L'escriptor Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) és un dels escriptors més prestigiosos de la literatura gallega actual, a la qual ha contribuït amb narrativa, assaig i teatre. Guardonat amb el Premi Nacional de Narrativa de les Lletres Espanyoles l'any 2013 per Trece badaladas, també és col·laborador de diferents mitjans de comunicació i un bon coneixedor de la política i la realitat catalana. L'any 2014 va rebre el Premi Internacional Joan B. Cendrós. Ara acaba de publicar Un senyor elegant (Més Llibres/Alianza), una novel·la de no-ficció al voltant de la seva recerca sobre Ramón Baltar, eminent cirurgià membre d'una família distingida que, alhora, va ser un home clau en la resistència contra la dictadura franquista. Hem parlat amb ell aprofitant la publicació d'aquest llibre.

Pel lector català, el seu llibre pot ser molt interessant per descobrir o redescobrir Galícia. Tinc la sensació que és la nació peninsular més desconeguda i, alhora, la més sotmesa als tòpics.
En primer lloc, cal veure com és l'experiència lectora. És a dir, si el llibre funciona narrativament, que és el que pretenc, o no. Això és, per mi, el més important. Dit això, el que dius de la percepció i la idea de Galícia que pot tenir un lector català passa que, usualment, la percepció que tenim dels altres països és a través de les institucions que projecten una imatge. En el cas català, abans i tot de tenir institucions pròpies, Catalunya projectava una imatge a través de les seves elits. En el cas gallec, havent desaparegut les seves elits, l'única imatge que podia projectar és a través la força de treball dels emigrants i el que es projectava era una imatge antropològica. Galícia té una marcada cultura antropològica. I només hi havia això en absència d'una veritable expressió nacional, políticament i ideològica elaborada. L'única imatge possible de Galícia era la que projectava l'estat espanyol o els emigrants. El que explica el llibre és una història explicada des d'aquí, descolonitzada, obviant els estereotips. Em nego a acceptar la idea d'haver de trencar estereotips que creen altres. Seria entrar en el joc colonialista. No soc perifèria de ningú, i a qui li agradi bé, i si no, també.

Galícia va tenir, però, una elit intel·lectual pròpia en diversos moments, i uns referents nacionals com podria ser, a partir d'ara, Ramón Baltar.
Hauríem de parlar de la capacitat de la literatura per instaurar referents o modificar la nostra visió de les coses. Sempre he fet ficció i sempre he considerat la literatura com un món autònom en si mateix, sense necessitat de buscar justificacions a fora. Soc conscient que la ficció es nodreix de l'experiència personal i social. Ara bé, en aquest cas, pot ser que fruit d'aquest llibre s'instauri un nou referent en la societat gallega i, en la mesura que sigui llegit fora de Galícia, arreu. Un referent que expressa, efectivament, la continuïtat històrica d'unes elits intel·lectuals des del segle XIX, quan amb la guerra contra el Francès, la Junta del Regne dirigeix autònomament la resistència i la guerra. Ho fa d'una manera absolutament sobirana i independent. Això té la seva continuïtat quan s'estableix la divisió provincial que esquartera Galícia en quatre províncies, i l'any 1846 esclata la revolució gallega. És la primera vegada que les elits formulen un pensament sobirà i anticentralista, contra l'espoli, tal com ho qualifiquen, de la Cort. Però, com bé deies, són elits intel·lectuals. Aquesta ha estat la nostra debilitat històrica.

Per què?
Són elits intel·lectuals sense una base social forta. A diferència de Catalunya, on hi havia un empresariat fort que necessitava defensar els seus interessos, a Galícia la burgesia era majoritàriament forana, en bona part, catalana. Aquesta emigració catalana, basca o de la serra de Cameros, a la Rioja, van tapar el buit deixat per les classes altes gallegues emigrades a la Cort. Aquesta burgesia instal·lada al país entre finals del XVIII i principis del XIX triga a identificar els seus interessos amb els interessos de Galícia.

