El magnetisme que Carla Subirana (Barcelona, 1972) va sentir en arribar a Arou, un petit poble al cor de la Costa de Morte, és la llavor de Sica, la primera ficció de la directora catalana presentada a la secció Generation 14plus de la Berlinale d’aquest any. Protagonitzada per la jove debutant Thais García i amb una meravellosa interpretació de Núria Prims en el paper de la mare, la pel·lícula és un coming-of-age que repassa el pas per l’adolescència de la Sica, que perd el seu pare en un naufragi i espera que el mar retorni el seu cos. Gravada tant en gallec com en català, Subirana ha fet un pas més enllà a la seva carrera com a cineasta i ha posat un peu ferm a la ficció però amb llenguatge documental: “Per mi, el cinema documental és cinema i el cinema pot utilitzar llenguatge documental. Però ara volia tenir una mica més de control sobre la història i investigar era un repte per mi”, explica.
Carla Subirana presenta Sica a la Berlinale
Núria Prims (Incerta Glòria, Hache) és la mare catalanoparlant que fa de mirall de Subirana. “En ser jo catalana”, explica la directora, “vaig veure que el personatge de la mare havia de ser algú de fora, perquè d’alguna manera m’identificava i m’ajudava a crear aquest personatge femení”. Una contraposició d’idiomes que no es fa estranya a la pel·lícula, sinó realment natural. A més, la figura de la mare és dual: no només té molt pes la mare biològica, una heroïna del seu temps que fa front a la pèrdua, sinó la mare naturalesa i la voracitat que aquesta pot exercir amb el canvi climàtic. La pel·lícula és un fort crit d’ajuda a la crisi climàtica: “La Costa da Morte té un nom que parla per si sol on conviuen vida i mort”, afegeix Subirana. La directora ha volgut subratllar la importància del mar a la pel·lícula amb l’aparició de tempestes llegendàries com la d’Ofèlia, la mare de totes les tempestes.
La investigació de Subirana del territori gallec va durar tres estius, en els quals va conèixer la zona, la seva manera de parlar i la comprensió de com conviuen amb les llegendes del mar. Sobre la seva recerca, explica que el de la Costa da Morte “és un paisatge molt especial i verge, amb un oceà molt brutal amb temporals molt forts, i com indica el seu nom, una de les costes més perilloses del món amb 600 naufragis documentats”. El primer pas a conformar la pel·lícula va ser el càsting: “Va ser molt exhaustiu, vam veure més de 600 nois i noies de la zona. En aquest procés, també em va servir per aproximar-me a la manera de parlar. És com a Catalunya: no parla igual una persona de Barcelona que una de l’Empordà”.
Oda a l'adolescència
Un rodatge fet en condicions climàtiques extremes que, irònicament, també va comptar amb els efectes del canvi climàtic. “Ens interessava que hi hagués mal temps per la història. Necessitàvem cels carregats i els vam tenir. I de sobte, al gener va començar a fer molt sol. Vam patir al rodatge el que volíem explicar. La gent de la zona ens deia que no havien vist en anys un gener amb sol”, confessa la directora. A més, la pel·lícula compta amb la majoria d’actors i actrius no professionals, tret de Prims i de Lois Soaxe (Los lunes al sol). Dirigir els tres joves debutants -García, Marco Antonio Florido Añón en el paper de Suso i María Villaverde Ameijeiras com a Leda- va comportar adonar-se de la seva extrema naturalitat: “Mai han fet teatre, però ja tan sols la seva manera de parlar i ser al paisatge on ells han crescut marca una personalitat. Ja tenen ells de manera innata alguna cosa del personatge que estava buscant”, afirma Subirana. La rebel·lia i l‘inconformisme de la Sica per la marcada absència masculina és recurrent en la seva filmografia, una temàtica que ja repassava al seu documental Nadar (2008). El desencís i la transformació que la Sica pateix al llarg del film és, també, necessari per retratar el seu pas a l’adolescència.
“La pèrdua és central no només per la mort del pare en el naufragi, sinó que també perd a l’amiga de la infància perquè està més interessada a sortir amb nois i anar de festa, però troba el Suso, el caçatempestes, i és com un oracle: la guia en aquest camí d’investigació”, explica la directora sobre el sentiment de dol i el no ser-hi tan present a la pel·lícula. Presentada aquest diumenge a la Berlinale, Sica és també una oda a aquesta adolescència que per a la directora “és l’etapa més fascinant de l’ésser humà”. La recerca de l’equilibri després de la tempesta en un discurs marcadament femení és un dels motors centrals de la directora a la pel·lícula que la farà recórrer com una de les apostes fortes del cinema català actual internacionalment.