Edicions de 1984 presenta La mecànica de l'aigua, una novel·la de l'argentina Silvana Vogt en què relata una història paral·lela a la seva: la de la Vera, una noia que fuig de l'Argentina fugint del corralito i que acaba instal·lant-se a Catalunya amb la intenció de dedicar-se a la literatura. El més sorprenent és que Silvina Vogt usa el català per redactar la seva història: la de la marxa, però també la de l'arribada.

L'ensorrament

El llibre s'inicia en el moment més àlgid de la crisi argentina, quan la vida de molts dels seus habitants s'esfondra. Milions d'argentins es queden sense els seus estalvis i veuen com les seves vides perden l'estabilitat que havien buscat. El carrer s'omple de milions de persones que protesten, la policia els reprimeix, els governs es succeeixen... Un moment idoni per a un gir narratiu, com el que succeeix a la vida de la Vera.

Construir-se una vida

La protagonista del relat marxa de l'Argentina quan tot al país se'n va en orris. Però, a més a més, la Vera aprofita l'ocasió per fugir d'un problema sentimental. La crisi del país coincideix amb la crisi personal. La catàstrofe és absoluta. Des de bon principi, la Vera té la idea de no tornar i crema els ponts que l'unien al seu país. Està decidida a contruïr-se una nova identitat i és aquest el gran avantatge que li permet la migració: és una ocasió única de reinventar-se. Catalunya és per a la Vera una oportunitat: pot crear un nou inici per a la seva vida. I en aquest sentit, el canvi lingüístic és absolutament significatiu. La Vera (i amb ella la Silvana Vogt) no renuncia només al seu país, sinó també a la seva llengua: escriure en català és una forma d'enterrar tot el seu passat.

País integrador?

Als catalans els agrada imaginar-se el seu país com una amable terra d'acollida. Silvina Vogt desarticula aquest mite, i el desarticula en català. La part central del relat es centra en les dificultats que té la protagonista en integrar-se a Catalunya. Pateix greus problemes laborals, no li resulta fàcil relacionar-se amb la gent: li costa trobar el seu lloc, a desgrat de la seva ferma voluntat d'afermar-se a aquesta terra. Però el més greu per a la protagonista és l'epopeia que li suposa superar els tràmits administratius. Un llarg periple d'una oficina a altra, que genera una forta angoixa a l'immigrant per aconseguir els papers. En temps de grans migracions, en un sentit i en un altre, és bo recordar quina és la vida real dels qui arriben a casa nostra.

Excés d'autosatisfacció

La protagonista denota clares dificultats per establir relacions socials. No ho té fàcil per tenir parella, ni a l'Argentina, ni a Catalunya, però tampoc el contacte amb d'altres persones li resulta sempre satisfactori. D'aquí que es refugia, sobretot, amb la relació amb el seu gos, Kantiano. L'altra àncora que uneix la Vera al món és la cultura i, especialment, els llibres. I un dels tocs més irritants del llibre és justament la petulància de la protagonista, la seva arrogància contínua en una contínua exhibició de l'agudesa dels seus coneixements literaris i cinematogràfics.

Com un conte

La rècula de dificultats econòmiques, sentimentals i burocràtiques que travessa la Vera no són gens excepcionals. L'autora tampoc pretén recrear-se excessivament en la seva victimització. En canvi, la seva recuperació, en la part final del llibre, sí que és exagerada i sembla inverosímil. La Vera, que no està perduda al bosc, sinó als múltiples meandres de la seva vida, troba un autèntic príncep blau. L'home que justament necessita la protagonista, que sintonitza perfectament amb les seves inquietuds, i que, a més a més, està disposat a donar un nou inici a la seva vida, gairebé tan aïllada i dissortada com la de la Vera, malgrat els seus èxits professionals. I, casualment, aquest príncep, savi i generós, no viu a un castell, però viu al que més s'assembla a un castell a Barcelona. Un episodi digne de conte infantil que dilueix la duresa de la resta de la història. 

Impecable mecànica literària

Amb La mecànica de l'aigua, Silvana Vogt se suma al cada cop més important nombre d'escriptors procedents de l'estranger que han decidit dedicar-se a la literatura en llengua catalana, com Najat El Hachmi, Patrícia Gabancho, Agnès Agboton, Matthew Tree, Monika Zgustova... Un fenomen que sobta, per la seva novetat, però que porta la literatura catalana cap a les vies de la normalitat. I li dóna un potencial immens. El català esdevé una eina, no només per descriure la realitat de Catalunya i de la seva gent, sinó també per a novel·lar el corralito, les disputes intel·lectuals llatinoamericanes, l'afició al cinema dels argentins... La literatura catalana, amb aquests autors, s'obre encara més al món. Silvana Vogt, que s'estrena amb aquest llibre en llengua catalana, és una autora suggerent que caldrà seguir de prop.