Em nego a acceptar la idea d'haver de trencar estereotips que creen altres

D'on surt la idea d'escriure un llibre sobre Ramón Baltar, un personatge aparentment sense història i ocult durant tants anys?
Arran d'altres llibres anteriors, buscant el passat de la meva ciutat i de la meva família paterna, em vaig tornar a topar casualment amb la família Baltar. Vaig pensar escriure un llibre de poca envergadura sobre aquesta família que tenia una història plena d'anècdotes molt interessants, sense sospitar que fos un llibre que em permetés fer un treball literari com aquest. Finalment em vaig posar a escriure el llibre i si bé al principi començo a investigar una família que arrenca al segle XIX, que és el que havia de ser el llibre, a partir d'un moment determinant de l'escriptura del llibre vaig desvelant un personatge que estava realment amagat. El llibre ha estat al final el desvelament d'un personatge que, forçat pel franquisme, s'havia mantingut ocult fins i tot pels seus mateixos fills. Malgrat tot, va ser un personatge que va guardar tots els seus papers, inclús aquells que el comprometien políticament. Ell mor l'any 1981 i jo començo a escriure el llibre l'any 2019, trenta-vuit anys després. És a dir, si jo no m'hagués trobat un dels seus fills i m'hagués interessat per la història familiar, no hauria picat l'ham i la seva història s'hauria perdut. El que faig és desvelar un personatge que no vaig conèixer. Avui encara dono voltes per què va fer tal cosa o tal altra. Jo he transformat Ramón Baltar en figura literària, però per a mi és com si l'hagués conegut!

Va deixar els seus papers esperant algú com vostè...?
Crec que els va deixar, sobretot, esperant que els seus fills s'hi acostessin. Però van passar trenta-vuit anys fins que vaig començar a investigar i, pel camí, van morir alguns dels seus fills. Estic segur que ell tenia el desig que els seus fills —especialment els mascles— reconstruïssin la seva història, per a ús familiar. Ell realment no va ser un polític o una figura pública. Va ser una persona molt militant i compromesa, però mai va voler ser una figura pública, fer carrera política —i això que l'hi van proposar— o aparèixer com un referent de res. Ramón Baltar va fer el que pensava que havia de fer.

Ramón Baltar va ser una persona molt militant i compromesa, però mai va voler ser una figura pública

Durant la seva vida va compaginar la professió de cirurgià amb la seva activitat de resistent clandestí, assumint riscos que el porten a la presó.
Caldria revisar el que va ser el final de la Guerra Civil. Hem assumit la crònica construïda pel mateix Franco, quan escriu: "La guerra ha terminado". El que explica el llibre és com els republicans exiliats i a l'interior, organitzats a través de la guerrilla, van continuar actuant amb la idea que els Aliats, que estaven lluitant contra Hitler i Mussolini, derrocarien Franco. Tota l'actuació d'aquesta resistència, que va existir, s'entén per aquesta estratègia. Ells des de dins havien de provocar la crisi del règim militar i l'entrada dels americans. De fet, els americans van formar guerrillers espanyols al Nord d'Àfrica que van arribar a desembarcar a Màlaga i que havien de participar en una operació per envair Espanya. Els anglesos van pensar en algun moment a introduir guerrillers per les ries gallegues. Finalment, va ser Churchill i el seu ambaixador Hoare els que van executar la política de col·laboració amb Franco, traint els republicans espanyols. Cal situar el compromís i l'expectativa de gent com Ramón Baltar en aquest context. Així té sentit la qüestió de l'atemptat contra Franco.

