell

a una nit de boira      eterna   no saben

que tenim    un ou

antic de paraules    que

constantment

genera    aigua i estrelles

per a l'esperança".