Barcelona, 24 de novembre de 1406. Fa 616 anys. Moria Sibil·la de Fortià, vídua del difunt comte-rei Pere III, madrastra dels comtes-reis Joan I (mort prematurament el 1396) i Martí I (que en aquell moment ostentava la corona), i sogra del comte Jaume II d’Urgell, que sis anys més tard (1412) seria un ferm candidat a ocupar el tron de Barcelona. Sibil·la de Fortià, quarta esposa de Pere III, va tenir una intensa i atzarosa vida; totalment condicionada pels grans esdeveniments polítics que van marcar el destí del casal de Barcelona. Des de la mort del seu espòs (1387) va ser ferotgement perseguida pels seus fillastres, fins al punt que se la va acusar de practicar l’esoterisme per acabar amb la família reial catalana. Però era aquest el veritable propòsit de Sibil·la? O, simplement, intentava escapar d’una família en descomposició que es movia en la desesperació?
D’on venia i qui era Sibil·la?
Sibil·la de Fortià havia nascut cap al 1350 en algun lloc del comtat d’Empúries, probablement al castell dels Fortià, una nissaga feudal de la vall del riu Muga que, en el decurs dels segles, havien progressat (si es pot dir així) de la categoria de majorals maltractapagesos a la de petita noblesa escanyapagesos. Durant segles, els Fortià havien estat sota la bota del casal comtal de Castelló d’Empúries, ensems, històricament subordinat al casal de Barcelona. L’any 1325, un quart de segle abans del naixement de Sibil·la, la casa comtal d’Empúries havia revertit a la de Barcelona, i el títol passava de la testa a la testa dels cadells de la família reial catalana. Castelló es va convertir en una mena de casa de sojorn dels Bel·lònida de Barcelona i això explicaria el desplaçament de Sibil·la a palau amb tan sols dotze anys.
Com arriba Sibil·la fins a les barbes del rei?
La història de Sibil·la no és la de la filla del masover que passa a casa de l’amo a servir com a minyona. L’adolescent Sibil·la va arribar a la cort (1362) per formar part del privilegiat grup de dames de companyia d’Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere III. Una altra cosa serien els mèrits que acreditava, perquè més enllà d’una extraordinària bellesa física, les fonts documentals la descriuen com una pagesa assilvestrada, sense nivell cultural i sense modals cortesans. I això li va reportar molts problemes. Sobretot amb els fills de la seva patrona a partir del moment en què es va convertir en l’amiga salvatge del pare. Pere III, el causant d’aquella trencadissa, ho va intentar arreglar a la manera tradicional (casant Sibil·la amb l’ancià funcionari Artal d'Alagón), però sense renunciar a les tòrrides nits amb l’empordanesa. I, naturalment, no va aconseguir res.
Sibil·la i la seva parentela
Les mateixes fonts documentals revelen que, a l’escalfor d’aquella tòrrida relació, l’extensa parentela de Sibil·la va fer importants i profitosos negocis. Fins al punt que van desvetllar un profund odi entre les classes funcionarials tradicionals (les oligarquies patrícies de Barcelona), que havien ostentat el control de la cancelleria catalana durant segles. Aquells brillants funcionaris van ser sobtadament desplaçats per un grup de grimpaires amb cota de malla, sense cultura ni modals, i amb una cobdícia que causava espant. I aquest paisatge es va intensificar després de la mort d’Elionor (1375) i del casament del vidu i xacrós ancià Pere amb la, també vídua, però jove i enèrgica Sibil·la (1377). En aquell moment el comte-rei tenia cinquanta-vuit anys (en aquell època, era una edat molt avançada) i Sibil·la en tenia vint-i-set (estava en la plenitud de la vida).
Una baralla de gates
Pere i Sibil·la es van casar el 1377, un any llarg després de la mort d’Elionor i del naixement d’Isabel, que acabaria sent l’única descendència de la parella i una peça de vital importància per entendre el segle XV català. Isabel va ser legitimada després de les noces (1377) i va ser criada i educada amb el rang de princesa de la casa reial catalana. El 1407, als trenta anys, va ser casada amb Jaume II d’Urgell, net d’un germà de Pere III (Jaume I d’Urgell) i candidat al tron de Barcelona després de la mort sense descendència legítima de Martí I (Compromís de Casp, 1412), precisament per la seva condició de gendre reial. Però en el decurs d’aquesta història (1377, noces de Sibil·la – 1407, noces d’Isabel), la cancelleria de Barcelona va viure una veritable guerra civil entre partidaris i detractors de l’empordanesa.
La reina reclosa
Dèiem abans que, a partir del moment en què Sibil·la es va convertir en amiga inseparable del rei, els Fortià van engrossir notablement patrimoni i beneficis. Però això no els va sortir de franc. Joan, el primogènit de Pere, i Violant de Bar, segona esposa de l’hereu, molt abans d’assolir el tron ja li van declarar la guerra a Sibil·la. Fins a l’extrem que al voltant d’aquestes dues potents figures femenines es van articular els dos principals partits polítics de la cort: els partidaris de desviar l’eix polític i comercial cap a França (Violant) i els partidaris de mantenir la tradicional projecció expansiva mediterrània (Sibil·la). Aquesta lluita, inicialment favorable a Sibil·la, es decidiria a favor del bàndol de Violant a partir de la mort de Pere III (1387). En aquell moment, Sibil·la va ser acusada de bruixeria, perseguida, detinguda i reclosa al castell de Montcada.
La jugada de Martí: un error o un despropòsit?
Aquell enfrontament implicaba molt més que lleialtats personals i beneficis familiars. En un context de grans canvis que aventuraven la fi de l’edat mitjana, Violant va agrupar al voltant de la seva figura l’aristocràcia involucionista; i Sibil·la, la petita noblesa i les potents classes mercantils. Dit d’una altra manera, Violant representava un passat llunyà de violència feudal i Sibil·la personificava un futur realment incert, però més prometedor per a les classes plebees. Morta Sibil·la (1406), el comte-rei Martí I (el germà i hereu de Joan I) es va sentir amb les mans lliures per disposar d’Isabel, que durant anys havia estat reclosa amb la seva mare. I la va casar amb Jaume d’Urgell, màxim representant de les aristocràcies involucionistes. Les classes plebees catalanes i valencianes no trigarien gens a girar la mirada cap al nebot castellà de Martí I: Ferran de Trastàmara.