Com va afectar a Ramón Baltar i a gent com ell aquesta expectativa fallida?
El pacte entre Churchill, Roosevelt i Stalin va liquidar totalment la possibilitat de restablir un règim democràtic a Espanya. A Churchill li anava bé la dictadura espanyola, els americans hi acabarien pactant uns anys després i Stalin va donar per acabada l'estratègia armada del PCE, a través de guerrilles a l'interior d'Espanya, que Franco acabaria desmantellant completament i absolutament a finals dels quaranta. A Ramón Baltar no li quedava una altra cosa que col·laborar com a metge amb els guerrillers que van continuar lluitant sense una estratègia al darrere, tancant un cicle de la seva vida. A partir de llavors el que fa és resistència cultural, col·laborant amb el renaixement de la resistència cultural gallega i el trobem a les primeres iniciatives culturals i editorials en gallec. Es manté en aquest món, però està completament desesperançat. Com li va passar a la societat espanyola.

Diu que sent un gran respecte pels records dels altres. Al llibre hi ha molts records que van explicant-li diferents fonts.
És un llibre construït en dialèctica. Normalment l'escriptor de ficció escriu una història, inventa uns personatges, i la seva història i els seus personatges són seus. Ell s'ho talla i ell s'ho cus. Però, en aquest cas, vaig haver de construir una història i un personatge a partir del que em deien altres persones, fonamentalment els fills de Ramón Baltar. Fills i filles, gent gran, que em va anar facilitant papers, donant dades, testimonis... Vaig haver-lo de construir preguntant a un i a l'altre i, de fet, el llibre és la crònica d'aquesta investigació. El llibre és la idea que em vaig fer de Ramón Baltar i la seva història. Imagina't l'operació profunda que és que un estrany parli del teu pare. Que investigui, vagi preguntant per tot arreu, que remeni els papers que va deixar el teu pare. És una operació molt delicada i en aquesta dialèctica vaig haver de tenir molta cura i consideració. Per una banda volia explicar la veritat i, per l'altra, tenia límits. De fet, vaig sentir-me qüestionat en alguns moments perquè els fills em deien que no veien el seu pare fent això o fent allò altre. És un tema molt delicat.

És una novel·la de no-ficció escrita en segona persona.
Primer vaig pensar d'escriure-la amb una estratègia de narrador de ficció. Volia explicar aquesta història, però utilitzant un narrador de ficció, una narradora anomenada Celia, que investigués la història. Però va arribar un moment en què em vaig adonar que hi havia massa distància amb la història i el personatge. El meu fill petit em va dir que expliqués la veritat. Llavors el narrador va passar a ser jo, però com que el llibre explica la recerca vaig preferir que els meus passos fossin explicats des de fora. Ho havia fet en un llibre anterior, Sete palabras, on em narrava investigant la història de la meva família i la veritat és que em va donar una gran llibertat.

Què té d'especial Rianxo, un lloc d'on surten tant Ramón Baltar com el líder galleguista Castelao.
Tot el llibre és un microcosmos curiós. Comença a Padrón, una vila pròxima a Santiago, després es trasllada a Rianxo, un poble mariner i, especialment, a Santiago. És un triangle molt localitzat entre Santiago i les ries, un trosset de territori on hi ha un entramat humà molt ric. És sorprenent la quantitat d'històries i personatges en un lloc tan petit. Però, alhora és també una història molt europea, perquè els Baltar estan connectats, a través de la Institución Libre de Enseñanza, amb el regeneracionisme espanyol i amb els corrents del pensament alemany i, a través de la medicina, amb la ciència també d'Alemanya. Són personatges molt implicats al país, molt arrelats al territori, però, alhora, molt oberts al seu temps. De fet, explicant la història de Ramón Baltar passem per la història de Galícia, d'Espanya, d'Europa i de l'exili americà. La paradoxa és que una família tan arrelada a Galícia com els Baltar té una història europea afectada profundament per la història d'Espanya.

