Hi ha projectes musicals que es mantenen fidels a una fórmula, i d’altres que es reinventen contínuament. Tame Impala, una de les formacions més rellevants i influents d'aquest mil·lenni, formen part del segon contingent. Projecte gairebé unipersonal, l’australià Kevin Parker va formar el grup a finals dels anys 2000. En aquells inicis eren una banda de guitarres psicodèliques liderada per un jove adolescent sobrat de talent que gravava els seus viatges sònics a l'habitació de casa. 

Tame Impala són arquitectes d'un so sofisticat, produït fins al detall, capaç de barrejar ball, introspecció i glamur pop. Una evolució que ara culmina amb la publicació de l'àlbum Deadbeat

Dues dècades després, Tame Impala són arquitectes d'un so sofisticat, produït fins al detall, capaç de barrejar ball, introspecció i glamur pop. Una evolució que ara culmina amb la publicació de l'àlbum Deadbeat, disc que va arribar a les botigues el passat 17 d’octubre, amb el que han trencat cinc anys de silenci.

Sembla que només vas enrere, però no pares d'anar endavant

Tame Impala es van presentar en societat l'any 2010 amb Innerspeaker, un àlbum de so expansiu que trobava els seus referents en el rock psicodèlic dels anys seixanta del segle passat. Si no era un àlbum perfecte, es quedava ben a prop. Exquisidesa i sublimació que van assolir dos anys després amb Lonerism (2012). Un dels millors discos del mil·lenni? Sense cap mena de dubte. En el segon treball dels australians, la melodia i els sintetitzadors guanyaven protagonisme, fórmula imbatible amb què van modelar clàssics instantanis com Feels Like We’re Only Going Backward.

Exquisidesa i sublimació que van assolir dos anys després amb Lonerism. Un dels millors discos del mil·lenni? Sense cap mena de dubte

Currents (2015) va ser la inevitable davallada després d'haver fet cim. Un disc poc encertat en què van apostar per abandonar definitivament el rock per cedir tot el protagonisme al pop i l'electrònica. És el pitjor disc en el seu currículum fonogràfic i, així i tot, el bo d'en Kev va ser capaç de compondre temacles com The Less I Know the Better. La següent entrega, The Slow Rush (2020), recuperava el talent i la genialitat creativa dels australians. Nova col·lecció de temes que explorava el pas del temps i la nostàlgia. Parker jugava amb guitarres oníriques, orquestracions i veus processades per convertir les seves obsessions en paisatges sonors on voler refugiar-te eternament.

Un geni que no té por de créixer

Feia cinc anys que no sabíem res de Tame Impala. Un lustre que, en un era en què tot és urgent i immediat, pot semblar una eternitat. I quan el seu nom començava a ser el record d'aquell grup genial que tempos enrere ens havia obsequiat amb un parell de discos extraordinaris, Kevin Parker ha ressuscitat el projecte amb Deadbeat, un disc que troba el seu far inspiracional a la cultura bush doof i les grans festes raves celebrades en paratges en mig del no-res. Amb aquest disc he pretès convertir Tame Impala en una mena de rave primitiva del futur”, ha declarat recentment Parker.

Tame Impala no és un grup rock psicodèlic, ni de pop oníric, ni d'electrònica evasiva, Tame Impala és l'univers en què voldries exiliar-te

Musicalment, Deadbeat aposta per la pista de ball amb capes i capes de sintetitzador. Les lletres giren al voltant del desencant, del “no he fet les coses bé” o la ressignificació d’una vida que ha de continuar. El pla és clar: deixar de ser només projectes de recerca i emoció, i deixar-se arrossegar per la festa rave. No és el millor disc dels australians, però sí que torna a evidenciar un geni creatiu, el de Parker, que no té por de créixer, encara que pel camí vagi fent algunes passes en la direcció equivocada. Perquè Tame Impala no és un grup rock psicodèlic, ni de pop oníric, ni d'electrònica evasiva, Tame Impala és l'univers en què voldries exiliar-te.