No deu ser gens fàcil representar una obra en un escenari circular, a l’aire lliure i envoltat d'arbres, però a la companyia de teatre Parking Shakespeare sembla que no els atura cap repte. Fins al 30 de juliol presenten una adaptació de Ricard III al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona.
Sumant les morts
Ricard III és una de les tragèdies més representades de Shakespeare. Narra com el fill dels Ducs de York, que se’l descriu com una persona mal formada, es converteix en un assassí per poder ocupar el tron que pertany a son germà, el rei Eduard IV. Adrià Diaz encarna el paper de Ricard III amb una precisió en els gestos i en l’expressió de la ira i de la frustració impecables. Ara bé, en aquesta obra apareixen gairebé trenta personatges i la companyia només se serveix de deu actors i actrius. Això significa que molts d’ells fan més d’un i de dos papers, quelcom admirable perquè en qüestió de pocs segons fan un canvi de xip molt dràstic. Per exemple, José Pedro Garcia Balada, en escenes consecutives, passa de ser el Duc de Buckingham, que mostra una actitud infantil i innocent, a ser Lord Stanley, un tartamut que provoca certa esgarrifança, però fa molta gràcia.
Realment, l’hora i mitja que dura l’obra te la passes rient. Tots els personatges són una paròdia molt encertada del seu paper. A més, l’attrezzo està molt ben resolt perquè empren recursos que fomenten aquesta actitud satírica. Un clar exemple és l’ús de pilotes de bàsquet per simular tots els decapitats que mana Ricard III. Inclús porten un marcador per anar sumant els morts, com si fos un equip de futbol marcant gols, i tota la grada ho celebrés amb fortes rialles. Tot i això, no s’oblida que és una obra de Shakespeare i el text continua sent en vers, encara que es narri amb un català digne de l’Eli i la Yeni de la sèrie de TV3 Vinagre. Amb traducció de Joan Sellent.
La diferència és l’excel·lència
El text ha estat adaptat per Carla Torres, a fi de tractar el bullying que pateixen alguns en escoles i instituts, i per revisar conceptes com bellesa, lletjor, normatiu i no-normatiu; dos temes íntimament lligats. Es pot copsar aquesta idea des de la primera escena de l’obra, on veiem a Ricard III al mig de l’escenari i tots els companys insultant-lo pel seu físic. Una escena que, malauradament, és familiar per a molta gent del públic. Ara bé, la idea de desenvolupar aquest tema es dissol a mesura que avança la història, on s’encadena assassinat rere assassinat.
Per sort, l’obra compta amb el personatge del bufó, representat per Marco Sanfilippo, que ens va recordant el destí de l’obra. Al principi, fa un discurs que adverteix les probabilitats que algú es torni una persona malvada quan no ha estat estimada durant la seva infància. Però el monòleg més intens és el que fa al final a tall de conclusió, en el que ens alliçona tot dient: “la diferència és l’excel·lència”.
Totes les representacions tenen lloc cada dia a les 19 hores, tret de dimarts i dimecres. L’entrada és gratuïta i més val anar-hi amb temps (i amb un coixí pel cul) perquè s’omple de pressa. Un cop acaba la funció, s'obre la possibilitat de deixar la voluntat, com diuen en ells, en forma de bitllets, dins una funda de guitarra, per fer-ho tot més romàntic. Ei, i ningú se’n pot escapar perquè també tenen datàfon. Bromes a part, es nota que és una obra feta amb amor per l’ofici.