J. M. Coetzee, autor guardonat amb el Nobel de Literatura el 2003, ha conversat amb la seva traductora al castellà Mariana Dimópulos i l’editorial novaiorquesa Valerie Miles sobre l’últim llibre de l’autor, Don de lenguas (El hilo de Ariadana, 2025). L'acte s'ha fet al CCCB de Barcelona, amb una concurrència de públic relativament modesta. El nom de Coetzee podria haver arrossegat més gent, però sospito que la temàtica lingüística ha fet que part dels lectors es fessin enrere. La xerrada ha començat amb el català trencat i lloable de l'editora resident a Barcelona Valerie Miles i ha continuat en anglès, molt a to amb la qüestió de fons de tot plegat, l'ascens de l'anglès com a llengua única. A la sala també hi havia Dolors Udina, la traductora de Coetzee al català. Sense afany de victimitzar-nos (encara més), és igualment significatiu que qui tradueix a una llengua minoritzada no tingui un lloc dalt de l'escenari.
Va proposar a les editorials que consideressin per igual mesura l'original que la traducció, perquè la prosa de Coetzee en aquesta novel·la ha estat voluntàriament neutralitzada
Al llibre-assaig amb format d'entrevista, Don de lenguas, l'escriptor sud-africà nacionalitzat australià i la seva traductora (argentina d'origen grec, també novel·lista) parlen d'un experiment que van fer junts arran de la publicació de la novel·la El polonès de J. M. Coetzee, una obra ambientada entre Barcelona i Mallorca en què un pianista de Polònia s'enamora d'una Beatriu a la qual no pot entendre. Els protagonistes no parlen la mateixa llengua, ni venen del mateix context. Segons la mateixa contraportada del llibre, l'escriptor ha volgut recrear la història d'amor entre Dant i Beatriu ambientada als temps que corren ara. En qualsevol cas, el quid del llibre és que està escrit en anglès tot i que cap dels personatges parlen anglès, i que l'escriptor es va proposar fer servir una llengua tan neutral i desarrelada com fos possible. No només això, sinó que va donar certa carta de llibertat creativa a Mariana Dimópulos, també autora, perquè fes una traducció al castellà força liberal. A més, va proposar a les editorials que consideressin per igual mesura l'original que la traducció: la idea de fons és que tant és una llengua com l'altra, perquè la prosa emprada per Coetzee en aquesta novel·la ha estat voluntàriament i clarament "depurada", neutralitzada. Com ha dit l'autor mateix, l'experiment no va servir de res: les editorials volien traduir de l'original en anglès, no pas del castellà, malgrat la insistència de l'autor.
Si la novel·la fos en albanès rarament coneixeríem Coetzee, per molt bé que escrivís, i que, per tant, ningú tindria gaire interès a traduir-lo
"Si l'original de la novel·la hagués estat en albanès", ha apuntat Coetzee, "estic segur que ningú hauria insistit tant en la importància de traduir de l'original: això és així perquè l'albanès és una llengua petita i l'anglès és una de gran prestigi". Aquí apuntaria dos factors més que deriven del que apunta l'autor: en primer lloc, si la novel·la fos en albanès rarament coneixeríem Coetzee, per molt bé que escrivís, i que, per tant, ningú tindria gaire interès a traduir-lo a altres llengües; en segon lloc, traduir de l'anglès és molt més senzill perquè hi ha molts traductors de l'anglès a tota la resta de llengües, fruit, evidentment, de la importància imperial de la llengua anglesa.
Durant la conferència ens ha explicat la cadena lingüística de la seva família: del polonès a l'alemany, de l'alemany a l'anglès, de l'afrikaans a l'anglès de nou
J. M. Coetzee, un d'aquests autors
Coetzee es va convertir en l'escriptor de renom que és avui abans de guanyar el Nobel, sobretot arran d'una novel·la titulada Desgràcia que narra la història d'un professor d'universitat acusat d'assetjament. La novel·la està ambientada a la seva Sud-àfrica natal, al país on Coetzee va créixer i es va convertir en escriptor. Coetzee és un descendent dels colons blancs, i per part de pare la llengua transmesa és l'afrikaans, una llengua propera al neerlandès que va ser la principal a la Sud-àfrica de l'apartheid. Durant la conferència ens ha explicat la cadena lingüística de la seva família en les darreres tres generacions: del polonès a l'alemany, de l'alemany a l'anglès, de l'afrikaans a l'anglès de nou. Quan encara era un adolescent, J. M. Coetzee va decidir convertir-se en escriptor en una llengua que no era la seva llengua materna, però que, en canvi, estudiava a escola: l'anglès, la llengua de més 'prestigi' o utilitat (en aquest cas són sinònims, utilitat i prestigi) del món d'avui. I així, l'home es va convertir en un autor anglès que mai no ha tingut res a veure amb el món anglosaxó: a l'Àfrica, el continent que li ha fet de casa, es parlen moltes llengües europees colonials i una infinitat de llengües autòctones, però justament l'anglès no té gaire cabuda al continent. L'excepció notable és Nigèria, amb una població gegantina, però Coetzee no escriu en el pidgin nigerià.
"Si l'esperanto hagués tingut la força de l'anglès, hauria escrit en esperanto", ens ha admès. D'aquí l'experiment que va voler fer a El polonès, una novel·la en una llengua que és el sistema de comunicació més pràctic per tothom, però que no és la llengua pròpia de cap dels protagonistes ni dels figurants (en aquest cas, els figurants són els barcelonins i els mallorquins: sempre ens toca el rebre). Però l'experiment de Coetzee en aquesta darrera obra i en general no és gens estrany: molts altres autors ho han fet abans que ell, fins i tot grans autors de la literatura universal. Ho va fer el rus Nabokov (també es va passar a l'anglès), i ho van fer autors com Cioran o Ionescu, que eren romanesos que miraven França, que aleshores era, i que ja no és, el centre del món. Cioran assegurava que "el francès l'havia salvat del sentimentalisme excessiu de la seva llengua materna". I, malgrat tot, a mi em sembla, i als dos autors i traductors dalt l'escenari també els ho semblava, les llengües no són mai del tot intercanviables, ni poden llimar del tot les seves diferències amb un toc de ChatGPT.
El vietnamita no té una paraula neutral per "germà"
I, malgrat tot, les llengües
Perdoneu-me que acabi pel principi de la conferència. Coetzee ens ha explicat una anècdota deliciosa que exemplifica per què cada llengua és el reflex inexacte i preciós d'una determinada visió del món. En una de les seves obres, Coetzee havia escrit una frase senzilla que, així i tot, va confondre a un traductor de l'anglès al vietnamita. La frase era: El Roger i el seu germà van pujar a l'autobús. El traductor hi va contactar per correu i va preguntar-li: "qui dels dos germans és més gran?". J. M. Coetzee no ho sabia. No hi havia pensat, en aquest detall: no era necessari per a l'acció, de la mateixa manera que tampoc era imprescindible saber de quin color era l'autobús. Però resulta que en vietnamita sí, que la llengua no té una paraula neutral per "germà", sinó que en té una per designar "germà gran", una altra per designar "germà petit" i una altra per designar "bessó". Em penso que passa el mateix amb les llengües maternes d'alguns dels nostres compatriotes d'origen senegalès, que també tenen termes específics en funció de la relació familiar. Coetzee va respondre a la traductora que ell no en sabia res, de qui dels dos germans era més gran. I la traductora va inventar-s'ho.