Turnstile són el grup del moment, però tu encara no els has escoltat. O potser sí. El 24 de novembre ompliran el Sant Jordi Club de Barcelona, un fet poc usual per a una banda de les seves característiques. O potser no. Idles ja ho van fer. Turnstile són el grup del moment i tu els hauries d'escoltar.

Hardcore punk líquid

Turnstile fan soroll. Són una banda de hardcore punk. Així que sí, fan molt soroll. Però, tot i que cert, l'etiqueta és tan reduccionista com afirmar que Lamine Yamal és tan sols un futbolista. D'acord, en els fonaments de la seva estructura sonora, trobem els manaments sobre els quals s'ha edificat l'estil: guitarres abrasives i seccions rítmiques que ressonen com una piconadora, ruptures de ritme abruptes i veus amenaçadores, tot i que el seu vocalista mai s'ha expressat amb el to de veu d'algú que s'ha passat la nit fumant Ducados i després ha fet gàrgares amb paper de vidre. Sí, en el seu teló de fons i veiem reflectits tots aquells grups de mascles musculats que actuen sense samarreta i brollen tants hectolitres de suor que amb només un concert seu es podria omplir el pantà de Sau: Dag Nasty, Crog Mags, Battery..., però aquests només ocupen un compartiment en la prestatgeria de la seva col·lecció de discos. 

Turnstile fan soroll. Són una banda de hardcore punk. Així que sí, fan molt soroll. Però, tot i que cert, l'etiqueta és tan reduccionista com afirmar que Lamine Yamal és tan sols un futbolista

Vivim en l'era dels gèneres líquids. Tot flueix. Tot acaba sent influència i referència. I Turnstile són paradigma en la confrontació i rebuig de dogmatismes. Aquest segurament és part del secret del seu èxit: fan hardcore punk, però la violència queda, no edulcorada, però sí matisada per la seva aproximació i flirteig a altres paratges sonors. Sona innovador, tot i que no ho és tant. Els afroamericans Bad Brains van ser una de les primeres bandes de hardcore punk i també van ser un dels primers a experimentar amb ritmes com els del reggae. Després vindrien els suecs Refused per fer del hardcore un cap de provatures sense límits. I només una mica més tard, At The Drive-In, que en la seva psicotròpica mutació a The Mars Volta es van enfilar en les branques de la psicodèlia i els ritmes llatins més al·lucinògens. Turnstile, que recorden a tots aquests (i a Suicidal Tendencies, a Jane's Addiction, a Rage Against the Machine), són la següent baula en aquesta cadena evolutiva, ells incorporant préstecs del pop new wave, el soul i el funk. El seu tema Seein' Stars no desentonaria per a res en el repertori d'algú com Steve Lacy. Molt més gràfic resulta entrar en la llista de recomanacions a Spotify del seu cantant, trobant indiscriminadament temes de Minor Threat i Prince, Nina Simone, Neil Young, Lauryn Hill, MC5, Frank Ocean, Dead Kennedys, Sade... El cubata sortint de tot això és Turnstile. 

Vivim en l'era dels gèneres líquids. Tot flueix. Tot acaba sent influència i referència. I Turnstile són paradigma en la confrontació i rebuig de dogmatismes

Nascuts a Baltimore ciutat de la icònica sèrie The Wire, fa quinze anys; Brendan Yates (veu), Pat McCrory (guitarra), Franz Lyons (baix), Daniel Fang (bateria) i Meg Mills (guitarra) -combo que, guapos i esvelts, semblen sorgits d'una versió alternativa d'un anunci de Tommy Hilfiger-, fins ara han publicat quatre discos. Els dos primers: Non Stop Feeling (2015) i Time & Space (2018), són bons; els dos darrers: Glow On (2021) i Never Enough (2025), espectaculars. Turnstile són el grup del moment, però tu encara no els has escoltat. O potser sí. El 24 de novembre ompliran el Sant Jordi Club de Barcelona, no te'ls perdis.