Què pot ensenyar Ramón Baltar a la Galícia actual i al nacionalisme gallec?
En la ideologia establerta per l'Estat, al gallec se li donava un rol ètnic. Els gallecs són camperols, mariners, pobres, sacrificats i emigrats. El galleguisme nascut a la postguerra, a diferència del republicà i el del segle XIX, inclús el d'esquerres, ha tingut un caràcter populista i molt marcat pels trets d'una societat destruïda, agrària i emigrada, desposseïda d'una elit. La identificació de Galícia amb els camperols i els emigrants ha arribat fins avui dia i és la que ha exportat i interioritzat el galleguisme. Aquest llibre desmenteix completament aquesta tesi i ens torna a connectar als gallecs amb el republicanisme gallec i el galleguisme republicà. Un galleguisme d'elit intel·lectual i, inclús, empresarial que va ser completament destruït quan s'estava formant com a nova classe dirigent. El projecte polític del galleguisme republicà va ser totalment i planificadament arrasat. Això fa que el lector d'avui descobreixi una Galícia diferent, amb gent que viatja, que juga a tenis, que té cotxes esportius... Una Galícia que no ens han explicat.

La identificació de Galícia amb els camperols i els emigrants és la que ha exportat i interioritzat el galleguisme

Ara ja no es podrà dir.
El que m'interessa, però, és si he aconseguit crear un artefacte que qui el llegeixi s'hi capbussi i ho visqui des de dins, d'una manera activa. Jo n'estic satisfet. Però, per mi, més enllà de l'efecte que pugui tenir a la societat gallega, m'interessa recuperar la figura del resistent basat en l'ètica. És a dir, Ramón Baltar és republicà i galleguista. Jo també ho soc. Però no és això el que m'interessa, sinó que es tracta d'una figura d'una força ètica enorme i, a més a més, té coratge. És valent per fer el que ha de fer. Penso que hem de tenir persones que ens causin admiració i a mi Ramón Baltar em genera admiració. El seu coratge ètic és el que més m'admira de la seva figura.

Exagerant potser, seria la contrarèplica d'un gallec, malgrat tot, com Franco.
(Riu) Al llibre explico dues trobades de Ramón Baltar amb Franco, precisament, i, alhora, hi ha un pla per matar-lo. És curiós. Hi ha tres moments de contacte amb Franco i tres moments de conflicte personal amb Franco. La darrera és quan publica un article a Triunfo sobre la sanitat a Espanya que genera disgust a la família Franco. El fet que Franco nasqués a Galícia, de fet, és conseqüència del procés històric del país. Des del moment en què el Regne de Galícia és escapçat al segle XV i la noblesa és obligada a traslladar-se a la Cort castellana, la classe dirigent gallega té un peu a Galícia i un peu a Madrid i la seva funció és servir l'Estat. Avui dia, encara bona part dels militars, jutges, funcionaris, etc. tenen cognoms gallecs. Famílies que podien haver complert el seu destí social a Galícia i que, com que no el van trobar, es van posar al servei de l'Estat.

Des del segle XV la classe dirigent gallega té un peu a Galícia i un peu a Madrid i la seva funció és servir l'Estat

Per acabar, com a bon observador de la realitat catalana, com veu la situació catalana després de les eleccions?
Veig que està en marxa una gran operació d'estat. Darrere de cada ull buidat, de cada cop de porra, de cada detingut, de cada empresonat, de cada llei que no s'anul·la, de tots els límits i murs, hi ha una operació d'estat per actualitzar la monarquia, amb el que això comporta. És a dir, un poder vertical militar i, al seu voltant, tots els interessos radicats a Madrid: interessos financers, empresarials, mitjans de comunicació i els dos grans partits. La distorsió que crea Vox i la demonització de l'independentisme català associant-lo a la violència és necessari per generar un clímax, el resultat del qual sigui una gran operació d'actualització de l'autoritat de l'Estat. I la situació catalana està tancada dins d'una gran operació d'estat al servei de l'actual Rei. El que va ser el 23-F per Joan Carles, per la legitimació d'un poder vertical borbònic-militar i de correcció del sistema autonòmic a través de la LOAPA, s'està tornant a preparar per a Felip VI.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat