Han hagut de passar sis anys perquè The Cure tornés als escenaris barcelonins, però ha valgut la pena. Robert Smith i els seus no han decebut durant un maratonià concert que s'ha allargat gairebé tres hores, però que no ha afluixat en cap moment. De fet, els ànims del públic, que pràcticament ha assolit el sold out del Palau Sant Jordi, tan sols han anat in crescendo a mesura que avançava la nit, quan a les portes de la matinada el grup ha ofert alguns dels seus hits més pop, que tothom coneix i aconsegueixen arrancar un ball fins i tot d'aquells més esgotats. In between days, Just like heaven i, és clar, Boys don't cry, han completat una nit inoblidable.
Però la banda britànica, que a poc a poc s'apropa al seu mig segle de vida, no ha limitat el repertori als clàssics. De fet, la primera meitat dels 165 minuts de concert ha volgut recordar l'origen del grup, amb un component gòtic seductor per a la seva fanbase més pura i entregada que ha assistit al concert vestida per l'ocasió i sense amagar-se. At night i A strange day, a més del ja mític A forest, han portat l'essència del que molts anomenen la trilogia d'àlbums goth que The Cure va compondre en plena erràtica i depressiva joventut per catapultar-los a l'adoració de tota una generació.
També hi ha hagut motius per a l'optimisme. I és que, entremig de l'eufòria per les simfonies fosques i desesperades, la banda ha compartit diverses novetats. Els fans, que esperen un àlbum nou des que Robert Smith i companyia van publicar 4:13 Dream (fa ja catorze anys!), han pogut tastar què els espera. And nothing is forever i A fragile thing han donat per vàlides les paraules del líder del grup, que ha assegurat que el pròxim disc serà "fosc i increïblement intens", una mena de retorn als orígens per a The Cure. Però no tot seran deliris suïcides, perquè en les noves melodies també hi ha un component molt madur i gens erràtic. Si tot el pròxim àlbum segueix aquest fil, surti quan surti, els fans podran estar ben contents. I, mentrestant, poden escoltar The Twilight Sad, l'artista convidat que ha encès els ànims i ha evidenciat amb la cruesa de la seva música per què The Cure és també el seu grup preferit.
El concert no només ha estat escandalosament brillant en la seva música, sinó que també per la seva posada en escena. A la seixantena d'edat, Smith canta i toca amb un posat absolutament adult (malgrat no poder evitar que, davant un públic entregat, se li filtri la seva habitual timidesa i incomoditat de nen petit); també Simon Gallup, que ha estat al grup gairebé des del principi, ha estat un protagonista silenciós però omnipresent sobre l'escenari. I, fora de l'escenari, tot reconeixement ha d'anar dirigit a Spider-Man: un espectador s'ha disfressat de l'home aranya i sorprès Smith durant la seva interpretació de Lullaby, amb les teranyines del videoclip replicades a la pantalla gegant. Ni el superheroi del còmic ha volgut desaprofitar l'oportunitat d'escoltar un autèntic superheroi de la música.