El cantant Artur Viñas, més conegut com a Socunbohemio, ha publicat el seu nou EP: Cotxe casa gos tu i jo. Una enumeració en tota regla d’un estereotip que moltes vegades no és tan perfecte com sembla, i així ens avisa el cantant, parlant de la cançó que dona nom al projecte: “És com una promesa d'una futura vida a una parella, però que a la vegada la cançó mateixa ja et va ensenyant que tot no és així, no és tan idíl·lic ni tan maco, sinó que la vida també està tenyida de coses complicades”. I és que Socunbohemio ha plantejat el concepte de les promeses en aquest nou EP i les diferents òptiques i maneres d’afrontar-les. Cinc cançons que creen un “pack atmosfèric” i que mantenen el pop intimista i el gènere d’autor, però amb nous recursos de producció. L’artista ens ha fet una panoràmica d’aquest nou treball amb tot el que s’amaga dins: experimentació, influències, existencialisme, provocacions, melancolia, picades d’ullet i moltes promeses.
Socunbohemio va començar a fer música sense la voluntat de fer res professional: “era una cosa molt íntima entre jo i les cançons a la meva habitació”, afirma. A poc a poc va anar publicant cançons fins que va arribar l’EP Les coses que no et diré mai, on ja volia fer un producte artístic i s’ho va començar a prendre seriosament. La resposta també començava a notar-se. Diu que va veure "que el projecte se m'estava fent massa gran per portar-lo jo sol i vaig formar la banda, que pràcticament som els d’avui: el Biel, l'Òscar, el Gerard i jo”. A partir de llavors tot va anar cap amunt; desembocant en el seu primer disc, Contes de les quatre estacions, fa menys d’un any, parlant de la destrucció d’una relació amorosa al llarg de les estacions, i que “és un àlbum trist per estar a casa i plorar una mica”. Una trajectòria marcada per l’aprenentatge: “Portem dos anys millorant i aprenent molt, estem molt contents. No només a nivell d'interpretació musical sinó també a nivell d'indústria musical i de com funciona tot”. La presentació del nou EP serà el pròxim 22 de febrer a la Sala Apolo. “Estem en un punt molt maco del projecte, perquè està tot començant a funcionar i veiem com que el temps invertit comença a donar resultats”, ha reflexionat el cantant.
Trobem un canvi de sonoritat des de la primera cançó: el ritme, una veu més processada… Què ha passat?
Han passat influències musicals, que són diferents a les del disc anterior. Es veu que entren en joc altres recursos de producció i més sintetitzadors, veus més processades amb filtres… L’EP està ple de coses que s'han d'anar veient a poc a poc. És curt, però a la vegada te'l pots escoltar unes quantes vegades abans de descobrir-lo, perquè té molts secrets, moltes picades d'ullet, que és una cosa que abans no havíem fet tant perquè fèiem les coses més despullades i simples, que també tenien la seva gràcia, però ara ens ha donat més per amagar-ho tota una mica i tirar més per aquesta banda.
És més experimental?
Jo crec que sí, ens hem arriscat més, hem buscat una sonoritat més nostra. Quan tu comences a fer música, no tens molt clar el teu estil i el vas descobrint, i vas provant coses i vas evolucionant. Cotxe casa gos tu i jo és com una declaració d'intencions cap on volem anar els propers anys.
Creus que has aconseguit mantenir aquest esperit intimista a mesura que el projecte s'ha anat fent gran?
A nivell de producció hi ha hagut un canvi evident. Sí que crec que a nivell de lletra han conservat una essència molt maca, molt més petitona, sincera i propera i m'agradaria que seguís sempre. Trobo que sí que hem mantingut aquesta arrel d'aquest gènere d'autor amb les lletres, que també tenen un pes molt important a les cançons. Potser el meu estil d'escriure ha evolucionat, però no crec que hi hagi hagut un canvi substancial.
Potser el meu estil d'escriure ha evolucionat, però no crec que hi hagi hagut un canvi substancial
Quin concepte central trobem a Cotxe casa gos tu i jo?
Parla de les promeses i de diferents maneres que tenim d'afrontar-les i les diferents òptiques des de les quals es pot viure una, i això ho he descobert una mica més amb el temps. Una promesa la pots afrontar des de la il·lusió, des d'un pacte amb una altra persona amb un projecte de vida, pot ser una promesa trencada i tota la decepció o tristesa que es desencadena d'això… I té el nom de Cotxe casa gos tu i jo, que és una mica una promesa d'una futura vida amb una parella, però que a la vegada la cançó mateixa ja et va ensenyant que tot no és així, no és tan idíl·lic ni tan maco, sinó que la vida també està tenyida de coses complicades, que no entens i que no surten bé. És un concepte una mica més petitó, però sí que crec que l'EP aconsegueix crear un pack atmosfèric molt guai, és com un petit viatge molt maco.
L’EP comença amb ritme enèrgic. Com es va desenvolupant?
L'ordre ha estat escollit a nivell de sonoritat perquè tot sigui fluid i dinàmic. Comença amb La vida mentrestant, que és animada, alegre i parla una mica de la vida quotidiana i de viure la vida en les petites coses, al costat dels que estimem i fugir d'aquestes grans metes que ens fiquem a vegades a la vida, perquè al final la vida és tota la resta, és tot el que passa mentrestant, que al final és el que ens fa més feliços. El món s'acaba aquí parla de que el món s'acaba, que amb un meteorit ens morirem tots i potser no érem tan importants. Simplement es van donar les condicions perquè hàgim pogut existir, i és una reflexió sobre aquesta promesa que ens hem fet des dels inicis que la humanitat serà eterna, i potser no. Potser som superinsignificants i ens morirem i ningú se n'adonarà, i ja està. A Gira-sols és quan l'àlbum es fa una mica més petitó, més tranquil, i parla de les amistats i de com van mutant amb el temps; de com potser una promesa d'una amistat eterna s’allunya totalment de la realitat. La gent es mou i les amistats canvien de forma. Aquesta potser és la que ho afronta amb una mica més de tristesa, de veure que les coses no són com tu creies que serien, però és que així és tot.
La següent cançó és instrumental. Què t’ha portat a fer-la?
És la cançó rara de l'EP. Se surt de la sonoritat del que hem fet fins ara, és molt més canyera, té distorsions, té bateria que li fot molta canya, sintetitzadors molt despullats i no hi ha lletra perquè fa "U" tota l’estona. uuuuuu és com una provocació: us he promès cançons tranquil·les i ara us trenco la promesa i és una mica descarat, com: “Jo també puc fer el que vulgui una mica en qualsevol moment”, i és una cançó on ens hem permès passar-nos-ho bé.
Tanca el disc la cançó que dona nom a l’EP.
Crec que representa molt bé tot l’EP, és la que parla més de totes les altres. Vaig veure que era aquesta l'encarregada de posar-li nom a tot, també a l'estètica i a tot el que l’acompanya. És la meva preferida i té un punt maco i a la vegada un punt molt melancòlic que no sé com explicar, però fica una mica trist i ho acaba de tancar tot, que també crec que és el que representa Socunbohemio: explicar una cosa maca, però que a la vegada és melancòlica i trista.
Trobes en aquesta tristor o melancolia la teva direcció o comoditat a l’hora de crear?
Jo crec que sí, de moment la meva manera de veure les coses ha estat aquesta i també la meva manera d'expressar-les. També crec que té a veure amb la meva manera d'escriure cançons, potser escric quan més necessito un suport, quan estic trist o quan tinc aquest sentiment més melancòlic necessito connectar amb alguna cosa més gran que jo, i per això també surten així. Hi ha gent que potser escriu cançons quan s'ho passa superbé amb els seus amics i li surt una altra cosa molt diferent, molt més alegre. Jo crec que també reflecteix la meva relació amb la música, i jo la visc d'una manera molt més íntima i intensa.
Quines influències hi ha en aquest nou EP?
A nivell de sonoritat The Strokes, Sufjan Stevens… El món s'acaba aquí és molt Richard Hawley, i la veritat és que quan vaig fer la cançó no ho sabia i me'l van ensenyar, i llavors vaig tenir molt més clar cap on portar la cançó. Jo crec que aquestes han estat les influències principals, després hi ha els artistes que sempre porto amb mi i que acaben influint d'alguna manera en tot el que faig, cadascú en alguna cosa diferent, com Men I Trust, El Petit De Cal Eril, Manel o Mac DeMarco.
Quan escric cançons i més necessito un suport, necessito connectar amb alguna cosa més gran que jo
Alguns temes que tractes m'han recordat a Miquel Nafría, també per les cançons intimistes, i fa un temps vau fer una col·laboració. Sents que aneu una mica de la mà?
Som molt amics i realment crec que compartim referents i una manera de relacionar-nos amb la música. Sí que és veritat que ell de producció en domina moltíssim i ha tocat molts més estils que jo, fa de tot, és una passada i jo crec que en el nostre cas sí que fem un estil molt més nostre. Sí que moltes vegades a les lletres parlem de coses semblants i de formes molt similars, però jo crec que ell té tota una capacitat per produir molt més potent. És una bèstia.
Què n’extreus de les col·laboracions?
Sobretot amistats, perquè al final tu fas una col·laboració perquè admires molt a un artista, perquè li tens estima, respecte i perquè et ve de gust que els vostres estils es trobin en una cançó. Sí que és cert que totes les col·laboracions que he fet no formen mai part de ni d’àlbums ni EP’s meus, sinó que soc jo que aparec en altres projectes, i jo crec que això passa perquè em costa molt cedir coses que faig si no m'ho plantejo des d'un principi. Em costa molt donar un projecte, una cançó meva. De moment no ho he fet perquè em costa molt, escric una cançó i no sé com donar-la, perquè a vegades me les faig molt meves.
Les lletres són autobiogràfiques o són experiències que reculls?
És una mica una mescla, en general les lletres reflecteixen un sentiment que jo vull plasmar en una cançó, però moltes vegades aquest sentiment l'amago darrere de personatges, d’històries i tot un imaginari que també fa que les cançons de Socunbohemio tinguin un rerefons molt guai perquè es va construint tot un món… Amb el temps he descobert que no m'agrada fer-ho tot molt explícit, no vull explicar la meva vida directament a la gent.
Com vius l’exposició amb les lletres, tot i que no ho expliquis directament?
Com es pot, perquè al final la gent sap d’alguna manera com estàs, però al final som artistes, hem acceptat aquest tracte: és un intercanvi amb la gent que ens escolta, nosaltres els hi donem una cosa i ells ens donen una altra. I en aquest intercanvi evidentment t'has de despullar una mica i ensenyar els sentiments que t'acompanyen. Jo ho porto així, com un pacte. Ho porto de forma molt sana i de la millor manera que es pot.
Què et va sorprendre més o et va tirar més enrere de l’entrada a la indústria?
La indústria musical és endogàmica, realment són molt poca gent i les persones que la gestionen també. Llavors és molt fàcil caure en amiguismes, en favors. En veure que moltes vegades les coses no van de talent, sinó de moure's i de tenir certs amics. I això a vegades fa molta mandra. Jo el que he après és a rodejar-me de gent que faci que el meu projecte creixi, que estiguem feliços fent el que fem; i la resta de coses, tots aquests amiguismes, tirar-los el més enfora possible i intentar fer d'això l'ambient més saludable, perquè al principi potser t'impregnes d'un famoseo que no coneixes, se't fa molt gran i no saps molt bé com funciona. Amb el temps, quan ja has temptejat una mica el terreny, poses totes les coses al seu lloc, el que vols a prop i el que vols lluny.
La indústria musical és endogàmica i és molt fàcil caure en amiguismes i favors
Et sents més còmode amb un concert íntim, o projectes grans escenaris?
Jo ho projecto tot, m'agraden els dos formats. Evidentment, els grans escenaris fan més impressió i fan repensar una mica els meus concerts, perquè has d'estar a l’altura d'aquest directe. Has de donar moltes més emocions, has de connectar amb tothom, per dir-ho d'alguna manera. Una cosa més íntima a mi sempre se m'ha fet més fàcil perquè també venim d'aquí. Però tinc moltes ganes de fer coses grans i que tot creixi molt, i jo crec que és cap on anem.
Quins objectius et planteges a llarg termini?
L'objectiu seria poder viure d'això, tant de bo fer de la música un estil de vida i poder viure d'això tants anys com sigui possible i poder donar el màxim de nosaltres a això que estem creant. De moment el que em toca és conviure amb la música i amb la vida terrenal, perquè les coses costen diners.